Una de les preguntes que solen sorgir en els debats i trobades fonamentades amb el del meu últim llibre, La segona revolució digital: una nova era per a la humanitat (Marge books, 2025), fa referència a l'afectació de la intel·ligència artificial al treball en aquesta nova era, l’era digital, en la qual ens estem endinsant acceleradament. I molt especialment, per la meva formació d’enginyer industrial i pel contingut del llibre, les preguntes evolucionen cap a quines haurien de ser les competències que hauria de tenir l’enginyer del futur, assumint que l’impuls de la transformadora intel·ligència artificial comportarà que siguin molt diferents del perfil actual, tant pel que fa a què farà com a la manera de treballar.
La resposta no és senzilla, perquè vivim en una època de canvis accelerats i constants que fan que allò que ahir era impossible avui sigui habitual. Ara bé, és imprescindible assumir que, en un horitzó a mitjà termini, les IA continuaran podent encarregar-se de tasques que avui dia consumeixen una part important del treball d’enginyeria. Entre aquestes tasques hi ha càlculs, recerca d’informació, simulacions i anàlisis preliminars, planificació del treball, programació, anàlisi dels avenços i avaluació de riscos.
Tanmateix, pocs dubtes haurien d’existir que, en finalitzar els estudis, els nous enginyers haurien de saber dissenyar i optimitzar processos i sistemes industrials complexos; liderar projectes tècnics d’implantació, integrant sostenibilitat, seguretat i rendibilitat; extreure capacitat productiva de les noves tecnologies emergents i prendre decisions basades en l’anàlisi de dades i de les seves tendències. Tot plegat són competències que, alhora, han d’emmarcar-se en la tríada de tecnologia, pensament crític i responsabilitat social.
Aquest conjunt de competències també hauran de disposar-se en els enginyers en exercici, ja que el seu treball quotidià s’anirà transformant progressivament. Així doncs, l’enginyer del futur haurà de poder treballar no només amb els aspectes propis de l’enginyeria, sinó també amb dades i intel·ligència artificial, en un entorn on la sostenibilitat, la descarbonització, les energies renovables, els processos industrials nets i l'economia circular tindran una presència creixent.
A més cal tenir en compte que els enginyers hauran de treballar en equips multidisciplinaris formats, entre altres, per economistes, sociòlegs, dissenyadors i experts en legislació, utilitzant simuladors i models predictius basats en IA, amb bessons digitals i entorns connectats (IoT). Aquests equips seran liderats per professionals de l'engineyria que, movent-se amb valors ètics i responsabilitat social, sabran quina tecnologia usar en cada moment i perquè, amb la finalitat de ser creatius i anticipar-se a la resolució de problemes. La pregunta que cal fer-nos és si el nostre sistema educatiu, en general, i molt concretament els estudis d’enginyeria, assumeix les tendències de futur descrites anteriorment, o si encara estem en part ancorats en l’era analògica.
"Els enginyers i enginyeres del futur hauran de ser encara molt més innovadors en un marc d’incertesa constant tot afrontaran problemes nous i complexos."
Si es consideren els ajustos o actualitzacions dels currículums efectuades als darrers anys, es pot concloure que no responen plenament a les necessitats del present ni a les exigències que es dibuixen en l’horitzó. Això pot comportar un dèficit de professionals preparats per als reptes tecnològics i socials de les pròximes dècades, ja que la formació té diverses mancances que dificulten l’adaptació a les necessitats actuals de la societat i del mercat laboral. A la vegada, es manté una desconnexió amb el mercat laboral, amb currículums rígids i poca flexibilitat, i manca de formació en competències transversals com la comunicació, la resolució de problemes o la gestió dels temps. Tampoc es fomenta intensivament la creativitat ni el pensament crític, dues habilitats fonamentals en l'era de la IA.
En els diversos debats, hi ha una àmplia coincidència, que la formació dels nous enginyers hauria d’evolucionar, la qualitat i el nivell de les escoles universitàries i del seu professorat ho possibiliten. Caldria avançar cap a un nou model educatiu propi de la nova era digital, amb la presència omnipresent de la IA i l’economia digital. Així doncs, cal reformar-lo tot considerant que cal avançar cap a un model d’aprenentatge basat en projectes i resolució de problemes, que permeti als estudiants treballar en situacions reals, fomentant la creativitat i la capacitat d’adaptació. A la vegada, cal integrar plenament la IA i les tecnologies emergents en el procés educatiu i, alhora, incrementar la col·laboració estreta amb les empreses per assegurar l’adquisició d’habilitats demandades en el mercat laboral i potenciar la flexibilitat i la interdisciplinarietat, adaptada a un món en constant canvi, així com el desenvolupament d’habilitats humanes com el pensament crític, la intel·ligència emocional, la resolució de conflictes i l’ètica en l’ús de la IA.
Els enginyers i enginyeres del futur, doncs, hauran de ser encara molt més innovadors en un marc d’incertesa constant tot afrontaran problemes nous i complexos, ja que en les seves feines combinaran matemàtiques i dades, programació i IA (entenent els càlculs i processos que executa), robòtica i sistemes industrials, sostenibilitat i economia circular, pensament crític i resolució de problemes, treball multidisciplinari amb lideratge ètic, i ètica i impacte social de la tecnologia. Alhora, els enginyers i enginyeres hem d’assumir la necessitat de no deixar mai de formar-se, en una època de canvis permanents i accelerats, per entendre i impulsar els avenços tècnic-científics i adaptar-se ràpidament a noves tecnologies per aportar valor socioeconòmic.
