En el món universitari europeu tots som conscients que s’ha progressat de manera molt significativa en tot el que fa referència a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). S’ha dut a terme una estratègia gradual, molt pròpia de la construcció de la Unió Europea, i avui en dia veiem l’EEES com a normal i molt útils els seus fruits. Per esmentar-ne alguns: el reconeixement de titulacions entre països a través dels crèdits ECTS (“European Credit Transfer”), el fet que estudiants facin estades “Erasmus” a universitats d’altres països en el marc dels seus estudis, o l’existència dels projectes de màsters conjunts entre universitats de diferents països en el marc del programa Erasmus Mundus.
Aquest darrer cas, potser menys conegut, és un bon exemple en el qual la marca europea actua com a reconeixement de la qualitat del programa. I, certament, després de vint anys d’existència (2004-2024), el programa s’ha consolidat com una marca de prestigi. S’han finançat 585 màsters, 149 dels quals han estat renovats diverses vegades. En aquests projectes han participat més de 5.500 establiments d’educació superior, vinculats a 140 països, pel fet que les beques estan obertes a estudiants de països de fora de la Unió Europea. Amb beca o sense, els Màsters Erasmus Mundus han comptat amb la participació de quasi 50.000 estudiants.
M’he estès en aquest exemple deliberadament. Potser aquest volum d’estudiants pot ser considerat petit en comparació amb la dimensió de l’Espai Europeu d’Educació Superior, però el valor afegit que aporten a la consolidació de l’espai europeu d’educació superior és inqüestionable. Encara més, aquests màsters Erasmus Mundus han estat en nombroses ocasions a l’origen d’aliances europees que han treballat per oferir titulacions conjuntes.
Les titulacions conjuntes han estat possibles, sobretot, per l’existència de l’anomenat European Approach for Quality Assurance of Joint Programmes. Es tracta d’una metodologia d’avaluació de l’assegurament de la qualitat universitària promoguda per la Unió Europea i pensada per facilitar el reconeixement del títol conjunt proposat per les universitats d’una aliança per part de tots els països als quals pertanyen les universitats del programa. Però aquest “European Approach”, que existeix des de fa deu anys, ha estat poc utilitzat, entre altres coses, per la necessitat del seu encaix amb les normatives dels diferents països, que han portat al fet que no sigui reconegut arreu de la Unió Europea. No és el cas d’Espanya, que a partir del Reial decret 822/2021, fa el reconeixement i facilita una operativitat francament bona.
"Un títol europeu reforçaria els valors acadèmics comuns i seria un símbol potent de la identitat europea comuna i del sentit de pertinença europea."
És en aquest context que els darrers anys apareix la proposta de títol europeu European Degree, que intenta fer un pas més enllà i superar per elevació el fet que la European Approach no estigui reconegut per part de tots els països de la Unió Europea i, per tant, el reconeixement d’un títol conjunt d’una aliança universitària no estigui reconegut de manera immediata. En efecte, el títol europeu seria un títol reconegut automàticament a tot arreu de la UE concedit conjuntament de manera voluntària per un grup d'universitats de tot Europa. Aquest reconeixement automàtic té per objectiu simplificar la creació d'un programa conjunt entre diverses universitats de tot Europa eliminant barreres innecessàries.
La Comissió Europea defensa que una opció així contribuiria a la competitivitat d'Europa, dotant a les persones titulades de competències i habilitats rellevants de cara a fer front a les transicions verda i digital. Addicionalment, un “títol europeu” reforçaria els valors acadèmics comuns i seria un símbol potent de la identitat europea comuna i del sentit de pertinença europea.
El programa de directrius polítiques de la Comissió Europea escollida l’any passat (2024-2029) inclou el compromís de continuar treballant per aquest títol europeu European degree i per facilitar encara més el reconeixement entre països de la formació rebuda pels estudiants. Aquest fet va lligat, sense dubte, a la importància de reforçar les aliances universitàries europees. La Comissió Europea ja ha decidit que, donada la diversitat de sistemes d'educació superior a Europa, es treballarà amb un enfocament gradual per als països de la UE cap a un títol europeu, amb 2 possibles vies d'entrada:
1. Un segell europeu preparatori atorgat a titulacions conjuntes que compleixin els criteris europeus; això significa que els estudiants rebran un certificat de "segell europeu" (“European Label”) juntament amb el seu títol conjunt. El desplegament d’aquesta opció és previst per al període 2025 -2027.
2. Un títol europeu. Una titulació atorgada conjuntament per diverses universitats de diferents països o, possiblement, per una entitat jurídica europea establerta per aquestes universitats; això significa que els estudiants rebran un "títol europeu" conjunt. El desplegament d’aquesta opció és previst per al període 2028 -2030.
Per a les agències d’assegurament de la qualitat, la recomanació del 27 de març del 2024 ja fa una proposta de criteris europeus per al segell i el títol europeu organitzada en tres blocs: a) organització i gestió dels programes transnacionals; b) experiència d’aprenentatge i c) valors europeus. El primer bloc inclou els mecanismes d’assegurament de la qualitat i manté el fet que l’avaluació es faci seguint la European approach.
És evident que aquesta iniciativa no serà de desplegament massiu a l’EEES, però el que segur que és convenient és seguir el tema i la seva evolució. Al final del procés, per moltes i molt diverses raons, una gran majoria de les universitats treballaran per participar en alguna iniciativa d’aliança europea i voldran oferir alguna “titulació europea”.
En qualsevol cas, a hores d'ara, amb els canvis geopolítics d’aquests inicis de l’any 2025 tenim el risc que un tema rellevant com aquest deixi d’estar a les prioritats de la Unió Europea i això seria certament una mala notícia.
