De la mitigació a l’adaptació. Les infraestructures en un context d’emergència climàtica

Amb les dades que recullen des de el European Centre for Medium-Range Weather Forecasts (ECMRWF), Carlo Buontempo, director del servei de Canvi Climàtic Copernicus ECMWF, qualifica de “bastant difícil” la realitat actual. Posa la mà al foc que el nivell del mar serà tres o quatre mil·límetres més alt l’any vinent, cosa que suposa deu centímetres els pròxims vint anys. També, en termes de temperatura, assegura que serà més alta i que la situació actual “no havia passat mai” i per això anima enginyers i enginyeres a contribuir a resoldre “un repte gegant”.

I com s’ha d’entomar aquest repte? Buontempo ho té clar: l’adaptació és la clau. En la primera de les Converses BSM, una iniciativa organitzada per l’empresa pública barcelonina amb Enginyers Industrials de Catalunya, Marc Oliva, president de la Comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular d'Enginyers Industrials de Catalunya, li agafa el guant. “La carrera de la mitigació l’estem perdent i l’adaptació ha de ser el nou paradigma on concentrar-nos”, manifesta l’enginyer. Conscient que la professió té molt a dir per respondre a l’emergència climàtica, Oliva recorda que fins ara s’ha centrat en l’eficiència, com un “gran vector”, però que aquest canvi de paradigma per “grandiloqüent” que sembli, obliga a incorporar “la resiliència”. Oliva alerta que la situació geopolítica actual no fa pensar que es puguin continuar les polítiques de mitigació i que, per tant, l’adaptació és l’única sortida i en destaca els avantatges: “l’adaptació és local, la situació ens afectarà, però hem de ser capaços de posar les eines; la mitigació, en canvi, requeria mesures globals”.

Valorar les necessitats i l’impacte

Aquesta necessitat d’adaptació demana valorar bé les infraestructures que necessitem com a societat i l’impacte que generen en el medi. Tal com explica la investigadora de l’Institut del Mar del CSIC, Esther Garcés, utilitzar el litoral és legítim, però cal fer-ho sempre amb algunes premisses. “No tot es pot fer a tot arreu”, diu Garcés, que també assenyala que qualsevol infraestructura té conseqüències des del flux de l’aigua al canvi de nutrients, passant, per exemple, a la modificació de sediments. Per Garcés cal tenir en compte sempre el cost-benefici i no només econòmic, sinó també social i mediambiental. “El medi ambient és un patrimoni i s’ha d’utilitzar el coneixement que tenim dels impactes que suposen les infraestructures per decidir”, assenyala Garcés. Per això, creu que cal, primer, saber quines infraestructures es necessiten, avaluar-ne, després, l’impacte i si s’accepta, pensar què es vol conservar com a patrimoni i per qüestions ètiques. “Hem de conservar la casa on vivim”, diu Garcés, “i tot passa per una planificació”.

L’exemple de BSM i el paper de les empreses

BSM ha anat incorporant l’emergència climàtica en els seus valors i projectes per poder modificar l’impacte de les seves infraestructures i equipaments. David Serrano, director corporatiu d’ESG de BSM, posa d’exemple la transformació del Port Olímpic, amb la incorporació de mesures i instal·lacions que redueixen aquest impacte en l’ús d’aigua, l’energia i altres recursos, o l’adaptació del reg a la ciutat, o els canvis que s’han dut a terme al Zoo per poder mantenir la qualitat de vida dels animals en sequera. “Les empreses petites hem de fer tracció”, diu Serrano, “tenim la responsabilitat d’ambientalitzar els espais i fer un canvi cultural; ho podem fer, a més, des d’un lloc privilegiat”.

Són mesures, doncs, alineades amb l’adaptació que requereix, també, el moment. Per Serrano, els marcs reguladors són una eina per impulsar aquests canvis i lamenta que, a diferència d’altres regions i estats com els EUA o la Xina – on no semblen estar disposats a pagar el cost de la transició energètica, per exemple, ni econòmicament ni electoralment- no hi ha “un sol faraó”.

Les solucions

Confiança en els científics, interpretació de les dades i planificació són algunes de les solucions que Buontempo, Oliva, Serrano i Garcés posen sobre la taula. “Hi ha més dades que mai i d’accés obert”, assenyala Oliva, “però no se sap si els que més se’n poden beneficiar en són conscients”. Per la investigadora del CSIC, actualment hi ha una bretxa entre la quantitat de dades que es recullen i produeixen i la seva interpretació. “Calen experts que les interpretin”, demana Garcés. Per Buontempo cal, doncs, anar en aquesta direcció perquè “més enllà d’un número es proporcioni informació rellevant”. Considera, però, que cada dada i cada interpretació depèn, doncs, de cada usuari. Oliva

Des d’un punt de vista empresarial, Serrano recalca que sí, que les dades són necessàries “objectives i científiques” perquè acaben traslladant-se en la presa de decisions i a la gestió dels negocis. Per això, Serrano defensa que la sostenibilitat ja no és un eix “aliè” a la companyia sinó que impacte al compte de resultats i, per tant, aquestes dades serveixen per fer una avaluació de riscos necessària a l’hora de projectar els negocis. “L’avaluació de riscos no és trivial, hi ha molta ciència i models predictius útils per a projectar els negocis”, diu Serrano, “hi ha recorregut per ajudar les organitzacions a utilitzar les dades”.

Converses BSM

Buontempo, Oliva, Serrano i Garcés han conversat en una taula rodona moderada per la sotsdirectora d’Enginyers Industrials de Catalunya, Laura Ivern, en la primera jornada del cicle Converses BSM, una iniciativa que, en paraules de la directora general de BSM és un exercici per reflexionar. “Parar i veure on som ens va molt bé perquè cada cop que parem, aprenem i veiem què és important, però sobretot com fem les coses”, ha manifestat Marta Labata. Per la presidenta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, Maria Salamero és important recordar que “darrere de tot sempre hi ha l’enginyeria”, però que per tirar endavant la tecnologia i la innovació, cal utilitzar “la palanca del talent”.