Després d’estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC, Lluís Sentís va passar per Silicon Valley i va completar màster, doctorat i postdoctorat a Stanford abans d’incorporar-se a la Universitat de Texas a Austin, on és catedràtic i dirigeix un laboratori dedicat a la robòtica centrada en les persones. Cofundador d’Apptronik, empresa nascuda amb un estudiant seu i avui dedicada als humanoides, defensa que aquests robots ja no són una promesa de ciència-ficció: ja treballen en la logística, la fabricació i el comerç. 

A la 12a Nit de la Robòtica, organitzada per Enginyers Industrials de Catalunya, ha impartit la conferència Humanoides amb art i mans a l’obra, on ha situat el debat més enllà de la substitució laboral. El repte, assegura, és posar la capacitat de fabricar i programar robots a l’abast de petites empreses, emprenedors i comunitats.

Els robots humanoides ja formen part de la indústria?

Sí. Encara en veiem molts en exposicions, com el Mobile World Congress, però el més rellevant és que ja estan treballant en empreses. De moment, sobretot en logística, fabricació i comerç.

A Apptronik en tenim centenars desplegats. Mercedes-Benz, per exemple, en té a Stuttgart i Berlín. No hi són per fer bonic, sinó que participen en tasques de muntatge i en la fabricació de peces de motor. A les llars encara es comencen a veure aplicacions molt puntuals, però a la indústria ja són una realitat.

Com va néixer Apptronik?

Va néixer amb un estudiant molt brillant. Érem dues persones, en una oficina petita i amb pocs recursos. Vam començar fabricant i venent components per a robots, des de sistemes de potència i electrònica fins a actuadors i sistemes de control.

Amb els recursos que anàvem obtenint, desenvolupàvem sistemes cada vegada més complexos. Cap al 2017 i el 2018 vam començar a construir humanoides, que sempre havien estat l’objectiu de l’empresa. En aquell moment, però, encara era un àmbit molt acadèmic. Després de la pandèmia, l’interès va créixer molt de pressa.

Què és exactament el control robòtic?

És el que fa possible que un robot es mogui, mantingui l’equilibri, manipuli objectes o faci una tasca. Durant molts anys, el control robòtic s’ha basat en equacions diferencials i sistemes d’optimització.

Caminar ha estat un dels grans reptes. Ens ha costat prop de quaranta anys aconseguir que els robots caminin bé i no caiguin. A Stanford vaig descobrir el Whole Body Control, una manera de coordinar tot el cos del robot que encaixa especialment bé amb els humanoides.

Què ha canviat en els últims anys?

Hi ha hagut una transformació radical. D’una banda, tenim l’aprenentatge per imitació, que registra com es mou una persona, es traslladen aquestes trajectòries al robot i aquest les adapta. De l’altra, hi ha l’aprenentatge reforçat, en què el robot prova moltes opcions i va millorant progressivament.

Ara també apareixen models d’intel·ligència artificial que permeten programar robots amb llenguatge natural i provar primer les instruccions en simulació. El canvi és enorme, capacitats que abans requerien anys de desenvolupament poden quedar molt més a l’abast de tothom.

Quines tasques veurem fer als humanoides?

Més que pensar només en un robot que cuina o neteja a casa, m’interessa que qualsevol persona pugui construir, programar i utilitzar un robot per al seu negoci.

Imaginem dues persones que volen fabricar sabates. Necessiten impressores 3D, potser una màquina de polir o de pintar, i algú que coordini totes aquestes operacions. Un robot podria carregar les peces, moure-les d’una màquina a l’altra i executar tasques repetitives. L’objectiu és que aquesta tecnologia no necessiti inversions de quinze milions de dòlars, sinó que sigui assumible per a projectes petits.

Això pot incrementar la por que els robots substitueixin llocs de treball?

És una por comprensible, però jo ho veig sobretot com una oportunitat per crear noves feines i nous emprenedors. Moltes persones tenen una idea de negoci, però no poden contractar sis persones ni assumir una gran inversió inicial.

La combinació de la intel·ligència artificial, les màquines i els robots pot fer possible posar en marxa produccions petites. No vol dir que tothom es faci ric, però sí que més persones poden convertir-se en fabricants o emprenedors. El repte és ampliar la capacitat de produir.

Com veus Catalunya en l’àmbit de la robòtica humanoide?

Tenim figures molt potents, com Carme Torras o Alicia Casals, i crec que donem molta guerra. A més, Catalunya té un teixit de petita i mitjana empresa molt important, que pot ser un bon caldo de cultiu per a aquest model de producció més distribuïda.

M’interessa especialment l’esperit mediterrani,  hi ha qualitat de vida, vida social i comunitats amb capacitat d’iniciativa. El progrés no hauria de voler dir que tota la tecnologia només la facin grans corporacions. Les comunitats petites també poden desenvolupar sistemes punters, ja sigui en tecnologia mèdica, en fabricació o en altres camps.

Quin consell donaries als joves que volen dedicar-se a la robòtica?

Que facin coses. Pot semblar un consell senzill, però és important construir, programar i ajuntar-se amb amics per tirar endavant projectes propis. Pot ser un petit submarí, un avió, un cotxe, una impressora 3D o un muntatge electrònic.

Això complementa la formació universitària i et porta a un altre nivell. Quan arribes a una entrevista de feina i pots ensenyar què has construït, demostres iniciativa, ganes i capacitat de resoldre problemes. La universitat continua sent necessària, però també hauria de deixar més espai perquè cada estudiant aprengui a través dels seus experiments, dissenys i projectes.