L’enginyer químic Ramon Bosch és, actualment, el director comercial de Technip Energies Iberia. Forma part de la companyia des de fa més de vint anys, però des de 2019 en lidera l’estratègia comercial i el desenvolupament de negoci en un moment on el seu paper en la transició energètica és crucial. En aquesta entrevista, arran de la seva participació a l’Engineers Day organitzat pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya en el marc d’Expoquimia, Bosch repassem el moment i identifiquem els reptes de futur de la transició energètica com és la desigualtat.

En quin moment de la transició energètica creus que ens trobem, tenint en compte la vostra experiència tècnica?

És una molt bona pregunta, i té una part inevitablement subjectiva. Si m’hi situo des d’un punt de vista estrictament d’enginyer, cal dir que hi ha projectes que ja estan en marxa, basats en tecnologies madures que s’estan construint arreu del sector. D’altres, en canvi, encara es troben en fases conceptuals i requeriran alguns anys abans de materialitzar-se. En el cas dels biofuels, com el SAF (Sustainable Aviation Fuels o combustible d’aviació sostenible), identifiquem quatre rutes tecnològiques amb diferents matèries primeres i nivells de maduresa.

Quines són aquestes rutes?

La primera, i la més madura actualment, és la HEFA, basada en olis de cuina usats i greixos animals que ja subministra la major part dels volums de SAF produïts. Però la disponibilitat de la matèria primera és limitada, de manera que no pot sostenir tot el creixement del mercat per si sola. La segona, l'alcohol-to-jet converteix alcohols com l'etanol en combustible. És una de les rutes més properes al desplegament industrial, ja que la seva matèria primera és relativament accessible. A més, també hi ha la ruta de gasificació Fischer-Tropsch (GFT) que amplia encara més la base de recursos utilitzant residus sòlids i restes forestals, tot i que els seus processos són més complexos d'industrialitzar. I en últim lloc, el Power-to-Liquids, també conegut com a e-SAF, combina hidrogen verd i diòxid de carboni. És la ruta més ambiciosa, amb un fort potencial a llarg termini, però depèn d'una infraestructura dedicada i d'electricitat competitiva i baixa en carboni. 

I si haguessis de valorar la transició des d’un punt de vista més subjectiu?

Aquí hi ha un element que no podem obviar: la sobirania i la independència energètica. Amb la situació geopolítica i els desenvolupaments recents, sabem que sense un marc industrial i energètic robust, Europa té dificultats per satisfer la demanda energètica d’una forma sostenible. Des d’un punt de vista tecnològic, per exemple, a Espanya, s’ha posat molt el focus en l’hidrogen verd com a solució, però en realitat és només una de les moltes palanques disponibles. La transformació requerirà un canvi més profund, també en l’àmbit caràcter social.

I hi ha el risc que, si la situació geopolítica es normalitza, es perdi l’impuls que s’ha guanyat?

És una pregunta que com a societat ens hem de fer. De moment, els nostres governs han mantingut el rumb i no han revertit les polítiques. Hi ha una certa consciència de realitat que contraposa discursos més simplistes o populistes com el de Trump. El model energètic del futur no dependrà d’un únic origen, sinó de múltiples fonts i ubicacions. Si no comencem a actuar ara, no construirem aquest sistema diversificat que necessitem.

Quin paper hi teniu empreses com Technip Energies?

Un paper central. L’enginyeria és la que fa possible la transformació. No només des d’un punt de vista de negoci, sinó també per convicció: sostenibilitat, sobirania i viabilitat econòmica han d’anar de bracet. L’objectiu és clar: garantir un desenvolupament sostenible sense renunciar al nivell de vida. Energia, mobilitat, confort… però d’una manera responsable. I aquí és on apareix un dels grans condicionants del moment: el repte més gran de la transició energètica avui és la desigualtat. Aquesta és una realitat que sovint queda en segon pla. El món és un sistema interconnectat: el CO₂ no té fronteres, però els recursos i les capacitats per descarbonitzar, sí.

Què hi podeu fer, des del sector?

Tenim una responsabilitat clara. Les tecnologies s’han desenvolupat tradicionalment en els països més avançats i després s’han transferit. Aquesta vegada no pot ser diferent: cal garantir que aquesta transició també arribi als altres contextos.

En la teva intervenció a l’Engineers Day, vas parlar de l’Ecoplanta. És el vostre projecte insígnia?

Tots els projectes són rellevants, però l’Ecoplanta és especialment significativa. Està vinculada al nostre entorn i al principal pol químic del sud d’Europa; a més, pot esdevenir un punt d’inflexió pel sector. Sobretot, per la seva aposta per la gasificació de residus, una peça clau en la circularitat. Convertir residus en productes de valor és escurçar el cicle del carboni i redefinir el paper de la petroquímica. Si ho aconseguim, l’impacte pot ser molt rellevant, i avui dia no hi ha cap projecte equivalent a Europa.

És un model exportable?

Totalment. Segurament, per ser el primer, serà subjecte a millores, però pot esdevenir una referència internacional en economia circular.

Quins altres reptes teniu sobre la taula?

Principalment, fer compatibles la viabilitat econòmica i la tecnològica. Les enginyeries tenim el rol d’unir aquests dos mons i fer possibles projectes que encara són emergents. A més, hi ha reptes més estructurals, com la manca de talent o d’infraestructures.

Com es pot fer més atractiu el sector químic?

Fa anys, l’enginyeria generava més vocacions. Ara cal recuperar aquest atractiu. És una responsabilitat compartida del sector, que ha de saber explicar millor el seu impacte real. També hi ha un repte per apropar el que s’ensenya i el que la indústria necessita. Cal atrevir-se a innovar també en la manera de formar i comunicar, en prendre cura de com ens expliquem com a sector. El gran repte és clar: convertir una professió sòlida i imprescindible en una opció percebuda com a moderna, estimulant i amb capacitat real de transformar el món.