Fa just un any que Albert Tulleuda va assumir la direcció del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) i la seva entrada ha coincidit amb el tancament temporal per les obres de millora del confort climàtic. Una situació “peculiar”, com ell mateix descriu, que ha permès avançar en projectes clau com la reivindicació de l’espai i la creació de comunitat. Arran de la seva participació a la jornada ‘Els nous projectes del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica’, organitzada per l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya al Col·legi d’Enginyers, conversem amb ell sobre els reptes i les oportunitats que venen.

Nou mesos al capdavant del MNACTEC. Quin balanç en fas?

Han estat nou mesos atípics. Com a museu nacional, hem hagut de tancar per fer unes obres llargament esperades. No és habitual aterrar en una nova direcció i, d’entrada, prendre la decisió de tancar l’equipament durant gairebé nou mesos. Però eren actuacions imprescindibles: millorem l’eficiència energètica i la climatització d’un edifici enorme i patrimonialment molt delicat. Un cop acabades, guanyarem tres mesos més d’activitat efectiva cada any. El confort climàtic serà molt superior, tant per als visitants com per a la conservació de les peces, i això ens permetrà obrir-nos a nous públics, especialment a l’estiu, quan fins ara la visita era complicada.

Quins canvis comportarà aquesta nova obertura?

A les obres ja previstes hi hem afegit millores d’accessibilitat, visibilitat i seguretat que faran l’espai molt més amable. Però també hem introduït un canvi conceptual important: posar en valor l’edifici i el relat de la fàbrica. El MNACTEC són, en realitat, dos museus en un: un museu de ciència i tècnica, i alhora un edifici modernista declarat bé d’interès nacional. Aquesta doble identitat és un actiu extraordinari que ara volem fer molt més explícit. El visitant entrarà al segle XXI i serà conduït cap a principis del segle XX per entendre millor la societat industrial de l’època. Això comportarà alguns ajustos museogràfics.

I pel que fa al museu de la ciència, la tècnica i la indústria?

La museografia tindrà algunes millores, però la gran aposta és una altra: la creació de comunitat. Els museus ja no només mostrem col·leccions o programem activitats; ara hem d’ajudar a construir comunitat. Cal que la ciutadania senti els museus com a propis, perquè preservar el passat és responsabilitat nostra. Els museus són punts d’arrelament que ajuden a explicar el present i fins i tot a imaginar el futur.

Com es crea una comunitat al voltant d’un museu?

El museu parla de com la tecnologia ha respost als reptes humans. Això ens permet utilitzar les col·leccions com a punt de partida per reflexionar sobre la condició humana. Hem identificat diversos reptes en què podem aportar valor i connectar comunitats de coneixement: universitats, col·legis professionals, empreses… Parlem, per exemple, de l’energia —que és la base de qualsevol activitat—, però també de l’emergència climàtica, la mobilitat, la transició digital, la salut i el benestar, o les noves indústries.

Què us proposeu exactament?

Volem explicar aquestes línies de treball als diferents col·lectius i convidar-los a construir relats compartits. No sabem què en sortirà, i aquesta és la gràcia: no és un procés vertical, sinó horitzontal. En aquesta fase inicial, ens centrem en el món de l’energia i estem traçant un mapa de relacions al seu voltant. No volem fer només museografia, sinó establir un diàleg permanent sobre la connexió entre present i futur. La idea és repetir-ho amb cada repte, que, de fet, estan tots interconnectats. El repte és majúscul: explicar com aquests fenòmens ens afecten i ens interpel·len.

El resultat serà un museu més viu?

Exacte. Hi ha pocs referents, però els que treballen en aquesta línia aconsegueixen interpel·lar el visitant: et fan sentir part d’un tema que t’afecta directament. Els museus som institucions amb una credibilitat altíssima, i hem d’utilitzar aquest valor per mediar, per ajudar la societat a interpretar el present sense perdre de vista el patrimoni que ens hi connecta.

Amb la rapidesa amb què canvia el món, és encara més difícil?

Totalment. Per això necessitem aquesta comunitat. El museu està consolidat, però la indústria actual és cada vegada més intangible. Preservar un teler és relativament senzill; preservar la tecnologia invisible d’avui ja no ho és tant. I tot va molt de pressa. Cal repensar-ho plegats.

Quin paper hi tindrà la tecnologia en el museu?

Sovint es pensa que un museu tecnològic ha d’estar ple de pantalles, però no és així. La base del museu són els objectes i les persones. Si ens centrem només en l’espectacularitat de l'exhibició, deixem de fer museologia per fer un altre tipus d’experiència. I ja hi ha centres immersius que ja cobreixen aquest espai. El nostre valor és un altre.

És, doncs, un projecte ambiciós?

Ho és, però sabem que els recursos són limitats. No construïm castells enlaire: l’ambició dependrà de la comunitat que aconseguim generar, que és la nostra gran força. Catalunya té un sistema de museus territorials dels més importants d’Europa. Aquest és un potencial enorme que cal reivindicar com a passat, present i futur.

A nivell personal, què suposa aquest encàrrec?

Per a és un regal. He dirigit el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal d'Anoia, he treballat a les Mines de Sal de Cardona i més recentment en temes promoció econòmica a l'Ajuntament de Manresa. Per això, visc aquest càrrec com una oportunitat. El meu propòsit és aportar tot el que pugui perquè aflori el gran potencial que tenim, tant des de la xarxa territorial com des del MNACTEC.