Nascut a Cuba, José Antonio Travieso ha estudiat Enginyeria Industrial Mecànica a la Universitat Politècnica de l’Havana i s’ha doctorat a la UPC. Des del 2006 ha estat professor a l’Escola d’Enginyeria de Barcelona Est i, actualment, és catedràtic del Departament d’Enginyeria Mecànica. En aquesta entrevista, ha explicat els reptes que assumeix al capdavant de l’EEBE, la necessitat de reforçar espais i personal tècnic, la relació amb la indústria i l’impacte de la intel·ligència artificial en la formació dels futurs enginyers i enginyeres.

Què t’ha portat a presentar-te per dirigir l’escola?

La motivació fonamental ha estat aquesta idea d’acabar d’integrar l’escola. Nosaltres veníem de l’Escola Industrial, però quan vam arribar a aquest campus s’hi van afegir dues titulacions i dos departaments, Química i Materials, que venien de l’altra escola. Des del principi, quan va començar la idea que s’havien d’ajuntar les dues escoles i traslladar-nos a aquest campus, hi ha hagut directors i directores que venien de l’altra escola.

Els meus companys de tota la vida em van començar a animar i, quan vaig guanyar la càtedra, em van dir: per què no fem una candidatura que ajunti tothom, però amb alguna persona que, per primera vegada, sigui de l’antiga Escola Industrial? Això em va fer reflexionar. La meva idea és que l’escola s’acabi d’integrar d’una vegada i per totes i que siguem només una escola. Aquesta idea d’escola comuna, d’escola junta i de tirar endavant tots plegats m’ha motivat molt.

Quina és la prioritat més immediata d’aquest primer any?

La meva prioritat més immediata és resoldre el problema que tenim amb el PTGAS, el Personal Tècnic, de Gestió i d’Administració i Serveis. Tenim un problema greu en aquesta escola, perquè vam néixer amb una plantilla molt petita.

És veritat que aquesta plantilla s’ha anat incrementant, però no en el volum que necessitem. L’escola ha crescut moltíssim i el PTGAS no tant. Sobretot, hem de millorar la qualitat de les places, és a dir, les categories de les places del PTGAS.

Quin diagnòstic faries ara mateix de l’EEBE?

En una frase: explosió. Quan vam arribar aquí fa deu anys érem potser la meitat, o gairebé la meitat, en tots els sentits: estudiantat, professorat i PTGAS.

Ara, amb els mateixos espais o amb la mateixa quantitat d’espais, la gent ha crescut per totes bandes. Tenim molts més estudiants, moltes més titulacions, més professorat i una mica més de PTGAS. Estem en un moment en què potser el que necessitem és ampliar per poder expandir-nos.

Què és el que funciona millor a l’escola i ha de continuar?

Jo crec que el que més funciona en aquesta escola és l’esperit de la gent. A la UPC i a la resta d’institucions sovint ens diuen: necessitem fer això i ho fem a cost zero. Però aquest cost zero no existeix, perquè significa esforç de la gent, hores extres, etcètera.

El que més funciona en aquesta casa és precisament això: quan tenim un repte, diem “aquest és el repte que tenim” i ho fem, costi el que costi.

I què necessita més atenció?

Necessitem espais, per una banda, i sembla que ara finalment es començarà a fer un edifici nou. I també necessitem millorar la plantilla de PTGAS. Això és el més urgent.

Ara som al voltant de 80 persones de PTGAS per a una escola amb uns 3.500 estudiants, i això és poquíssim.

L’EEBE manté una relació estreta amb el teixit industrial. Quins són avui els principals reptes compartits entre universitat i empresa?

Jo crec que el repte és transferir les coses que fem aquí. Tenim molts convenis amb empreses i enviem una gran quantitat d’estudiants a fer pràctiques. Després, aquests estudiants també fan els treballs finals d’estudis, tant de grau com de màster. Tot això està bastant ben aconseguit.

Però el que necessitem més és crear amb aquestes empreses una sinergia que ens permeti compartir els resultats de la nostra recerca. La transferència de tecnologia és una de les coses més importants de la universitat. En això ja tenim convenis i ja fem coses, però crec que encara faltarien bastantes més.

