A principis d’aquest mes de setembre, l’economista Francesc Reguant publicava Voldria no haver d’escriure aquest article a Via Empresa, una opinió centrada en la planta fotovoltaica d’Alcarràs i la crítica al Govern per permetre-la. La seva lectura em va confirmar fins a quin punt una mateixa realitat pot ser interpretada de maneres molt diferents.
Impulsar un projecte fotovoltaic a Catalunya exigeix una perseverança extraordinària. De fet, molts projectes es queden pel camí per motius inversemblants. Sense anar més lluny, fa poc, un projecte en un municipi de la comarca del Baix Ebre, amb tota la tramitació ja feta, es va aturar amb el canvi d’alcalde del municipi, ja que es veia des de les cases del poble. El promotor va decidir no prosseguir amb el projecte. En aquest context, estic convençut que el procés d’aprovació de la planta fotovoltaica d’Alcarràs ha passat per uns quants Governs de la Generalitat.
Per tant, no crec que en el cas d’Alcarràs la tramitació de l’autorització del parc fotovoltaic s’hagi fet malament. Els criteris d’autorització actualment s’han revisat i tenen un ampli consens. De fet, ara hi ha en vigor un nou decret que precisament busca l’equilibri entre les renovables i la sobirania alimentària per evitar la destrucció de sòls d’alt valor agrícola.
Pel que fa a l’impacte en les infraestructures de regadiu d’Alcarràs, s’ha de tenir present que el parc fotovoltaic no afecta la zona més intensiva de regadius, ni les infraestructures i, ja que els pantans d’Alcarràs i la zona de regadius que s’alimenten del Canal de Catalunya i Aragó, estan aigües avall del projecte.
Per això, m’atreveixo a dir que no ens podem afegir a criticar projectes, quan a diferència d’altres infraestructures, les renovables tenen data de caducitat en una generació i no són una hipoteca eterna pel territori. On són els molins eòlics del Cap de Creus ? Les plaques FV caduquen en una generació i s’han de renovar. Quan avaluem l'impacte d'una infraestructura també convé comparar-la amb altres transformacions territorials que històricament hem acceptat com a societat.
Si ho comparem amb altres infraestructures que ara ens semblaria impensable no tenir, podem parlar del poble de Tiurana. No ens va semblar malament que quedés sota les aigües de Rialp per augmentar els regadius de Catalunya, amb l’operació de transformació agrícola més gran que hi ha hagut a Catalunya, amb la construcció del canal Segarra-Garrigues. És una infraestructura que durarà generacions, com ho són també, moltes de les infraestructures de generació hidroelèctrica de Catalunya. Un pantà com el de Rialp ha de durar 100 anys i pel seu funcionament i servei a l’agricultura necessita desenes d’instal·lacions de bombeig. L’agricultura és cada vegada més intensiva en el consum d’energia. L'energia i l'agricultura no només han de conviure: es necessiten mútuament.
“Les renovables tenen data de caducitat en una generació i no són una hipoteca eterna pel territori.”
Només hem de procurar que els criteris mediambientals siguin el més objectius i transparents possible, en benefici de l’agricultura i l’activitat econòmica.
La tecnologia fotovoltaica d’Alcarràs, doncs, quedarà obsoleta en una generació i serà aleshores el moment en què els propietaris, si tenen incentius per tornar als regadius, ho facin. Vulguem o no estem en una economia de mercat. Si, en canvi, fóssim en un règim planificat i no democràtic, com el xinès, aquest suposat error d’Alcarràs no s’hagués produït. O no s’hagués pogut ni criticar.
La planificació de les renovables, però, és una altra qüestió i espero que el Govern aconsegueixi tirar-ho endavant. No ajuda Alcarràs, atiant la manca de compromís territorial. La generació fotovoltaica és ideal per l’autoconsum, combinat amb l’emmagatzematge amb bateries. Tenim un gran potencial en aquest camp, més que pensar en molts casos com el d’Alcarràs. Ja sabem que, a diferència de l’eòlica on els conreus d’oliveres, per exemple, són perfectament integrats en un parc eòlic, la producció fotovoltaica té la problemàtica que ocupa més territori i la fa més incompatible amb altres usos.
Per això entenc l’estratègia del Govern d’impulsar que tots els municipis facin els seus plans, per tal d’evitar aquests macro projectes, i impulsar centenars de petits parcs i instal·lacions en edificis públics i privats. Aquesta estratègia l’està seguint l’empresa pública de la Generalitat, construint en centenars d’escoles i instituts i edificis públics instal·lacions d’autoconsum. Les teulades són un gran potencial energètic.
En l’estudi del 2022 fet pel Col·legi d’Enginyers Industrials calculàvem que a Catalunya es podien assolir 16,5 GW de potència FV instal·lada en teulades que podien produir 21,5 TWh d’energia elèctrica. El progrés tecnològic també ens ajudarà. Les primeres grans instal·lacions renovables van ser les eòliques, ja que la tecnologia desenvolupada les va fer viables a partir dels anys 90 del segle passat. Les primeres que es van instal·lar a Catalunya ara han iniciat la seva fase de substitució dels aerogeneradors, per aparells de més potència, cosa que permet que un aerogenerador substitueixi uns sis o set dels antics i augmenti la potència generada del parc eòlic en 15%-20%.
Ara bé, totes les instal·lacions es veuen i modifiquen el paisatge i això ens fa topar amb allò més irracional – o subjectiu- què ens agrada i que ens desagrada? Una torre com la torre Eiffel, que té un petit ús per les telecomunicacions, la venerem, un molí a 25 km mar endins que serà difícil distingir des de terra, ja aixeca les veus més agosarades incloses les de científics sobre l’afectació al medi. Quants parcs eòlics hi ha en l’àmbit on bufa la tramuntana.... zero... i no es col·locarien en regadius, serien mar endins.
Per tant, m’agradaria acabar amb una recomanació: prudència en jutjar projectes, per més cinematogràfics que ens els presentin. També s’hagués pogut fer una pel·lícula sobre el pantà de Rialp que va deixar Tiurana sota les aigües i el que van plorar els seus habitants. A una cosina meva que hi va néixer, li hagués agradat.
