Europa afronta una dècada decisiva en un context global marcat per la incertesa: tensions geopolítiques, reconfiguració de cadenes de subministrament, volatilitat energètica i una acceleració tecnològica sense precedents. En aquest entorn, les societats necessiten avançar amb rapidesa, però també amb fiabilitat. I és aquí on l’enginyeria esdevé essencial: una disciplina capaç d’innovar i transformar i, alhora, de garantir rigor, seguretat i continuïtat. L’enginyeria no elimina la incertesa, però la fa gestionable. És, en definitiva, la capa estable sobre la qual es poden construir transformacions profundes amb confiança.
Aquesta necessitat es fa encara més evident si mirem els grans reptes europeus. Europa ha de reforçar la seva autonomia estratègica en energia i matèries primeres, competir amb els EUA i la Xina, liderar tecnologies clau i desplegar la transició energètica i digital. Però al mateix temps afronta dificultats estructurals evidents: envelliment demogràfic i escassetat de talent, necessitat d’integrar la immigració, fragmentació política i complexitat de la governança, i el repte de preservar l’estat del benestar i la cohesió social.
Tots aquests vectors convergeixen en un punt comú: la capacitat d’execució. I aquesta capacitat depèn, en gran manera, del talent d’enginyeria.
En els reconeguts informes de Draghi i Letta ho apunten amb claredat: Europa no té només un problema de competitivitat o de regulació, sinó un problema estructural de talent. La manca d’enginyers i perfils tecnològics ja no és una disfunció del mercat laboral, sinó un risc estratègic que condiciona la capacitat d’Europa per executar la seva pròpia agenda.
Les recents iniciatives industrials europees —com ara la proposta l’Industrial Acceleration Act— van en la bona direcció en situar la reindustrialització i la transició verda i digital al centre. Però hi ha una condició prèvia que sovint es dona per descomptada. En realitat avui és tot un repte: disposar del talent necessari per fer-ho possible. Sense enginyers i enginyeres, aquestes polítiques corren el risc de quedar-se en declaracions d’intencions.
La paradoxa és evident: Europa defineix objectius ambiciosos, però no està assegurant les condicions per fer-los possibles. La demanda d’enginyers creix més de pressa que l’oferta, mentre altres regions del món competeixen de manera agressiva per captar i retenir aquest talent. Ens trobem, per tant, davant d’un desajust que no es corregirà de manera espontània.
En aquest context, és important també trencar un altre equívoc. Quan parlem d’enginyeria, sovint pensem només en la frontera tecnològica —intel·ligència artificial, tecnologies quàntiques, fotònica o semiconductors, etc.—, que sens dubte són crítiques i tindran una gran repercussió en el futur. Però l’impacte real avui sobre l’economia i el benestar es juga també, i sobretot, en àmbits menys visibles però essencials: el manteniment i la modernització d’infraestructures, la producció de béns i equips, l’eficiència operativa, l’energia, l’aigua o la gestió de residus.
És aquí on l’enginyeria desplega tot el seu valor: converteix coneixement en solucions reals i assegura que els sistemes funcionin, evolucionin i siguin resilients. I ho fa abordant els reptes amb visió transversal, rigor, capacitat d’anàlisi i una voluntat constant d’innovació aplicada.
"El talent ha de passar de ser una conseqüència a ser una política."
Això obliga a un canvi de mirada. El talent ha de passar de ser una conseqüència a ser una política. Cal actuar sobre tota la cadena: des del reconeixement del valor que aporten els enginyers, o l’atracció de vocacions STEM fins a la formació d’excel·lència, la connexió amb la indústria, la mobilitat europea i la capacitat d’atraure talent global. Cal fer-ho amb ambició, coherència i velocitat.
Però encara hi ha un altre element clau: l’escala. Cap regió ni cap país pot resoldre aquest repte de manera aïllada. La competència pel talent és global, però també és interna a Europa. Si no s’aborda de manera coordinada, el risc és caure en una lògica de suma zero entre territoris. És en aquest punt on la cooperació entre regions pren tot el seu sentit. Les aliances que combinen massa crítica, especialització i visió compartida poden esdevenir una palanca real per generar, atraure i desenvolupar el propi talent.
Amb aquesta vocació treballa els 4 Motors for Europe Engineers, que impulsem i reimpulsem des de fa més de 30 anys conjuntament amb Baden-Württemberg, Llombardia i Auvergne-Rhône-Alpes. Amb ells promovem l’esdeveniment “Engineers Shaping Europe’s Future”, el pròxim 21 de maig a Brussel·les, amb la que volem situar el talent d’enginyeria al centre del debat europeu i contribuir a una agenda compartida que reforci la capacitat industrial i tecnològica d’Europa.
Perquè, en definitiva, sense talent no hi ha indústria. I sense indústria, no hi ha prosperitat ni cohesió social. La resposta als grans reptes europeus només pot ser compartida. I necessàriament, també, enginyera.
