En la construcció del nou Camp Nou, la circularitat va ser una condició bàsica. La primera i la segona graderia es va optar per rehabilitar-les, mentre que a la tercera, es va voler fer un enderroc controlat per obtenir el formigó armat i poder separar l’acer del formigó per poder-lo tornar a utilitzar. “La licitació, per tant, es va fer tenint en compte aquest criteri per escollir la cimentera que ho enfoqués d’aquesta manera. Internament, hi havia el convenciment que s’havia de fer d’aquesta manera. Volíem un nou Spotify Camp Nou i construir la tercera graderia a partir de l’antiga tercera graderia i això té un valor” explica el director de Sostenibilitat del FC Barcelona, Jordi Portabella.
Les dades avalen el resultat en un àrid d’alta qualitat. De les 124.000 tones de formigó armat se’n van poder recuperar el 98,9%, gràcies, en part, en la possibilitat de fer-ho “només travessant el carrer”, un factor que donava un avantatge competitiu important, ja que sense reutilització, el projecte hauria requerit una gran operativa logística. La circularitat va permetre estalviar el trasllat a l’abocador d’aquest material en 5.200 camions, 12.133 hores de transport, 928.000 euros en cost de transport i 617.000 euros en cost de recepció i tractament i, per tant, 440 tones de CO₂.
Portabella ha posat números aquesta obra a la tercera jornada del cicle "Descarbonització en l’edificació", organitzat pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya al costat de l’Institut de Tecnologies de la Construcció (ITEC) i amb la col·laboració de l’ICAEN, i ha servit d’exemple de projecte de construcció circular que demostra la viabilitat de les opcions de reutilització del material que impacta en el cicle de vida dels edificis i la seva petjada de carboni, una anàlisi que es comença a tenir en compte en el sector de la construcció per avançar cap als edificis de zero emissions.
La posada en marxa de noves directives europees ha activat el sector en aquesta línia que recorre a empreses com Arup Spain per elaborar els seus fulls de ruta. “El sector està evolucionant molt i analitzar és clau per poder tenir resultats realistes”, diu Luisa Gerevini, consultora d’Energia i Sostenibilitat d’aquesta organització, que veu que els marcs europeus estan accelerant aquesta transició i fan que aquestes eines siguin més necessàries. “El gran repte és integrar tots aquests impactes i altres conceptes de sostenibilitat en la pràctica professional de forma equilibrada”, adverteix Gerevini que defensa que cal incorporar la sostenibilitat i la circularitat perquè el disseny dels nous edificis estigui optimitzat al màxim.
El canvi de paradigma de la construcció industrialitzada
En aquesta darrera jornada del cicle "Descarbonització en l’edificació",s'ha posat en relleu que aquesta transició va molt més enllà dels materials, sinó que té molts altres aspectes a tenir en compte com ara el trasllat de la construcció en entorns laborals controlats – que redueix riscos-, o els costos econòmics que la construcció industrialitzada redueix o, fins i tot, l’atracció de nous talents, també femení, per una major tecnificació i automatització d’un sector que millora les condicions tradicionals que requerien força i treball a la intempèrie. Així ho veu Ferran Bermejo, director tècnic de l’ITEC i membre de la junta directiva del Clúster de la Construcció Industrialitzada que defensa el pas de la construcció convencional a la industrialitzada, per eixos que, de retruc, estan relacionats amb la sostenibilitat. “Quan fem obres més ràpides, més endreçades i amb menys residus, l’afectació a la ciutat o l’entorn immediat se’n veu beneficiat”, especifica Bermejo.
Per començar a treballar en aquesta línia s’ha aprovat recentment la norma UNE 41610:2026 que ha de servir per definir, classificar i calcular l’índex d’industrialització dels edificis. És una norma curta per la qual ha costat trobar consens per poder fer aquests càlculs de manera objectiva. D’aquesta manera els components d’un edifici industrialitzat tenen cinc categories diferents, classificacions geomètriques i el càlcul d’aquest índex d’industrialització que indica objectivament l’esforç industrial d’un projecte. Es calcula amb el pressupost Executiu Material corresponent als components industrialitzats dividit pel Pressupost d’Execució material de l’edifici i multiplicat per 100. Bermejo recalca que la hibridació de components de diferents dimensions realment és possible i és l’exercici complex que s’ha de fer per trobar la manera òptima d’industrialitzar un projecte. “No hi ha receptes màgiques, s’ha d’analitzar en cada ocasió”, diu Bermejo. La norma inclou, també, altres índexs complementaris en l’àmbit de la fabricació, la logística i el muntatge.
La digitalització, un altre pilar per descarbonitzar
A més dels materials i de la industrialització de la construcció, la transformació digital no es pot deixar de banda per caminar cap a aquesta descarbonització. El BIM i els bessons digitals són algunes de les eines que fa temps que formen part del sector que també comença a adoptar els passaports digitals. “Volem que el 2040, el sector sigui completament digital i tots els productes s’acompanyin d’un passaport digital amb les dades ambientals i la circularitat”, manifesta Oscar Nieto Sanz, responsable de Polítiques de la Comissió Europea.
Per Nieto, la construcció és un dels sectors amb temps de canvis més llargs i amb un esforç més gran per evolucionar, però un document que inclogui les dades del producte serà un primer pas per completar la seva digitalització. Nieto alerta, però, que per aconseguir-ho cal que directives i normatives vagin “en consonància” perquè els fabricants tinguin la informació corresponent. Es preveu que en l’àmbit del ciment es comencin a lliurar dades el 2028, un xic més tard en finestres i, en tot el sector, es treballa amb un marge d’uns quinze anys.
