La reindustrialització, la transició energètica i la nova geopolítica tecnològica tornen a situar l'enginyeria al centre de l'economia. Els joves semblen començar a percebre-ho. Ara ens toca assegurar que en siguin molts més.
El curs passat, 650 estudiants van escollir Enginyeria en Tecnologies Industrials de l'ETSEIB com a primera opció. Només hi havia 400 places disponibles. La nota de tall, que el curs anterior havia estat de 10,416, va saltar fins a 11,098. Aquest curs s'ha situat en 10,724. No és una de les notes estratosfèriques dels dobles graus de Matemàtiques i Física o d'algunes enginyeries molt especialitzades, però hi ha una diferència important: estem parlant d'una titulació que ofereix 400 places cada any, a diferència d’aquestes altres opcions que amb prou feines n’ofereixen unes poques desenes.
Encara és aviat per saber si estem davant d'una fluctuació conjuntural o d'un canvi de tendència. Però hi ha altres indicadors que conviden a pensar que alguna cosa està canviant.
El curs 2013-14 hi havia a Catalunya 46.269 estudiants matriculats en graus d'Enginyeria i Arquitectura. Quatre anys després, el 2017-18, n'eren només 39.108. Una caiguda superior al 15%. Des d'aleshores, però, la tendència s'ha invertit: 40.195 el 2019, 41.818 el 2020, 43.473 el 2021, 45.188 el 2022 i 47.141 el curs 2023-24. Hem recuperat, i fins i tot superat, els nivells de fa una dècada.
La tendència més recent també apunta en aquesta direcció. El curs 2025-26, 8.683 estudiants van demanar estudiar a la UPC en primera preferència, gairebé un 10% més que l'any anterior. Potser estem assistint al retorn de l'enginyeria?
Del món digital al retorn del món físic
Durant les darreres dues dècades ens vam acostumar a pensar que el futur seria cada vegada més immaterial. La irrupció i democratització de les tecnologies de base digital han impulsat l’interès dels joves a l’hora de triar professió en àmbits com la programació, aplicacions, plataformes digitals, xarxes socials, serveis, finances, etc. Silicon Valley va substituir Detroit com a metàfora del progrés econòmic i la fàbrica va anar diluint-se en l'imaginari col·lectiu de la innovació. Fins al límit que s’acostuma a fer una generalització (errònia) anomenant “sector tecnològic” aquell que identifica les start-ups de base digital i les empreses de tecnologies de la informació i la comunicació.
"De sobte, fabricar torna a importar. I quan fabricar torna a importar, l'enginyeria industrial també"
Però resulta que el món digital també necessita un món físic. La intel·ligència artificial necessita semiconductors i centres de dades. Els centres de dades necessiten electricitat, xarxes i sistemes de refrigeració. La nova mobilitat necessita connectivitat i programació, però també necessita bateries, motors, electrònica de potència i infraestructures de recàrrega. La transició energètica necessita xarxes elèctriques, aerogeneradors, plaques fotovoltaiques, electrolitzadors i sistemes d'emmagatzematge. La descarbonització industrial necessita transformar processos químics, siderúrgics, cimenters o ceràmics que hem perfeccionat durant dècades i que hauran d’evolucionar encara molt més en els pròxims anys.
Addicionalment, la nova geopolítica ens ha recordat que els semiconductors, les bateries, els materials crítics, la seguretat, l'energia o les infraestructures no són només qüestions empresarials, sinó que són, també, qüestions de sobirania i de resiliència per als països.
De sobte, fabricar torna a importar. I quan fabricar torna a importar, l'enginyeria industrial també.
Europa ho ha descobert una mica tard
Una bona part del debat europeu sobre competitivitat dels darrers anys es pot interpretar precisament en aquests termes.
Europa continua tenint universitats excel·lents, centres de recerca extraordinaris i una producció científica de primer nivell. Però, massa sovint, tenim dificultats per convertir el coneixement en productes i els productes en capacitat industrial a escala global. És un fenomen abastament diagnosticat i conegut com la “paradoxa europea”.
Entre el laboratori i la fàbrica hi ha un espai enorme que de vegades oblidem. Cal dissenyar processos, construir plantes pilot, industrialitzar productes, automatitzar línies, reduir costos, assegurar qualitat, gestionar energia i materials i passar de fabricar deu unitats a fabricar-ne cent mil. Això té un nom: enginyeria.
Potser per això, després d'anys parlant de la necessitat de crear més start-ups de base digital, Europa torna a parlar de fàbriques, de gigafactories de bateries, del “xip europeu”, de fabs de semiconductors, d'electrolitzadors, de plantes de reciclatge, de xarxes elèctriques o de capacitats industrials en seguretat i defensa. La política industrial ha tornat. I amb ella, inevitablement, torna l'enginyeria.
El mercat laboral ja ho diu
Les dades d'ocupació reforcen aquesta idea. L'Observatori del Treball i Model Productiu situa actualment els enginyers i enginyeres com la segona ocupació més ben posicionada de Catalunya en el seu índex, que combina contractació, qualitat dels contractes i situació de les persones demandants d'ocupació.