Què busquen actualment les empreses?

Per una banda, busquen els nostres estudiants, perquè coneixen la qualitat de l’estudiantat que gradua aquesta escola. Però també haurien de buscar més els nostres recercaires.

Nosaltres fem recerca teòrica, sí, però també fem molta recerca aplicada, i aquesta recerca aplicada es pot transferir a la indústria. Crec que el teixit industrial va una mica coix a l’hora d’incorporar aquests resultats de recerca a la seva vida productiva. Hi ha moltíssima quantitat de coses que fem aquí que es poden transferir a la indústria sense problemes.

Els plans d’estudis responen prou ràpid als canvis tecnològics de la indústria?

Estem en això. Els canvis tecnològics van massa ràpid i, evidentment, un pla d’estudis té una certa rigidesa, però també una certa flexibilitat, i amb aquesta flexibilitat podem anar fent.

Per exemple, la intel·ligència artificial ha vingut per quedar-se i ens està portant molts problemes, sobretot perquè ens hem d’adaptar a l’hora d’avaluar continguts i competències. Ens hem d’adaptar al fet que la IA existeix i que els estudiants la fan servir. Potser no és tant un tema de canvi de pla d’estudis, sinó que el que hem de modificar de manera urgent és la manera d’avaluar els estudiants. Els tipus d’examen i les activitats avaluatives han de canviar completament.

Com ha d’impactar la IA en la formació dels estudiants d’enginyeria?

Nosaltres estem d’acord que IA sí, evidentment. Però IA amb consciència. La IA existeix, hi ha moltes aplicacions, maneres d’utilitzar-la i utilitats. Serveix per a moltíssimes coses i no ens hi podem tancar, perquè ens estaríem tancant al futur.

L’estudiantat ha d’aprendre a utilitzar la IA i nosaltres també, com a professors. Els professors potser hem anat una mica més ràpid i ens hem adaptat a fer-la servir per a les nostres coses, perquè tenim una mica més de consciència. Sabem, per exemple, que tot el que sigui plagi està més que penalitzat. Els estudiants encara han d’introduir això dins del seu cap.

La poden fer servir, és útil i està bé que la facin servir, però han d’aprendre a utilitzar-la perquè sigui una eina i perquè no substitueixi els seus coneixements.

On apareix el principal problema?

Ara mateix, per exemple, hem detectat casos en què algú fa una foto a l’examen, l’envia a la IA i la IA respon amb les respostes. Aquí tenim el problema.

Hem d’intentar buscar com avaluar coneixements i no plagis de la IA. Al final, el nostre estudiantat ha de tenir coneixements i eines per resoldre problemes. Si les eines per resoldre els problemes són a internet i estan publicades, les pots fer servir. Però com a futur enginyer o enginyera has de tenir les capacitats creades. El dia que no tinguis això, no ets ningú.

La IA et pot ajudar, però has d’entendre d’on ve la resposta, el perquè i com solucionar un problema. Si després t’ajudes de la IA per fer un gràfic o un estudi de probabilitats, cap problema. És una eina més, molt més desenvolupada que un Excel o un PowerPoint de fa quinze anys. Però has de saber què li introdueixes a la IA i com l’has d’alimentar perquè et doni una resposta adequada.

A banda de la IA, quines competències seran clau per als futurs enginyers i enginyeres?

Treballar en equip és vital. És una de les competències que treballem a l’escola. Quan arribes a una empresa, arribes amb els teus coneixements i amb la teva especialitat, però la teva especialitat normalment no resol tots els problemes.

Com a enginyer mecànic, per exemple, està bé poder treballar amb un enginyer electrònic o amb un informàtic que et puguin complementar. Segurament, entre tots fareu un producte final molt millor que el que puguis fer tu sol. No en sabem de tot. Ens dediquem a un camp específic perquè l’àrea de coneixement ja és prou gran com per dedicar-s’hi.

També és vital la resiliència. Tal com està la vida avui dia, necessites resiliència per anar tirant endavant. Si per qualsevol cosa et quedes pel camí, una empresa tampoc vol això.

Aquesta mirada transversal ja està integrada en l’enginyeria?

