Fa més de vint anys que Intuitive Surgical va sacsejar la salut amb el sistema robòtic Da Vinci, pioner en cirurgia mínimament invasiva. Durant anys, va ser pràcticament l’única tecnologia disponible als hospitals. Però el 2026 el panorama és molt diferent: a Europa ja conviuen més d’una desena de plataformes de cirurgia robòtica.
Aquest salt exponencial no només és un repte per als cirurgians, sinó també per al sistema i, especialment, per a l’enginyeria. Perquè aquesta tecnologia no només s’ha de desenvolupar, sinó també instal·lar, integrar i mantenir. Sabem com desinfectar les mans d’un cirurgià, però… què necessita un braç robòtic per operar amb garantia?
Aquest exemple reflecteix una transformació accelerada que va molt més enllà de la cirurgia. La salut està redefinint la manera com connecta coneixement, tecnologia i atenció al pacient. En aquest escenari, l’enginyeria ja no és un suport: és una peça central d’un sistema que ha de ser més innovador, però també més eficient i sostenible.
Catalunya parteix d’una posició privilegiada: una indústria farmacèutica i de tecnologia mèdica potent, centres de recerca de referència i hospitals capdavanters. Però tenir un ecosistema excel·lent no és suficient. El veritable repte és fer-lo funcionar com un sistema integrat, capaç de traslladar la innovació a la pràctica assistencial.
Amb la creació del GIPS i de la Comissió d’Enginyeria de la Salut, s’ha avançat en aquesta direcció: generar espais de col·laboració per compartir coneixement i facilitar la transferència tecnològica. Perquè avui el problema no és la falta d’innovació, sinó la dificultat per implementar-la amb impacte real.
El sistema sanitari té límits i no pot absorbir-ho tot. Sense criteri, la innovació pot generar més complexitat que valor. Aquí és on l’enginyeria aporta una mirada imprescindible: optimitzar processos, prioritzar inversions i assegurar que la tecnologia resol problemes reals.
Els enginyers i enginyeres són clau tant a la indústria com dins dels hospitals. Sovint invisibles, els equips d’enginyeria hospitalària fan possible la integració tecnològica i el funcionament eficient del sistema. I, alhora, la salut digital, la intel·ligència artificial o la robotització estan obrint nous escenaris que exigeixen més capacitat tècnica i més coordinació.
Tot això posa sobre la taula un repte crític: el talent. Cada cop es formen més enginyers biomèdics, però el sistema no sempre sap com incorporar-los. Sense trajectòries clares ni reconeixement, correm el risc de perdre una oportunitat estratègica.
Iniciatives com el Pacte Nacional per la Indústria o el paper d’entitats com Biocat apunten en la bona direcció: entendre la salut com un sector clau també en termes industrials i d’innovació. Però aquesta visió només serà efectiva si reforcem els perfils que connecten tots aquests àmbits.
“El repte no és tenir més tecnologia, sinó fer-la funcionar.”
Si volem un sistema sanitari realment preparat per al futur, cal deixar de veure l’enginyeria com un complement. Sense enginyeria, la innovació no escala ni s’integra. El repte no és tenir més tecnologia, sinó fer-la funcionar. I això exigeix un canvi de mentalitat molt concret: incorporar l’enginyeria al dia a dia del sistema. Posar, literalment, un enginyer al costat de cada professional de la salut. No com un ideal, sinó com una necessitat.
