Drolma Lizcano, CEO d’Alqvimia, empresa de cosmètica natural, va assumir el repte de transformar l’organització després de llegir Reinventar les organitzacions de Frederic Laloux. “El meu pare, fundador de l’empresa, em va demanar que féssim realitat un nou paradigma empresarial. I ho vam fer amb l’holocràcia com a brúixola”, explica.
La transició no va ser fàcil. Es van formar amb HolacracyOne i van comptar amb acompanyament extern. “Algunes persones van marxar, però les que es van quedar es van implicar profundament”. Amb el temps, Lizcano assegura que la cultura de l’empresa s’ha enfortit: “Ara tothom entén el seu rol, resol els conflictes de manera autònoma i el clima intern és molt millor. Jo, personalment, visc amb molta més pau”.
Tot i això, admet que alguns processos encara estan en evolució, com el sistema retributiu o la relació amb proveïdors. “L’holocràcia és un camí, no una meta. El que és clar és que ens ha ajudat a florir com a equip”.
Lizcano ha explicat la seva experiència a la jornada Holocràcia: reinventant el lideratge empresarial, organitzada pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, i va compartir l’experiència amb Alberto Hernández, antic director de Cultura i Organització a NAE. Hernández, amb una trajectòria d'enginyer de telecomunicacions va impulsar la implementació de l’holocràcia en una empresa que havia passat de quatre a mil persones en una dècada. “El creixement estava posant en risc la cultura que havíem construït. La jerarquia clàssica ens començava a ofegar”, relata.
Amb l’holocràcia, Hernández explica que van guanyar agilitat i claredat, evitant reorganitzacions anuals pesades. “Ara els equips s’autoregulen, els rols es redefineixen en funció de les necessitats i el lideratge ja no és sinònim d’autoritat, sinó d’acompanyament”. Durant la pandèmia, aquesta estructura distribuïda va demostrar la seva robustesa. “Vam consensuar ajustos salarials de manera transparent. Ningú no va fugir del problema”.
Un dels reptes va ser integrar el model amb el funcionament del consell d’administració i amb les polítiques salarials. “Hi ha límits, però també molta llibertat. El sistema funciona quan hi ha confiança i persones amb maduresa”.
El mateix ha passat a la consultora tecnològica Basetis. Bernat del Santo s’hi va incorporar quan l’holocràcia ja era una realitat. De seguida va notar la diferència: “No n’hi ha caps, sinó rols. Cada persona assumeix responsabilitats en funció del seu propòsit dins l’organització”.
Basetis ha arribat fins i tot a prescindir de la figura formal de CEO. “Va ser una decisió col·lectiva. El sistema era prou madur perquè el lideratge es distribuís de forma natural. Això no vol dir que no hi hagi direcció; vol dir que la direcció no es concentra en una sola persona”.
Del Santo subratlla que el model fomenta l’autonomia, però també demana una gran responsabilitat individual. “No és un sistema per a tothom. Necessites escoltar molt, saber gestionar-te emocionalment i estar obert al feedback constant”.
Holocràcia, el gran repte
“L’holocràcia no busca eliminar el lideratge, sinó distribuir-lo a través de rols amb autoritat clara i processos definits”, remarca Gina Fors, fundadora de Metanoia i referent en l’àmbit de les organitzacions holocràtiques a Catalunya. Fors, explicava els fonaments d’aquesta transformació organitzativa cap a estructures més horitzontals, autogestionades i basades en el propòsit, en aquesta entrevista a Fulls d’enginyeria. Fors fa una explicació didàctica sobre l’evolució dels models organitzatius, des de les jerarquies rígides de la revolució industrial fins a les organitzacions com a “éssers vius” que s’adapten al seu entorn.
Un model amb futur?
Els tres ponents coincideixen que l’holocràcia no és una moda, sinó una resposta a les necessitats de les organitzacions actuals. Menys jerarquia, més participació, més claredat i millor adaptació als canvis són alguns dels beneficis que destaquen.
Les experiències de Lizcano, Hernández i del Santo demostren que el lideratge distribuït no només és possible, sinó que ja és una realitat en diverses empreses catalanes. Un camí exigent, però transformador.
