Farran: “Si el subministrament no està garantit, les centrals nuclears no es podran tancar”

Tenim una crisi energètica sobre la taula, quina situació viu Catalunya?

Hem de tenir clar que el que tenim és una crisi del gas. N’havíem tingut del  petroli, però encara no n’havíem viscut mai cap del gas que ens contagia els preus de l’electricitat. Al final, tenim a Catalunya una crisi de preus, no de subministrament. I al final, les crisis de preus acaben desembocant en dos aspectes. El primer, que l’activitat econòmica i industrial se’n ressent moltíssim, perquè els costos de l’energia que eren un pes petit, ara és un pes insuportable. I l’altre són les famílies: està creixent de forma exponencial els índex de pobresa energètica. I per tant, cal vigilar molt perquè aquesta crisi del gas no és només el conflicte bèl·lic. Si no tenim ben clar el diagnòstic ens podem equivocar. La crisi del gas comença el juny del 2021 i per exemple, es van començar a buidar embassaments. A finals de l’any passat el preu mitjà és de 112 euros MWh, el preu mitjà de la dècada anterior era de 48. Això és 100% de mes abans de començar la guerra. Estem detectant que la crisi del gas, doncs, ens ve provablement per altres factors que sí que apliquen de Catalunya.

Quins serien aquests factors?

Amb la transició energètica, Alemanya passa del carbó cap al gas, però també d’Espanya. A l’inici tanca les plantes de carbó i només una petita part se substitueixen per renovables. La resta, per cicles combinats. I aquest és el nostre primer enfrontament: crisi de preus que hem d’afrontar com que no és conjuntural sinó que forma part de la pròpia transformació energètica.

I aleshores què hi podem fer?

Entendre que la transició s’ha d’afrontar des de tres parts diferents. Una n’és la sostenibilitat i la lluita contra la crisi climàtica, però hi ha dues potes més que estaven oblidades: a preus que la gent ho pugui pagar i garantint la seguretat del subministrament energètic. Són tres potes que hem de posar al mateix lloc. Garantir el subministrament energètic a Catalunya avui no és cap problema però hem de tancar tres centrals nuclears, i això no és una obvietat. Hi haurà d’haver política per com desplacem una tecnologia i introduïm l’altra. I l’altra, intentar fer entendre a la societat que la transició no és una substitució immediata, sinó un desplaçament d’un model cap un altre. Durant molt de temps convergeixen tots dos, i això estressarà moltíssim a l’administració, perquè ha de fer front als dos models alhora, però també a la ciutadania perquè està al mig amb els desajustos que es produeixen, i al teixit professional que no donarà a l’abast a les dues parts. Això ja ho estem veient, amb la tensió al sector dels instal·ladores que els manquen professionals de l’enginyeria industrial. Per tant, hi ha desajustos, hem d’estar a tot arreu tenint clar que la prioritat és que no incrementi l’índex de pobresa energètic.

Amb el tema que planteges de les centrals nuclears i futur tancament, està sobre la taula modificar el calendari a mitjà curt termini per garantir el subministrament?

El que no em plantejo és no garantir el subministrament energètic a Catalunya. És a dir,  és prioritari garantir el subministrament energètic d’un país. I si no està garantir a Catalunya les centrals nuclears no es podran tancar. Això no és una decisió política o no política perquè entenc que cap ciutadà d’aquest país vol quedar-se sense energia amb les conseqüències que comporta. Certament molts països havien fiat el tancament de les nuclears a l’ús del gas i de fet Catalunya podria fer aquest tancament, amb la potència que tenim de cicles combinats. Però aleshores posem una nova variable damunt la taula: els preus. Per nosaltres és fonamental garantir subministrament a preus competitius. Per això les renovables hi juguen molt, perquè ajuden a baixar preus, però si no hem arribat a nivell suficient està clar que la prioritat és el subministrament.

Treballeu en aquest escenari?

Jo sempre treballo en l’escenari de garantir el subministrament energètic, i si em preguntes les prioritats d ela direcció general, aquesta és la primera.

Però per quina via? Les renovables?

Per la que sigui. És una resposta que ara també ens dona Europa. En aquests moments, amb tots els objectius climàtics, etc. on està posant tot el focus és buscar noves fonts de subministrament de petroli i gas, no renovables. Per què? Perquè necessita garantir el subministrament a curt termini i amb les renovables no en té prou. Podria passar a Catalunya, amb el tancament de les nuclears, que no hi haguem arribat. Què preval? Em tremola molt poc la veu per dir: la seguretat energètica.

I com a directora general creus que s’arribarà a poder-ho fiar tot a les renovables?

