L’accés de les dones a càrrecs de responsabilitat dins el sector de l’enginyeria continua marcat per obstacles estructurals, entre els quals destaca la síndrome de la impostora. Malgrat una presència femenina cada cop més notable en entorns tecnològics i industrials, moltes professionals experimenten encara una sensació de dubte respecte a la seva vàlua, fins i tot quan acumulen mèrits i trajectòries solvents.
Són algunes de les reflexions que Mariló Casas, presidenta de la Comissió d‘Equitat, Tecnologia i Futur d’Enginyers Industrials de Catalunya i Consultora Senior a SENER; Núria Esteban, gerent de Desenvolupament de Conceptes de SEAT; Elena Qui, Past Senior Program Manager a Amazon; Claudia Moslares, consultora sènior a Deister Software i Cristina Mas, líder de projectes a Airbus, des d’Hamburg, han compartit a la taula rodona "La dona en l'enginyeria industrial", organitzada per IQS en el marc del 25è aniversari dels estudis d’Enginyeria Industrial.
La síndrome de la impostora: un fenomen transversal
El sentiment de no estar a l’altura, malgrat assoliments objectius, ha estat identificat com un patró recurrent en les trajectòries de moltes enginyeres. Aquesta inseguretat sol aparèixer en moments clau com l’ascens a posicions directives o la gestió de grans equips. “Quan tens una trajectòria ràpida, et preguntes si creixes perquè t’ho mereixes o perquè ets dona i queda bé la foto”, expressa Elena Qui.
Cristina Mas reconeix que liderar equips amb alta especialització tècnica li ha suposat un repte extra: “Et sorprens de la teva pròpia capacitat. Ho fas i t’adones que sí que en saps”. Les intervencions han coincidit a assenyalar que aquest fenomen no és individual, sinó un reflex de dinàmiques culturals que encara qüestionen l’autoritat femenina en àmbits altament tècnics.
Liderar des de la confiança i no des de la perfecció
Un dels consensos més clars ha estat la necessitat de redefinir el model de lideratge dins l’enginyeria. Mariló Casas defensa un enfocament basat en la capacitació dels equips: “El leader coach és qui posa les eines perquè la seva gent creixi”. Aquest model es contraposa a la visió clàssica del líder com a figura dominant i omniscient.
Les ponents coincideixen que equivocar-se també és part del lideratge, reivindicant la humanitat com a atribut essencial per liderar amb eficàcia i fan valdre el procés d’aprenentatge que implica delegar i acceptar errors sense perdre autoritat.
Maternitat i carrera
La conciliació entre vida professional i personal continua sent un tema clau a l’hora de garantir la presència de dones enginyeres en posicions de lideratge i direcció. Claudia Moslares té clara la seva aposta per no renunciar a cap àmbit: “No volia deixar la meva carrera per la maternitat i sé que puc fer les dues coses”. Aquest tipus de posicionaments ajuden a construir referents reals i pròxims per a les noves generacions.
En aquest sentit, Núria Esteban destaca que hi ha moltes dones que s’imposen unes barreres internes al llarg de la seva trajectòria. “Moltess vegades som nosaltres mateixes les que encara ens fustiguem més”, declara. Una reflexió que connecta amb la necessitat de construir un lideratge femení alliberat d’autoimposicions i basat en la confiança i el reconeixement propi.
Impacte i vocació
Cristina Mas subratlla la necessitat que les enginyeres no només aportin valor tècnic, sinó també una mirada estratègica: “Hem de maximitzar l’impacte de la nostra feina, tant per al progrés tecnològic com per al canvi cultural”. El seu perfil, vinculat a la inversió internacional en infraestructures, posa en relleu el potencial transformador del lideratge femení en àmbits globals.
L’experiència de Casas, Mas, Esteban, Moslares, Rodríguez i Qui deixen en evidència, doncs, que per avançar cap a la igualtat real no n’hi ha prou amb presència femenina, cal canviar les regles del joc.
