Les jornades de debat sobre l’adaptació del model econòmic i social enfront de l’emergència climàtica, organitzades pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i la Fundació Fòrum Ambiental, amb la col·laboració del Col·legi d’Enginyers de Camins de Catalunya, van posar de manifest que estem davant d’un repte majúscul, sobretot per la complexitat i interconnexió de les decisions que cal prendre. No es tracta només d’un repte tècnic o econòmic, sinó d’una transformació profunda que afecta tots els aspectes de la societat, des de la salut o el mercat de treball fins a la planificació territorial i la justícia climàtica. En conseqüència, les conclusions que se’n van poder extreure conviden a repensar els paradigmes actuals i a assumir que les respostes han de ser sistèmiques, valentes i compartides.
La urgència d’una transformació sistèmica
L’emergència climàtica ja no és una qüestió de futur. L’any 2023 es van superar en molts casos els 1,4 i 1,5 °C d’increment de temperatura, apropant-nos als límits establerts per l’Acord de París. Segons la Dra. Carme Llasat, la Mediterrània s’escalfa a un ritme més accelerat que els oceans, i a Catalunya s’esperen increments d’entre 1,5 i 3,5 °C abans de 2050, amb un patró de pluges més irregular i un risc creixent de sequeres, degut també a un augment de l’evapotranspiració.
Això comporta la urgència de reduir ràpidament les emissions de CO₂ i això va més enllà de l’àmbit ambiental, ja que afecta directament l’economia i la societat. Tal com exposava la Dra. Mar Reguant, el cost calculat per l’EPA de les emissions de CO₂ és molt superior al preu actual del mercat europeu de carboni. Si els costos reals fossin assumits per les activitats contaminants, els preus de molts serveis i productes canviarien radicalment, alterant el nostre model de consum i producció. I si no es produeix aquest canvi de model, les pèrdues econòmiques degudes als efectes del canvi climàtic seran molt importants.
El creixement econòmic com a barrera per a les polítiques climàtiques
Un dels aspectes que s’han destacat és la dificultat d’articular polítiques climàtiques eficients en un model que prioritza el creixement del PIB. En aquest sentit, el Dr. Jeroen van den Bergh va exposar el concepte d’acreixement (agrowth) com una alternativa pragmàtica i menys polaritzadora que el decreixement, ja que no defensa una reducció deliberada de l’activitat econòmica, sinó que planteja desvincular el benestar del creixement del PIB i centrar-se en indicadors que mesurin la qualitat de vida. Això permetria aplicar polítiques ambientals més ambicioses sense que el debat quedés bloquejat per la por a la recessió o a la pèrdua de competitivitat.
Descarbonitzar sí, però com?
Un dels punts clau fou si la descarbonització pot aconseguir-se només mitjançant millores tecnològiques i eficiència energètica o si cal una transformació més profunda del model econòmic. Es va advertir també del risc de l’efecte rebot: les millores en eficiència energètica poden provocar una reducció de costos que, al seu torn, incentivi un major consum.
Per això, és imprescindible una política climàtica sistèmica, amb instruments com un preu del carboni més elevat i harmonitzat a escala global. Això no obstant, la transició energètica i la descarbonització no poden ser vistes només com a costos, sinó com a inversions en competitivitat i resiliència econòmica.
El pes de la política i la geografia del descontentament
Una de les reflexions més rellevants va ser que el comportament de vot pot tenir més impacte en la descarbonització que els hàbits de consum. La manca de consens i la polarització política poden frenar polítiques climàtiques efectives, com s’ha vist en diversos països on la negació del canvi climàtic o el rebuig a determinades mesures s’han utilitzat com a eina electoral.
L’evolució demogràfica ha accentuat la concentració de la població en zones urbanes, i això no només afecta la distribució de la riquesa, sinó que també té implicacions ambientals: les ciutats depenen dels serveis ecosistèmics que ofereixen els territoris rurals i, per tant, és necessari establir models de corresponsabilitat territorial.
A més, el debat sobre cohesió territorial va evidenciar que la concentració de la riquesa, dels serveis i les infraestructures en grans ciutats està generant un ressentiment en les zones rurals. Com va exposar Pere Torres, una distribució desequilibrada dels beneficis i riscos associats a la transició ecològica, sense unes polítiques específiques que tinguin en compte les diferències territorials, poden generar dinàmiques de descontentament que posin en risc el suport social a les mesures climàtiques. Francesc Boya, Andreu Ulied també coincidien a destacar com aquest fenomen, que també es dona a Catalunya, ha contribuït a l’auge de moviments polítics populistes que canalitzen aquest descontentament.
"La transició cap a un model econòmic i social compatible amb els límits planetaris requereix molt més que tecnologia i voluntat individual."
Un altre aspecte fonamental és la salut pública. Segons la Dra. Carme Borrell, el canvi climàtic té un impacte desigual sobre la població, agreujant les desigualtats existents. Els col·lectius més vulnerables, són també els que pateixen més intensament els efectes de la contaminació i les onades de calor. Algunes experiències, com l’aplicació de l’economia del dònut a Barcelona, que va explicar la Dra. Bàrbara Pons, han posat en evidència la necessitat d’integrar la justícia social i ambiental en la planificació urbana. Aquest model econòmic proposa una estratègia basada a mantenir-se dins dels límits planetaris mentre es garanteixen les necessitats bàsiques de la població, evitant tant la degradació ambiental com l’exclusió social.
Un model econòmic regeneratiu
Més enllà del creixement o decreixement, es va posar sobre la taula la necessitat d’un nou contracte social i territorial que integri la sostenibilitat com a pilar central. La Dra. Anna Palli va explicar el concepte de no superar els límits planetaris i va destacar el model regeneratiu com a alternativa, especialment en sectors com l’agricultura, on la transició cap a sistemes més sostenibles hauria passat d’un model d’explotació intensiva a un de comprensió dels processos naturals per tal de potenciar el seu efecte.
Un canvi de paradigma necessari
Les jornades van posar de manifest que la transició cap a un model econòmic i social compatible amb els límits planetaris requereix molt més que tecnologia i voluntat individual. Es necessiten polítiques públiques valentes, coordinació internacional i un canvi en la manera com s’entén el creixement i el benestar.
L’escenari és clar: o fem aquesta transició de manera ordenada i planificada, o la inacció ens portarà a un col·lapse climàtic i social que serà molt més costós i dolorós. El repte no és només ambiental, sinó polític, econòmic i social, i només es podrà abordar amb un enfocament sistèmic que integri la justícia social, la cohesió territorial i la sostenibilitat com a eixos fonamentals del nou model de societat i amb molt diàleg entre totes les parts.