Elles soles requereixen de tecnologia addicional per poder aconseguir el mixt 100% renovable, i va lligat a l’emmagatzematge i a la gestió de la demanda. Per tant, sense que totes les peces encaixin, els combustibles fòssils tenen joc. Arribarà el moment que els combustibles fòssils no siguin necessaris? Jo crec que sí, però no només perquè introduïm renovables, sinó perquè introduïm mesures de gestió de les renovables a gran i petita escala. Les de petita escala van  lligades a tot allò que podem gestionar, que és moltíssim. Només per exemple, amb un cotxe elèctric: multiplica pels més de 40 milions de cotxes que hi ha a Espanya. Si tots fossin elèctrics, la gestió seria brutal! Entre aquestes coses, i l’emmagatzematge de dimensions més grans, són imprescindibles per les renovables. Doncs multiplica... Quan les tres coses conflueixin serà possible viure sense fòssils ni nuclear.

Però en quin punt estem?

Molt al principi, però no només a Catalunya, arreu del món. Encara el 90% de l’energia que s’utilitza al món és fòssil. Som molt lluny, però hi ha objectius damunt la taula de creixement exponencial. La pregunta és, som capaços d’assolir-los?

I ho som?

Totes les tecnologies de creixement exponencial ho passen a fer perquè es produeixen efectes al seu voltant que fa que siguin exponencials. Això ha passat amb internet, amb el cotxe tèrmic, amb les comunicacions... Perquè això es produeixi han de confluir moltes coses i avui encara no estan confluint. De fet, avui estem en posicions molt enfrontades per molts motius. La lluita contra el canvi climàtic és la lluita contra els combustibles fòssils, deixar de consumir-ne passa per incrementar nuclear o apostar per les renovables. I el camí és les renovables però les renovables ocupen molt espai i, en canvi, els fòssils molt poc i les extraccions són a tercers països per la qual cosa no en patim l’efecte. Les renovables les tenim aquí i hem d’internalitzar aquests efectes que passen perquè desplacem altres activitats. Així com la transició energètica  és un desplaçament de fòssils a les renovables, la transició energètica és un desplaçament de les activitats i usos del sol actuals per uns de nous. I perquè es produeixi hi hem d’estar tots d’acord.

I quest és el principal escull?

No només. L’altre és el dels professionals que ens en falten molt, tant superiors com tècnics. Però són dos esculls molt importants perquè les coses passin. El tercer dels esculls és la política. Cap on ha d’anar? Cal convèncer que cal crear aquests professionals nous, que hem de seduir els nous activistes de la transició energètica que són els que es formen per executar els projectes de transició energètica. També cal veure com encaixem els canvis d’usos del sol, i la tercera, pel model.

Com serà?

Podria ser igual que el fòssil i nuclear però en versió renovables, amb els mateixos actors que fa més de setanta anys que estan al sector de l’energia. Però també podríem començar a invertir en renovables i pensar que aquest nou model permet nous entrants que, per tant, no només transformen els recursos energètics que utilitzem, sinó també el model de societat, econòmic i territorial. Tot alhora. És un model molt més complex que implica molts més actors d’indústries i empreses que passin a ser generadores d’energia. Però crec que per a una societat pròspera ens calen aquests maldecaps: que empreses i ciutadans passin a ser generadors d’energia, que les xarxes ens ho deixin fer, etc. Cal garantir el subministrament amb un model més democràtic i distribuït i de costos més baixos. La prioritat és que no incrementi en rati de pobresa energètica perquè els toca tots. I que a mes a més sigui el màxim democràtica possible, l’energia. Necessitarem els grans actors però no al 100%.

I per això cal canvi de consciència ciutadana?

Jo no en tinc cap dubte que això s’està produint. Ara estem autoritzant 3.000 instal·lacions d’autoconsum al mes, tenim un munt de preguntes i demandes sobre comunitats energètiques. El que necessitem és no frustrar-les, aquestes iniciatives.

Per les limitacions legals, com ara les de les comunitats energètiques?

Per exemple, però això se superarà. El problema és que no les frustrem per tirar endavant projectes. Malauradament avui veiem que si aquestes comunitats estiguessin organitzades i volguessin tirar endavant un projecte de 3 o 4 MW, en sol urbanitzable, podent vendre energia al sistema, amb ingressos, la gran majoria quedarien en no, perquè el model està pensat perquè res canviï. Algú controla el camí i si decideix posar-nos obstacles perquè aquests projectes avancin, això no avançarà. Ara la xarxa elèctrica està molt tensada i això és una frustració terrible i pot suposar una negativa absoluta contra la transició energètica, que perquè funcioni, necessitem que la gent la vulgui. Si la gent veu que això suposa que s’ha incrementat el preu i que a més, no es pot organitzar però sí que ho fa un fos estranger, no es farà la transició energètica. Si això passa no hi haurà transició. O hi serà, però caurà la democràcia del país.