Les dades d'AQU (l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya) van en la mateixa direcció. Les enginyeries són l'àmbit universitari amb un percentatge d'ocupació més elevat. El 78,4% dels graduats ocupats tenen contracte fix, davant d'una mitjana considerablement inferior en altres àmbits, i el 77,1% desenvolupa funcions específiques de la seva titulació.
Els salaris també envien un senyal: Enginyeries és, juntament amb Salut, un dels àmbits amb remuneracions mitjanes més elevades entre els graduats universitaris.
Però probablement la dada més significativa ens arriba de les mateixes empreses. L'estudi d'ocupadors d'AQU mostra que més de la meitat de les empreses que contracten graduats en enginyeries de la producció manifesten dificultats per trobar-los. I quan es pregunta per què, en l'àmbit de Tecnologies Industrials un 58% assenyala la manca de persones titulades.
Tenim, per tant, una situació aparentment paradoxal: necessitem enginyers, les seves perspectives laborals són bones i cada vegada més joves semblen tornar a interessar-se per aquests estudis. Però les empreses continuen dient que no en troben prou.
Però no torna l'enginyer del segle XX
Hi ha, tanmateix, una diferència important. L'enginyer o enginyera que necessitarem durant les pròximes dècades no serà exactament el mateix que vam necessitar durant la segona revolució industrial.
Continuarà necessitant una formació científica i tecnològica sòlida. Però haurà d'entendre també dades, intel·ligència artificial, sostenibilitat, economia, regulació i geopolítica. I necessitarà capacitat per liderar equips multidisciplinaris i prendre decisions en entorns d'una complexitat creixent. Tradicionalment, els coneixements complementaris en aquests àmbits s’adquireixen en màsters i programes de postgrau oferts per escoles de negocis. I això continuarà essent així. De tota manera, un petit indicador d'aquest canvi és l'èxit dels perfils híbrids i de les noves titulacions que estan apareixent els darrers anys en l’oferta universitària. Per exemple, el programa de Tecnologies Industrials i Anàlisi Econòmica que ofereixen conjuntament la UPC i la UPF va tenir, el curs passat, 194 sol·licituds en primera preferència per només 50 places, amb una nota de tall de 12,540.
No torna, per tant, l'enginyer o enginyera que només calcula: a més de calcular, l’enginyeria també integra, transforma i decideix.
Necessitem més enginyers i enginyeres
I aquí apareix, probablement, el repte més important. Si Catalunya vol reindustrialitzar-se, descarbonitzar la seva economia, digitalitzar les seves empreses, desplegar noves infraestructures energètiques, competir en semiconductors, mobilitat, salut, química avançada o intel·ligència artificial i mantenir una base industrial que representa una part essencial de la nostra prosperitat, necessitarem molts enginyers i enginyeres.
I si en necessitem més, hem d'actuar sobre les dues bandes de l'equació. La primera és l'oferta. No tindria gaire sentit lamentar-nos que les empreses no troben enginyers mentre centenars de joves que voldrien estudiar enginyeria no poden accedir a determinades titulacions perquè no hi ha prou places. Que una titulació generalista com Enginyeria en Tecnologies Industrials tingui 650 primeres preferències per 400 places és una dada que el sistema universitari hauria d'escoltar i posar-hi remei.
Ampliar places, però, no és tan senzill com afegir cadires a una aula. Formar un bon enginyer o enginyera necessita laboratoris, equipaments, professorat, pràctiques i una relació estreta amb la indústria. Per tant, si volem més enginyers i enginyeres, necessitarem també més recursos i una aposta explícita del país per ampliar la capacitat formativa en aquelles disciplines que sabem que seran estratègiques.
Però actuar sobre l'oferta no serà suficient. També hem d'actuar sobre la demanda. Hem de fer que més nois i, especialment, moltes més noies, vulguin ser enginyers. Hem de despertar vocacions científiques i tecnològiques molt abans de l'arribada a la universitat. Hem d'explicar millor què fa avui un enginyer. I hem de tornar a situar l'enginyeria en l'imaginari social com una professió capaç no només de proporcionar una bona carrera professional, sinó de transformar la societat.
Perquè darrere d'una bateria, d'un robot, d'una fàbrica de semiconductors, d'una xarxa elèctrica, d'un tren, d'una planta química, d'un sistema d'intel·ligència artificial o d'una tecnologia que redueix les emissions industrials hi ha ciència, evidentment. Però perquè tot això funcioni, sigui segur, es pugui fabricar i arribi a milions de persones hi ha, sobretot, enginyeria.
Durant uns anys potser vam pensar que el futur seria essencialment digital i immaterial. Ens equivocàvem. El futur també s'haurà de dissenyar, construir, fabricar, electrificar, automatitzar i mantenir.
Necessitem que el sistema universitari català tingui capacitat per formar més enginyers. Però necessitem, alhora, una societat que entengui millor l'enginyeria i més joves que vulguin dedicar-s'hi. Ampliar l'oferta i estimular les vocacions són dues cares de la mateixa política de país.
Si la indústria ha tornat, ha arribat també l'hora que tornin els enginyers i les enginyeres industrials.
