El 2030 l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha d’haver reduït un 30%. El 2050 s’ha d’assolir la neutralitat climàtica. Fer-ho possible és un compromís que han d’assolir la ciutadania però sobretot, les empreses i l’administració que poden incorporar i provocar canvis que reverteixin la tendència, encara creixent, de les emissions contaminants.
Però quines mesures s’estan plantejant i quines estan pendents? A Catalunya, aquest 2023 s’ha de completar el desenvolupament de la Llei del Canvi Climàtic i els Pressupostos de Carboni que porta incorporats. La secretària d’Acció Climàtica de la Generalitat, Anna Barnadas, així ho ha explicat en la jornada ‘Full de ruta cap a la descarbonització. Reptes i dificultats’ d’Enginyers Industrials de Catalunya. Barnadas ha reconegut que cal desenvolupar tots els punts de la llei per poder fer un abordatge “altament transversal” a la descarbonització que necessita el país. Per la secretària, és important dotar-se d’eines “quantitatives” a més de les qualitatives per poder tenir una guia i assolir els reptes compromesos. “La descarbonització és un repte de magnituds estratosfèriques”, alerta Barnadas, “un objectiu que cau com una urgència però que cal abordar amb constància”.
En una línia similar s’ha pronunciat Cristina Castell, directora d’Energia i Qualitat Ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, que situa l’emergència climàtica com el primer repte que ha d’entomar la ciutat. “Les ciutats són gran part del problema i de la solució”, diu Castells, que aposta per una mirada 360 graus que impliqui tots els sectors i canviar “moltes maneres de fer”. Dins d’aquest gran repte de les ciutats, Castells destaca que bona part del pes de les solucions recauen en els edificis que concentren el 65% del consum d’energia i més del 40% d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. A la ciutat de Barcelona, a més, més de 45.000 edificis són anteriors a les normes tèrmiques i de certificació energètica i per tant, defensa que és on s’ha de posar el focus. Malgrat el clima benigne de la ciutat, o potser per això que fa que la despesa en calefacció no sigui elevada, la rehabilitació energètica encara no és un concepte massa estès entre els propietaris que, a sobre, no són sempre els inquilins.
Precisament la importància d’aquesta eficiència energètica en els edificis és l’especialitat de Luisa F. Cabeza, catedràtica de la Universitat de Lleida i coordinadora d’un dels grups de treball de l’IPCC que va analitzar i proposar canvis en aquesta matèria. “Passem el 80% del nostre temps dins d’edificis i aivò va molt més enllà de casa nostra”, adverteix Cabeza, “a casa ens preocupem de gastar poc però a la feina, ens n’oblidem”. En aquest sentit, Cabeza creu que els enginyers, a l’hora de dissenyar un edifici, han de tenir en compte tots aquests conceptes i treballar-lo cap a la descarbonització i mitigació del canvi climàtic, és a dir, apostar per les energies renovables, la mínima despesa d’energia, etc.
El paper de les empreses
Que la indústria és part del problema però vol ser part de la solució és una frase que el sector repeteix habitualment. I així ho creu Anna Domènech, directora d’Innovació Corporativa a CELSA, una empresa del sector metal·lúrgic que fa temps que treballa per anar augmentant la reutilització i el reciclatge. “Ens considerem activistes i creiem que podem liderar el canvi”, diu Domènech. A banda del canvi cultural de model de consum, per Domènech també cal desenvolupar les necessitats que facin possible aquest canvi. “Per activisme que hi hagi, el preu guanya”, adverteix, “cal crear incentius per crear un mercat que possibiliti l’economia circular”.
Domènech creu que les indústries es troben diverses barreres a superar com pot ser no tenir una “visió comuna”. Posa d’exemple la diversitat de lleis de residus que fa impossible, en alguna situació, el comerç entre determinades regions. Per això, proposa que la indústria lideri tots aquests canvis que CELSA ha començat a incorporar com són alguns projectes de reciclatge però també d’upcycling i de reutilització. “Als productors teòricament no ens interessa reutilitzar però la reutilització serà cada vegada més important”, assegura Domènech.
El paper d’enginyers i enginyeres
Barnadas és conscient que l’enginyeria és “clau de transformació” també en la descarbonització i la mitigació i adaptació al canvi climàtic, i per això, demana que els professionals de l’enginyeria contribueixin a agafar vies “factibles i realistes” per fer-ho possible. Per la seva banda, la vicepresidenta de la Comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular, Sílvia Nadal, reconeix que el repte és “increïble” perquè s’ha de canviar “pràcticament tot, ràpid i amb una economia pròspera. “Tenim pressa, necessitem tecnologia nova i volem fer-ho sense perdre competitivitat”, assenyala, “és complicat”. Nadal recorda que les emissions encara estan pujant però que s’ha de deslligar la producció econòmica amb la generació de gasos. “Els enginyers som conscients que som davant un repte molt difícil”, diu Nadal, perquè no es tracta, només, de fer una transició dels combustibles fòssils a les renovables sinó que cal repensar-ho tot”.
Descarbonització amb accent femení
Nadal, Domènech, Barnadas, Cabeza i Castells, al costat de la presidenta d’Enginyers Industrials de Catalunya, Maria Salamero, han completat així un panel totalment femení que la comissió d’Equitat, Tecnologia i Futur i la comissió d’Energia, han convocat en motiu del Dia de la Dona. Salamero ha recordat que la institució ja gaudeix d’una junta paritària, conseqüència directa del decàleg d’Equitat impulsat fa quatre anys. “Imagino un futur en que el gènere no té res a veure amb l’equitat”, ha recalcat Salamero.
