Algun dia del passat mes d’octubre va fer 20 anys que vaig entrar per primera vegada a l’edifici que avui és la seu d’Eurecat Cerdanyola i així va començar la meva carrera professional en el món de la recerca aplicada i la innovació. Primer, de becari de doctorat i project manager, després en diferents rols en la venda privada de projectes i serveis d’R+D+I.
De 2005 a 2025 han canviat moltes coses -no cal dir-ho- també en l’ecosistema d’innovació en el que miro d’aportar valor cada dia. En destaco algunes en positiu i algunes a millorar. En positiu:
1) La comprensió de la innovació: recordo sessions, jornades, articles, a on es definia el que era i deixava de ser la “i petita” de la innovació. Què representava, en què consistia, què no podia ser. Avui tot això ja es dona per sabut: la innovació té un paper molt crucial en l’estratègia empresarial i en les estratègies dels territoris.
2) La cultura de col·laboració: algunes de les meves primeres visites com a comercial van ser a empreses molt verticalitzades. Començaven a fabricar una màquina mecanitzant un lingot d’acer. Això avui ha canviat. Les empreses i les persones es focalitzen en les seves fortaleses i col·laboren molt més en tot allò per què té sentit buscar un especialista i sumar capacitats (coneixements, infraestructures, etc.). També en innovació.
3) El sistema i l’ecosistema: avui els diferents agents de l’ecosistema tenen molts més fòrums on debatre i contrastar visions. Es comprèn molt més el valor multiplicador de la col·laboració publicoprivada i la necessitat de compartir visions i estratègies de futur.
A millorar:
1) La distància al valor i al mercat: malgrat que s’han reduït els gaps de l’ecosistema i malgrat comprendre les dificultats d’innovar i els riscos ocults d’un projecte, el sistema podria ser més eficient i més enfocat a la innovació. Posant el focus en l’impacte i el valor econòmic i social, reduint burocràcia i control, abaixant barreres d’entrada, sistematitzant processos, generant itineraris comprensibles i transitables per les empreses i emprenedors.
2) La dependència de les ajudes i subvencions: el ritme de la innovació empresarial depèn molt sovint del calendari de les ajudes i resolucions. És obvi que un aspecte estratègic com aquest, que a més té un èxit vinculat als terminis, no pot dependre de calendaris aliens al mercat. I al mateix temps, també és comprensible la importància de les ajudes per abordar projectes més ambiciosos i rellevants. Els diners són un recurs limitat i aquesta és una dificultat que caldria superar amb plantejaments conceptualment diferents.
Per acabar, i això no és ni bo ni dolent, a Catalunya el 99,8% de les empreses són pimes i aquesta és una dada estructural. Les pimes, en general, no poden destinar grans pressupostos a innovació, però, en canvi, són molt més àgils i flexibles, moltes vegades. Segurament les receptes que funcionen a altres llocs no serveixen o s’han d’adaptar perquè siguin eficients en el nostre ecosistema. Catalunya es consolidava aquest juliol com a strong innovator -regió innovadora forta- a Europa en l’informe RIS 2025, Regional Innovation Scorebord. Mantenia la qualificació que havia assolit en el darrer informe de 2023 i superava el País Basc i Madrid, situant-se com la regió més innovadora d’Espanya. Hi destacaven positivament alguns indicadors com el de la població amb educació terciària, copublicacions científiques internacionals o les marques registrades i, justament, les ràtios d’innovació en petites i mitjanes empreses – innovació en producte, en procés i patents- eren dels que es trobaven per sota la mitjana europea.
"El camí de la innovació té riscos, però també té recompensa i això fa que qui innova no deixi de fer-ho."
20 anys donen una certa perspectiva. Aquell primer dia a Cerdanyola, vaig conèixer algunes persones que avui encara són a Eurecat. Constato que l’ecosistema ha evolucionat, que s’ha generat massa crítica, que ha madurat la seva visió i estratègia i, també és cert, que encara hauria de millorar molts aspectes. El camí de la innovació té riscos, però també té recompensa i això fa que qui innova no deixi de fer-ho. Els resultats d’innovar generen més innovació, competitivitat, resiliència. És extraordinari el camí fet. Per mi, però, la pregunta clau és sobre la velocitat i l’acceleració del canvi. Som capaços de millorar prou de pressa amb la velocitat que porta el nostre entorn? No caldrà esperar 20 anys més per saber-ho.
