Enginyer industrial, Marc Moliner va iniciar la seva trajectòria en l’àmbit universitari i el sector privat. Posteriorment es va incorporar a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), primer com a cap de la Unitat de Biosòlids i, des de fa set anys, com a cap del Departament d’Estratègia i Regulació de l’àrea de sanejament. Ara assumeix també la presidència del Grup de Treball d’Aigua del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. En aquesta entrevista, reflexiona sobre les lliçons de la darrera sequera, la necessitat de preparar el país abans del pròxim episodi, el paper de la dessalinització i la reutilització, l’ús de les dades i la contribució de l’enginyeria a la presa de decisions.

Després de la darrera sequera, en quin punt es troba la gestió hídrica de Catalunya?

Estem sortint d’una sequera, però ja hem de començar a preparar la propera. Els períodes de sequera són cíclics i no podem considerar-los situacions excepcionals. N’hem tingut al llarg de la història i l’últim episodi, que va durar tres anys, ha estat el més sever de la història recent. Amb el canvi climàtic, es preveu que aquestes situacions es repeteixin i fins i tot s’aguditzin.

Ara la situació dels embassaments és bona gràcies a les pluges de l’hivern i la primavera. Tot i que fa uns mesos que plou poc, no ens trobem en una sequera hidrològica. Precisament quan no hi ha sequera és quan cal treballar per estar preparats i ser tan resilients com sigui possible quan arribi el pròxim episodi. Hem d’adoptar ara les mesures que ens permetin afrontar-lo en millors condicions.

Quina és la principal lliçó que ens ha deixat aquest episodi?

La realitat ens ha demostrat que, per dolenta que sembli una situació, encara pot empitjorar. Vam arribar a un punt molt crític. La lliçó positiva és que la feina feta abans va servir. Les mesures que es van preparar amb antelació van permetre afrontar la sequera sense arribar a restriccions de l’aigua de boca, malgrat la gravetat de l’episodi.

Durant molt de temps, una part important del subministrament va dependre de recursos que no provenien de la pluja ni dels rius. La dessalinitzadora del Prat, construïda abans de la sequera, va ser especialment rellevant. També es va implantar de manera pionera un sistema de reutilització indirecta: l’aigua depurada de la depuradora del Prat es remuntava aigües amunt de la captació del riu i es convertia en una font més de recurs. En termes senzills, reciclàvem l’aigua. Això confirma que les actuacions que ens faran més resilients durant la propera sequera s’han d’adoptar ara, perquè no es poden improvisar.

Quines actuacions són prioritàries per reduir la dependència de la pluja?

En alguns moments de la sequera, pràcticament la meitat del recurs va provenir de fonts alternatives. L’objectiu del Govern és poder arribar, si cal, al cent per cent en una situació tan crítica, de manera que el subministrament no depengui de la pluja. Per avançar en aquesta direcció cal ampliar la capacitat de dessalinització i impulsar noves mesures de reutilització de l’aigua. Això ens permetria disposar de més recursos i dependre menys de l’aigua embassada, que pot ser insuficient durant una sequera.

Estem fent els passos adequats en dessalinització i reutilització?

Sí, però encara queda molt camí. El primer pas, i el més important, és reconèixer que tenim un repte. Si no l’identifiques, és difícil emprendre els passos següents amb prou convicció. El segon és analitzar les solucions possibles, i aquesta feina ja s’ha fet: hi ha actuacions estudiades i proposades, algunes de les quals també han estat plantejades per l’Observatori.

El tercer pas és implementar-les, i aquesta és la part més difícil. Hi ha dos condicionants principals. D’una banda, la capacitat econòmica, perquè totes aquestes actuacions requereixen molts recursos. De l’altra, el temps: cal licitar, redactar els projectes i executar-los. Alguns projectes s’estan redactant, d’altres ja estan redactats i alguns es troben en execució. Per tant, avancem en la direcció adequada, tot i que sempre es podria anar més de pressa si hi hagués més recursos disponibles.

Quin paper pot tenir una interconnexió de conques?

La interconnexió es planteja com una resposta per a situacions d’emergència, no com una solució d’ús sistemàtic en condicions normals. La idea és poder transportar recurs des d’on hi ha aigua fins on no n’hi ha prou. Catalunya es divideix entre les conques internes, amb menys cabal i on es concentra la major part de la població, i la conca de l’Ebre, que té un cabal molt més important i menys població.

La proposta consistiria a invertir en la modernització dels regadius de les zones amb més recurs. L’aigua estalviada gràcies a sistemes més eficients es podria traspassar, quan convingués, cap a les àrees amb més demanda. El resultat seria neutre: no augmentaria el consum global, sinó que es faria un ús més eficient de l’aigua allà on es troba el recurs i es destinaria l’estalvi a les zones que no poden generar-lo per mitjans propis.

Què pot aportar l’enginyeria a aquest debat?

L’enginyeria aporta capacitat d’anàlisi i proposta. En els debats socials hi ha punts de vista diferents, però és important incorporar-hi una perspectiva tècnica: coneixement basat en dades que permeti entendre el problema i plantejar solucions. Aquesta és una contribució essencial de l’enginyeria.

A més, moltes de les respostes tenen un component tècnic directe. Si es decideix interconnectar conques, per exemple, caldrà redactar projectes i desenvolupar solucions d’enginyeria. Podem contribuir, per tant, tant a definir les alternatives com a fer-les realitat.

Com transformen les dades i la digitalització la gestió de l’aigua?

Les dades són fonamentals per planificar. Permeten identificar bé la situació de partida, definir què es vol millorar i formular propostes. Després també serveixen per comprovar si s’han assolit els objectius i si les mesures adoptades han donat els resultats esperats.

