Com a enginyer i president de FEGiCAT, participo activament en diversos espais de representació, des de PIMEC fins a la Cambra de Comerç de Barcelona, passant pel Consell de Gremis o la UPM. En tots aquests fòrums, una preocupació es repeteix sovint a les converses: la manca de personal qualificat no és una percepció conjuntural, sinó una amenaça estructural per a la continuïtat i el creixement de les nostres empreses.
Segons dades de l’Idescat, més del 20% de la població catalana té 65 anys o més, i la franja d’entre 55 i 64 anys supera el 12%. En la propera dècada, la jubilació de la generació del baby boom provocarà una sortida massiva de coneixement del mercat laboral que el relleu generacional actual no pot cobrir.
Davant aquesta realitat hem d’assumir una autocrítica: els valors i expectatives de les noves generacions han canviat. Potser entitats i empreses no hem sabut adaptar-nos adequadament a aquesta nova realitat ni transmetre amb prou claredat que els oficis tècnics són professions d’alt valor afegit, amb impacte directe en la sostenibilitat, la innovació i la qualitat de vida. Tampoc hem adaptat prou les estructures organitzatives, els entorns de treball i els itineraris formatius. I la baixa incorporació de dones al sector continua sent una assignatura pendent que no ens podem permetre ignorar. Els perfils tècnics, tot i la seva alta demanda, tenen una baixa taxa de cobertura.
El problema de l'atomització
Catalunya té una gran fortalesa: un ecosistema ple d’entitats, gremis, clústers i col·legis que impulsem iniciatives d'alta qualitat. Tanmateix, estem caient en una ineficiència de sistema. Molts projectes d’èxit neixen i moren en l’àmbit local o institucional que els impulsa. Funcionen, però no es repliquen. Generen impacte local, però no es converteixen en polítiques o models de país. I en el moment actual, això ja no és suficient.
En el context de transició energètica i repte demogràfic, la fragmentació és un luxe que no ens podem permetre. Cada projecte que no s'escala representa una pèrdua d'oportunitat i de recursos. Necessitem passar de la lògica del "projecte pilot" a la lògica de la infraestructura de país.
És per això que faig una crida clara i directa a les administracions, institucions i entitats sectorials: quan treballem en projectes, preguntem-nos des del primer moment si són escalables i si podem crear estructures de col·laboració que en multipliquin l’impacte. Això requereix generositat, però també intel·ligència estratègica.
Escalar vol dir compartir lideratge: coordinar-nos millor per evitar duplicitats i aprofitar les estructures que ja funcionen. Vol dir acceptar que l’objectiu és la transformació col·lectiva, no el protagonisme de sortir el primer a la foto.
Hem d’aprendre de l’experiència col·lectiva. Iniciatives com les d’AMEC, que acosta la indústria a les escoles; la fira EFINTEC, organitzada per FEGiCAT, que actua com a pol aglutinador i d’intercanvi d’experiències; o els projectes d’innovació col·laborativa en transició energètica del Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya (CEEC) són exemples clars de com sumar esforços.
En els sectors de l’enginyeria, les instal·lacions i, en general, el de l’energia i la transició energètica, ampliar la visió de les entitats que hi treballem faria que els projectes no només fossin eficients, sinó realment transformadors per a tot Catalunya. El moment exigeix menys compartiments estancs i més xarxa real. Menys protagonismes i més corresponsabilitat. Menys mirada curta i més visió de futur.
"El que falta ara és fer el connectar, escalar i sostenir en el temps allò que ja funciona"
Però no ens equivoquem: el problema ja no és de diagnòstic, és d’execució. Fa anys que identifiquem la manca de talent, fa anys que impulsem iniciatives valuoses i fa anys que compartim espais de debat. El que falta ara és fer el pas següent: connectar, escalar i sostenir en el temps allò que ja funciona.
Si no ho fem, el risc no és només perdre competitivitat, sinó quedar-nos sense la capacitat real d'executar la transformació que el país necessita. I això, en un context de transició energètica i canvi demogràfic, no és una opció.
