Alguns dels lectors habituals dels Fulls d’Enginyeria potser no esteu gaire familiaritzats amb la dinàmica d’un congrés científic. Per això, amb l’equip de redacció hem pensat dedicar-hi aquest article, explicat des de dins i des de la responsabilitat de presidir-lo.
Parlem del Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química (MeCCE), que enguany celebra la seva 16a edició. És un congrés amb trajectòria, nascut el 1980, que aplega els països de la conca mediterrània i que, en moments puntuals com el 2017, va donar lloc a esdeveniments de gran abast com el Congrés Mundial d’Enginyeria Química (WCCE), amb més de 3.000 participants. El MeCCE, en canvi, se situa habitualment al voltant dels 300 assistents, una escala més reduïda però també més propera.
D’entrada, un congrés científic no difereix tant d’altres projectes professionals: hi trobem neguits, nervis, imprevistos i aquella pressió creixent a mesura que s’acosta la data. La diferència no és tant en la naturalesa del procés com en els seus condicionants.
Tot comença amb el pressupost. Hi ha costos fixos —espais, equipaments, personal, comunicació— i costos variables lligats al nombre d’assistents. Però, alhora, molts d’aquests costos depenen precisament d’una xifra que no es coneix fins a gairebé l’últim moment. Els ingressos provenen bàsicament de les inscripcions i dels patrocinadors, de manera que l’equilibri és delicat.
Per atraure participants i suport cal garantir diversos elements clau: un bon programa científic, plenary speakers de primer nivell, contribucions de qualitat, instal·lacions adequades, una ubicació atractiva i, no menys important, una bona experiència global —incloent-hi aspectes tan prosaics com el menjar. Tanmateix, el factor determinant, el nombre final d’assistents, és l’únic que escapa al control directe de l’organització.
"Sense una presència significativa del sector productiu, difícilment es pot parlar d’un congrés d’enginyeria química complet."
En l’àmbit de l’enginyeria química hi ha, a més, un repte específic: la participació industrial. Sense una presència significativa del sector productiu, difícilment es pot parlar d’un congrés d’enginyeria química complet. Aquesta participació ha estat tradicionalment baixa al MeCCE, excepte en moments excepcionals com el 2017.
La pandèmia va suposar un punt d’inflexió. L’edició prevista per al 2020 es va haver de transformar en virtual i la continuïtat presencial del 2021 va tenir una assistència molt limitada. Es va perdre part de l’impuls aconseguit, com en tants altres àmbits. A partir d’aquí, el repte era clar: repensar el congrés i recuperar-ne el posicionament.
Amb vista a l’edició següent, es van introduir canvis importants: reforç de l’organització amb noves societats, redefinició del model i una aposta clara per reconnectar amb la indústria. L’objectiu era doble: recuperar xifres i, sobretot, garantir una participació industrial significativa.
Les accions han anat en aquesta direcció: un programa alineat amb els interessos acadèmics i industrials, la incorporació de ponents de referència —com el prof. Dr. Edelman en l’edició del 2023 o la Dra. Cristina Alonso en la d’enguany—, la implicació activa d’empreses com a patrocinadores i una presència més gran de professionals de la indústria en els comitès. També s’ha fet una aposta decidida per la paritat de gènere assolida en el comitè científic i àmpliament superada en les ponències plenàries. Tota la informació detallada es pot consultar a la web del congrés (www.mecce.org). Tot plegat amb una idea de fons molt clara: l’enginyeria química només té sentit si connecta el coneixement amb la seva aplicació real.
Aquest context no és neutre. Ens trobem davant de reptes globals de gran magnitud. Set dels nou límits planetaris han superat els seus límits segurs per a la pressió humana sobre aquests processos crítics com mostra la Figura 1.
El color verd del centre marca la zona segura en la qual la població humana no corre cap risc. Passar aquest límit comporta un cert risc que va augmentant amida que ens allunyem d’aquest valor i el color passa de groc-taronja a vermell intens quasi granat. Una imatge val més que mil paraules.
El CO₂ n’és només una part; també hi contribueixen els models de producció i consum, l’ús de recursos i molts altres factors. La solució no demana renunciar al progrés, sinó per fer-lo millor. En aquest sentit, la química i l’enginyeria tenen un paper fonamental per avançar cap a models més sostenibles, circulars i segurs.
Però, i malauradament sempre hi ha un però, aquest esforç no pot recaure només en la comunitat científica o tècnica. Cal el compromís de tota la societat: empreses, administracions i responsables polítics, per aconseguir una veritable transformació i retorn a la seguretat planetària.
Pel que fa a l’edició d’enguany, hi ha factors externs sobretot la situació geopolítica internacional que poden tenir alguna influència. Tot i això, la major part dels participants provenen d’Europa i, de moment, les dades són encoratjadores: ja s’ha superat el nombre de comunicacions de l’edició anterior i se’n continuen rebent.
Com sempre, fins que no s’obren les portes del congrés no es pot donar res per tancat. Però, de moment, tot apunta que avancem en la bona direcció. I serà en el moment de tancar-lo quan podrem valorar, amb perspectiva, fins a quin punt l’esforç haurà valgut la pena.