La digitalització facilita l’obtenció de dades per analitzar-les, però també permet establir sistemes de control més efectius i eficients. Redueix el temps de resposta i fa possible aplicar mesures en temps real, ajustades a les necessitats de cada moment.

La seva trajectòria combina el sector privat i l’Administració. Què li ha aportat aquesta doble mirada?

Vaig treballar uns anys al sector privat, vinculat a contractes amb l’Administració, i després he desenvolupat la major part de la meva activitat al sector públic. Aquesta experiència m’ha permès entendre les dues perspectives. A l’Administració se li exigeix molt, i ha de ser així, però de vegades no expliquem prou la feina que es fa. És important que el contribuent o, en el nostre cas, el consumidor que finança el sistema mitjançant el cànon de l’aigua, conegui tot el treball que hi ha darrere d’aquesta aportació.

En la meva primera etapa, dedicada a la gestió dels fangs de depuradora, vam viure experiències molt interessants de col·laboració publicoprivada per impulsar plantes de tractament. Em van confirmar que l’Administració no ho pot fer tot sola. Cal conèixer les demandes reals i donar-hi resposta amb el sector privat, que té capacitat emprenedora per desenvolupar els projectes.

Com imagina la gestió de l’aigua a Catalunya d’aquí a deu anys?

Espero que sigui millor que ara, perquè tot és millorable, però també que es basi en el model actual. Crec que és un model d’èxit, almenys en sanejament, que és l’àmbit que conec més directament, i també en abastament i protecció del medi. Com a societat, hauríem de mirar més sovint d’on venim. Als anys noranta, els rius de Catalunya estaven en molt mal estat. L’aposta del conjunt de la societat, impulsada per l’Administració i amb moltes contribucions, ha permès que avui es trobin en un estat raonablement bo, tot i la pressió d’un país densament poblat i amb una activitat industrial important.

Cal reconèixer els avenços i continuar millorant. Això requereix finançament, i s’ha d’explicar bé a la ciutadania que les millores tenen un cost. En el futur haurem de continuar augmentant la qualitat de l’aigua que retornem al medi, ampliar la reutilització i la regeneració —especialment de l’aigua que avui va al mar— i incorporar tecnologies que aportin nous recursos. Tot plegat s’haurà de fer amb molta eficiència energètica, perquè la gestió de l’aigua consumeix molta energia i també té un impacte en les emissions de CO₂.

Què representa assumir la presidència del Grup de Treball d’Aigua?

És un repte engrescador. Assumeixo el relleu d’una persona que hi havia dedicat molt de temps i havia deixat el nivell molt alt. Entenc que el Col·legi té una funció que va més enllà de defensar els interessos corporatius: també ha d’actuar com a interlocutor social.

L’enginyeria pot aportar coneixement i reflexió des d’allò que sabem fer: analitzar i formular propostes. Molts debats polítics es plantegen des de les emocions, que també s’han de tenir en compte, però hi ha aspectes estrictament tècnics que requereixen anàlisi. És valuós que els professionals que coneixen aquests àmbits tinguin veu i facin arribar arguments a la ciutadania i a les persones que prenen decisions.

Quines prioritats es fixa per a aquesta nova etapa?

La primera és coordinar-nos amb la feina de l’Observatori, que supera els límits del mateix Col·legi i ens permet col·laborar amb professionals d’altres àmbits. El Grup de Treball ha de sumar-se a aquesta tasca. També volem formular propostes dins de la Comissió, generar debat social sobre les qüestions més candents i aportar-hi coneixement.

Una altra prioritat és col·laborar amb el clúster de l’aigua de Catalunya, que agrupa moltes empreses i professionals de l’enginyeria. Es tracta de participar en una xarxa que ja existeix, enriquir-la amb noves aportacions i incorporar elements útils per al debat i per al progrés del conjunt de la societat.

Quin paper ha de tenir el Grup de Treball en les decisions sobre l’aigua?

Ha d’oferir reflexió i anàlisi tècnica sobre debats com la disponibilitat de recurs, la millora del medi o el repartiment de l’aigua. El grup està format per persones que hi participen voluntàriament i aporten el seu coneixement dins de les seves possibilitats. A partir d’aquesta feina podem generar debat i, quan calgui, elaborar informes o dictàmens que facilitin dades i coneixement a qui ha de prendre les decisions. Nosaltres no decidim, però podem contribuir a fer que les decisions estiguin més ben fonamentades.

Quina aportació li agradaria deixar al capdavant del grup?

Acabo de començar i, per tant, el llegat ha de ser necessàriament modest. M’agradaria que es pogués dir que les nostres aportacions han estat útils per al conjunt de la societat. El Col·legi ha de ser un actiu al qual la societat pugui recórrer i que, en determinats moments, sigui capaç d’alertar o d’aportar informació sobre qüestions que potser no s’havien tingut prou en compte. L’objectiu és que la participació del grup sumi en aquesta funció compartida.

Quin repte concret voldria situar aviat en l’agenda del grup?

Volem organitzar una jornada sobre la depuració dels nuclis de població molt petits. Actualment, gairebé el 98 % de la població de Catalunya està connectada a un sistema de sanejament. És un èxit de l’ACA, de les administracions implicades i de la ciutadania. Però el 2 % pendent correspon encara a molts nuclis petits que necessiten solucions de depuració.

No podem abordar-los exactament com ho hem fet fins ara perquè la dimensió és diferent. Per això plantegem una jornada conjunta amb el clúster de l’aigua per generar i compartir coneixement, obtenir idees i avançar en aquest repte. Aquest tipus de feina sempre és col·lectiva. També voldria animar els enginyers i les enginyeres que tinguin interès o propostes en aquest camp a incorporar-se a les comissions i, en concret, al Grup de Treball d’Aigua. Qualsevol aportació serà benvinguda.