Com es resol?

Cal intervenir sobre la xarxa. És una decisió política, no és complicat. Tots sabem que a l’Estat té uns propietaris, no massa. A Catalunya, n’hi ha 50 i un en té el 98%. Aleshores, els propietaris de xarxa són també propietaris de grans centrals de generació, a Catalunya, de nuclears i hidroelèctriques, i també són els que representen els màxims consumidors en una comercialitzadora. Per tant, gestionen tres negocis no hi tenen interès. És lògic. I en política cal prendre decisions estratègiques de país en aquest sentit. Durant un temps, l’impost al sol va ser l’impediment principal a l’autoconsum. Ara n’hi ha un de nou, molt més sibil·lí i mortífer que són les denegacions per accedir a la xarxa elèctrica, a la generació que tu fas. Fixa’t en el primer hi va haver pressió social i es va solucionar, i primer es prohibia compartir l’energia – perquè realment quan la deixes compartir, això es fa gran- i la tercera es que comparteixo projectes de certa magnitud i dins del sistema. Això ho transforma tot. I bloquejar això es la clau.

És més aquest problema o l’oposició de grans projectes?

La ciutadania es conscienciarà quan vegi que ell pot jugar. Si jo soc un pagès i vull un projecte amb beneficis extra i igual que planto ceps, poso plantes fotovoltaiques i em diuen que no. Com vols que hi estigui a favor? Es fa difícil admetre-ho i està passant. Si els projectes més grans, que també hi han de ser, no deixen passar els petits i mitjans es mantindrà el rebuig. No podem fer creixement de renovables amb aquest rebuig social.

És gran encara aquest rebuig?

És de quatre aquest rebuig però perquè hi viuen poca gent, però cada cop s’estenen amés zones on no només són quatre, sinó 50.000.  L’únic camí és veure que ens hi podem implicar. I si a la primera ens ho rebutgen, no ens en sortirem. Hem de veure que els projectes grans també són absolutament necessaris. Quan acabi l’any haurem autoritzat el mateix objectiu previst pel 2020. 1 GW de fotovoltaica. No estem tan lluny! Tot i que amb l’eòlica és una altra història. Però ara ve un salt exponencial perquè d’aquest GW hem de passar a 5 el 2030. Esperem que s’hagi entès que o treballem així o no hi serem.

Es compliran objectius doncs?

Per mi és molt fàcil dir que complirem els objectius. Però el que dic és que hem fet una pilota de neu cada cop més grossa sense parar a reflexionar què necessitem perquè les coses passin. L’administració necessita estar preparada per fer la transició, també necessitem les infraestructures que ho fan tot possible: transport i distribució. Una transició no es fa d’un dia per l’altre, és un desplaçament d’activitats.

Amb tots aquests canvis, quin paper té l’eficiència i l’estalvi?

Es pot fer molt, però la mateixa electrificació ja és eficiència. És a dir, d’un vehicle tèrmic a un elèctric es redueix el consum 8 vegades, això és eficiència. D’una bomba de calor a una caldera, hi ha una diferència de 3 a 4. Per tant, sense fer grans coses, milloro en eficiència. S’han de fer més canvis en aquest sentit però per mi hi ha una altra necessitat més bàsica: que no creixin les ràtios de pobres energètica. Es pot ajudar amb factures però ens trobem que molta gent que ho necessita viu en habitatges que no poden tenir al seu nom. I si no ho tenen al seu nom, no es poden beneficiar del bo social elèctric. Per això la primera de les mesures hauria de ser que tots els edificis de Catalunya complissin les mesures de seguretat en instal·lacions elèctriques. Això és més important, perquè en aquest estat, tampoc no es poden implantar aquestes mesures. El primer és endreçar les insta elèctriques dels edificis.

I no és una feina colossal, aquesta?

No tots els edificis estan malament, però és evident que n’hi ha, sobretot de població més vulnerable. On s‘han de dedicar diners públics? A la població vulnerable i per tant, endreçar les instal·lacions elèctriques. Aleshores és molt fàcil incorporar a la mateixa instal·lació mesures d’aïllament, tecnologia d’eficiència, però el gran què està en aquesta necessitat que totes aquestes famílies que creixen i molt, puguin accedir als ajuts i per això necessiten complir condicions que no poden si les instal·lacions de casa seva no estan en ordre. Les prioritats són les persones. Sempre.