Jo crec que més o menys ja està bastant establert. Una carrera d’enginyeria és una àrea molt específica, però t’hauria de preparar per resoldre problemes en general en una indústria.

Si fas una enginyeria industrial amb especialitat mecànica i comences a treballar en una empresa amb màquines de control numèric, hauràs d’anar aprenent coses dels teus companys que et puguin complementar. Moltes vegades acabes treballant en control de qualitat d’un procés que potser no és específicament el que has après. La universitat t’ha de donar les eines necessàries per adaptar-te quan arribis al lloc de treball i hagis de seguir el camí que et demana l’empresa.

Com es pot atreure més alumnat cap a l’enginyeria?

Nosaltres fem moltes activitats amb nens i nenes d’escoles, instituts i també de formació professional. Creiem que les carreres STEM són molt importants per a la societat i intentem que, a través d’activitats amb el nostre estudiantat i amb estudiants de secundària, vinguin aquí i facin coses que acabaran fent a la vida.

Per nosaltres això és molt important, perquè és una manera de despertar el gust per l’enginyeria, sobretot en les noies. Hem anat incrementant el percentatge de dones a les carreres d’enginyeria, i això està molt bé, però encara estem a anys llum del que hauria de ser.

Com feu arribar aquestes activitats a persones que potser no tenen cap referent enginyer a prop?

Tenim una relació bastant estreta amb l’Ajuntament de Sant Adrià i el districte de Sant Martí de Barcelona, perquè són els entorns més propers. A través dels ajuntaments arribem directament a les escoles, als casals de barri i a les associacions de veïns.

Estem en una zona complexa de la ciutat, amb el barri de la Mina, que és bastant desfavorit. Per això anem als casals i a les associacions de veïns. Quan fem activitats, com la festa d’inici de curs, en què commemorarem els deu anys que portem al campus, convidem les entitats de Sant Adrià i Sant Martí. Les associacions de veïns tindran un espai per muntar un estand, i nosaltres també muntem els nostres, per exemple amb les associacions d’estudiants, que són les que poden transmetre millor la vida universitària.

Ens estem reinventant cada dia. Les companyes que porten la part de promoció van canviant coses i buscant noves maneres d’arribar a més gent.

Com t’agradaria que fos l’escola al final del teu mandat?

Estaria satisfet si, després dels sis anys del mandat, tinguéssim una escola un punt més amunt del que estem ara. Hem crescut molt des de tots els punts de vista: docència, recerca, transferència de tecnologia... Però estaria bé fer un pas més.

També m’agradaria una escola molt més cohesionada. Hem aconseguit una cohesió important, però encara ens falta un punt. I m’agradaria una escola més internacionalitzada. Rebem molts estudiants de fora, però enviem pocs estudiants de la nostra escola a fora. M’agradaria que aquesta diferència entre els incomings i els outgoings fos menys visible.

També m’agradaria arribar a altres parts del món. Per exemple, portar més gent de Llatinoamèrica aquí, perquè molta gent de Llatinoamèrica que ve a Espanya va a la Politècnica de Madrid o a la Politècnica de València, i a la UPC en venen pocs. No és un tema de barrera idiomàtica; hauríem de fer més coses per trencar les barreres que hi ha.

La Xina també és un repte molt important. És un país amb el qual hem de col·laborar perquè, des del punt de vista de la recerca, tenen molts projectes, inversions i diners, que potser és el que ens falta aquí. També m’agradaria que d’aquí a sis anys poguéssim dir que tenim molta més col·laboració amb la Xina. I, finalment, voldria una comunicació molt més estreta amb el barri i amb el nostre entorn.

Quin missatge enviaries als estudiants que comencen aquest curs?

Que serà dur, però que ho podran passar. Cada any titulem al voltant de 700 estudiants i, per sort, s’està incrementant el nombre d’estudiants que superen la fase inicial i que superen la carrera.

És un canvi de paradigma, un canvi completament de vida, però és una etapa molt xula. Dura, però molt xula. Es pot passar i, al final, la recompensa és interessant, perquè acabar la carrera i ser enginyer o enginyera és una cosa molt reconfortant.