Pere Macias és doctor en enginyeria de camins, canals i ports i president del Cercle d’Infraestructures, a més d’un polític amb una sòlida trajectòria que l’ha portat a ocupar càrrecs com el d’alcalde d’Olot, president de la Diputació de Girona, conseller de Medi Ambient i conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Actualment, és portaveu de CDC al Congrés dels Diputats, així com president de la Comissió de Seguretat Viària i Mobilitat Sostenible i portaveu del seu grup a les comissions de Foment, Pressupostos i Estatut dels Diputats. L’entrevistem quan fa poques setmanes que ha anunciat la seva retirada després de trenta anys de dedicació política a les institucions.
En quina mesura el Pere Macias enginyer ha influït en el Pere Macias polític? És a dir, creus que el fet de ser enginyer ha condicionat la teva manera de fer política?
Rotundament, sí. Els enginyers estem acostumats a resoldre problemes. De fet, l’enginyeria, en essència, consisteix en això: et donen un problema i, per complex que aquest sigui, tu has de trobar la manera de resoldre’l. Crec que això, amb els anys d’estudi i de professió, t’acaba estructurant mentalment d’una forma molt determinada i, poc o molt, vas aplicant aquesta manera de fer a altres àmbits de la teva vida; en el meu cas, a l’activitat política.
Per tant, un govern a mans d’enginyers seria un govern molt més capaç de resoldre problemes?
És bo que els governs siguin plurals en el sentit que estiguin integrats per persones de perfils diversos i complementaris. De la mateixa manera que no seria bo que un govern estigués dominat per empresaris o funcionaris, tampoc seria bo que estigués exclusivament a mans d’enginyers. Fixem-nos, per exemple, en els darrers governs de Franco: estaven integrats per un bon nombre d’enginyers, aleshores anomenats tecnòcrates, però gens demòcrates! En tot cas, estic convençut que els enginyers podem fer una aportació important als governs atesa la nostra experiència a l’hora de cercar solucions a problemes.
Posats a fer balanç d’aquests trenta anys dedicat a la política des de les institucions, la pregunta és obligada: quin problema o quins problemes et sents més satisfet d’haver contribuït a resoldre?
En clau local, és a dir, dels anys que van des que era alcalde d’Olot fins que entro al govern de la Generalitat, sens dubte destacaria el túnel de Bracons. És una infraestructura molt important, sobretot per a les comarques de la Garrotxa i Osona, que vaig impulsar primer des de l’Ajuntament d’Olot i després com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques. En clau nacional, de la meva etapa a PTOP, destacaria una sèrie de fites que van suposar un enorme progrés en el camp de la mobilitat. Per començar, vam aconseguir la pau metropolitana, és a dir, que s’acabés la confrontació entre administracions. Solucionat aquest impediment, vam poder posar en marxa l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), que ha donat uns fruits extraordinaris: des de la implantació de la integració tarifària a l’arribada del tramvia o l’arrencada de la línia 9 del metro. D’això i de l’aprovació d’una Llei de mobilitat que ha esdevingut un referent, me’n sento particularment orgullós.
Un enginyer és capaç de trobar solucions a problemes certament difícils però no és un mag. En què no has pogut acomplir els objectius que t’havies fixat?
Em sap molt greu no haver pogut tirar endavant el Pla Territorial Metropolità que havia redactat Albert Serratosa. Ell havia estat professor meu i m’hi sentia molt compromès. No es van donar les condicions necessàries perquè s’aprovés i sempre més me n’he lamentat perquè era un pla extraordinari.
Com a president del Cercle d’Infraestructures i, per tant, expert en aquesta matèria, quins diries que són els principals dèficits que avui dia té el país?
Hi ha dues infraestructures que avui dia són prioritàries per al desenvolupament i el benestar de Catalunya: en primer lloc, el corredor del Mediterrani, i tot el que comporta en connexions amb els ports, i, en segon lloc, la xarxa de rodalies. Tot i això, cal no oblidar que en matèria de carreteres també hi ha molt a fer. Per exemple, tard o d’hora haurem d’abordar la qüestió no resolta dels peatges.
Sortosament, tenim un aeroport que funciona!
Certament, l’aeroport de Barcelona - El Prat és el que més vols té amb la resta d’Europa de tot el continent i això és un actiu extraordinari que ha fet possible, sense anar més lluny, el boom turístic de Barcelona. Malgrat tot, segueix tenint un dèficit de vols intercontinentals. Hem d’assumir que mai tindrem un aeroport de referència pel que fa a les connexions amb Sud-amèrica perquè Madrid-Barajas ja és un gran hub. A mi el que em preocupa són les connexions amb l’Àsia, perquè crec que Barcelona podria ser-ne un gran hub europeu, però el model aeroportuari que tenim ens va en contra així com les contínues interferències dels governs espanyols.
Un dels grans reptes que tenim plantejats com a societat per als pròxims anys, sens dubte, serà trobar la manera de frenar l’escalfament del planeta i tota la problemàtica derivada de la contaminació ambiental. Quin paper hi han d’exercir els enginyers?
Fixem-nos en un cas concret: el frau de les emissions per part de Volkswagen. Crec que constitueix un error tecnològic brutal que la indústria europea de l’automòbil apostés fa uns anys per un motor que mai podrà ser net: el motor dièsel. Tenir centenars de milers de vehicles equipats amb aquest motor circulant per les nostres ciutats és insostenible. S’hauria d’actuar amb intel·ligència i convertir el respecte pel medi ambient en una gran oportunitat per innovar: s’han d’abandonar els motors que no tenen futur, gradualment i preservant la indústria que hi ha al darrere, però s’ha de fer una transició tecnològica. La nostra indústria hauria de proposar-se liderar aquest procés amb una aposta clara, per exemple, pel cotxe elèctric. És absurd aferrar-se al motor dièsel perquè l’única manera de defensar-lo com un motor net ha estat per mitjà del frau. El motor dièsel és fruit del passat i hem d’abandonar-lo gradualment de la mateixa manera que hem anat abandonant la bombeta incandescent. Des de les enginyeries no hem de fer una defensa numantina de models del passat sinó definir transicions intel·ligents cap a models de futur.
TEXT: FRANCESC SOLER
