Catalunya arriba tard. No és cap titular efectista ni un recurs retòric: és una constatació incòmoda, però ineludible que em preocupa, personalment i professionalment. Sobretot perquè fa anys que ho sabem, i fa anys que ho advertim. Des del Col·legi d’Enginyers, a través de la Comissió d’Energia fa quatre anys, amb l’informe La transició energètica a Catalunya. Allà hi dèiem, sense embuts, que calia desplegar urgentment les renovables i multiplicar per vint la capacitat instal·lada fins a aproximar-nos als 80 GW.
Avui, però, la realitat és tossuda. Hem tancat el 2025 amb poc més de 4 GW de capacitat renovable instal·lada. I mentre el PLATER, en coherència amb la PROENCAT, fixa un horitzó de l’ordre de 70 GW l’any 2050, la sensació és que avancem amb passes de puça. El contrast és tan evident que resulta gairebé incomprensible.
Hi va haver un president del govern espanyol que va dir allò de “los catalanes hacen cosas”. Però deixeu-me que ho matisi: “los catalanes hacen cosas pero renovables, no.” Segurament tenia raó que els catalans fem coses, però si parlem de renovables, la conclusió és menys triomfalista: no en fem prou. I això té conseqüències reals. La primera, i més immediata, és que cada cop és més probable que acabem alimentant-nos d’energia verda produïda a l’Aragó abans que de la generada al nostre territori. Aquest escenari no és neutre. Implica més dependència, més necessitat d’estendre grans xarxes de transport i, en definitiva, menys control sobre un vector tan estratègic com és l’energia.
"Els enginyers som pragmàtics: o fem els deures o caldrà prendre una decisió sobre el nostre model de generació elèctrica, que per a mi, és molt dolorosa"
Però el problema de fons és encara més profund: si no som capaços de desplegar renovables al ritme que exigeix la transició energètica, haurem de replantejar-nos el nostre mix elèctric. Llençarem pels aires l’article 19 de la Llei 16/2017 del Canvi climàtic, una llei que van votar favorablement tots els partits de l’hemicicle menys un que se’n va abstenir i que en l’article 19 s’estableixen les bases de la transició energètica cap a un model 100% renovable, desnuclearitzat, descarbonitzat i neutre en emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. I aquest debat no és llunyà: ens queden poc menys de quatre anys per fer els deures. Els enginyers som pragmàtics: o fem els deures o caldrà prendre una decisió sobre el nostre model de generació elèctrica, que per a mi, és molt dolorosa.
Per què ens trobem en aquesta situació? Hi ha molts factors, però n’hi ha un que resulta especialment determinant: l’oposició endèmica d’aquest país a tot. A Catalunya ens hem acostumat massa a convertir qualsevol infraestructura en un camp de batalla. Tot es discuteix, tot es qüestiona, tot s’atura. I això té un cost. Un cost en temps, en inversió i en oportunitats perdudes.
Cal dir-ho clar: la transició energètica és progrés. Ho és perquè ens permet avançar cap a un model més sostenible, però també perquè implica inversió, indústria, activitat econòmica i ocupació. I com tot progrés, requereix tres elements essencials: capital, infraestructures i canvis de model. Aquests tres factors són estratègics, i per tant necessiten temps de maduració. Però també són fràgils, perquè poden ser fàcilment dinamitats si es converteixen en arma política.
Davant d’aquest escenari, els enginyers vam impulsar la Plataforma del Sí, per construir consensos des del rigor, del coneixement i de l’objectivitat dels números. No es tracta d’imposar projectes, sinó de generar acords sòlids per avançar en infraestructures i indústria, veritables motors de la prosperitat.
Som conscients que també hi ha traves que depenen del regulador estatal. I aquí cal ser igualment exigents. Un exemple clar és el bloqueig dels nusos de connexió a la xarxa elèctrica. Des del 2020, quan es va establir que la nova capacitat es distribuiria mitjançant concursos, no se n’ha celebrat cap. Mentrestant, la llista de nusos reservats no deixa de créixer. El resultat és evident: projectes encallats i un fre addicional a la transició energètica.
Per tant, no, no tot és culpa nostra. Però una part massa gran sí que ho és. I és aquí on hem d’actuar amb determinació. Si volem ser un País amb capacitat de decisió, amb sobirania energètica i amb una economia competitiva, no ens podem permetre continuar dubtant indefinidament. I si fos dubte encara, però el dubte temo que és més una arma dilatòria que una necessitat de cercar la millor solució.
La transició energètica no és només una obligació ambiental: és una oportunitat històrica. I també una prova de maduresa col·lectiva. De la nostra capacitat per acordar, per planificar i per executar. Catalunya sempre ha estat un País d’iniciativa i de lideratge. Ara ens toca demostrar si també sabem ser un País que construeix el seu futur energètic amb responsabilitat i amb ambició.
Per què, al final, la pregunta és senzilla: volem generar la nostra energia o volem dependre de la dels altres? La resposta, ens agradi o no, es decidirà en els anys que venen. I ja no ens queda marge per equivocar-nos.
