Des de mitjan de la dècada passada, Europa vol que l’electricitat sigui un vector energètic per al sector del transport. El motiu rau en què l’energia elèctrica es pot generar a partir de fonts d’energia d’origen renovable, fet que redueix la dependència dels combustibles fòssils i, alhora, les emissions de CO2, gasos d’efecte hivernacle i altres contaminants com NOx, PM, CO, SO2 i d’hidrocarburs que afecten la qualitat ambiental.
Les estadístiques sobre mobilitat quotidiana de persones indiquen que el 80% de la població fa diàriament uns 80 km. Si la distància es recorre amb cotxe privat, hi ha vehicles elèctrics purs que proporcionen aquesta autonomia amb escreix, fins a 200 km amb una sola càrrega. A més, els fabricants estan instal•lant bateries de més capacitat a les noves versions i models per garantir autonomies de fins a 400 km. En els vehicles elèctrics endollables, l’autonomia no és una preocupació perquè, quan exhaureixen l’energia de la bateria, disposen d’un motor de combustió que els equipara als vehicles tradicionals.
Així, la tecnologia no és una problemàtica per cobrir les habituals necessitats de mobilitat. Però per què encara hi ha tanta baixa penetració de vehicles elèctrics? Representen només l’1% de vehicles a l’Estat?
La resposta a aquesta qüestió podria ser econòmica: la major inversió inicial necessària per passar-se a l’electromobilitat és un 30% superior. Però si es considera tota la vida útil del vehicle, el resultat beneficia el vehicle elèctric, ja que té un menor cost de combustible (no més de 3€ cada 100 km en funció de la tarifa contractada), requereix menys despeses de manteniment, té actualment avantatges fiscals i descomptes en aparcaments i peatges, i, a més, no emet pràcticament cap soroll ni gasos contaminants a nivell local. Aquest darrer punt cada vegada serà més important perquè un vehicle pugui circular a àrees urbanes en situacions de restriccions del trànsit en episodis de baixa qualitat de l’aire.
Llavors, ni la tecnologia ni l’economia s’han de considerar limitadors del creixement de la mobilitat elèctrica. El repte principal rau en la facilitat d’accés a la infraestructura de recàrrega de les bateries. A llarg termini, la mobilitat de les persones serà diferent a l’actual per l’aparició de modes de transport alternatius. Els vehicles elèctrics formen part d’aquest futur, però per facilitar-ne la penetració a curt i mitjà termini, caldria un major mimetisme respecte a com es fa amb els vehicles convencionals, sobretot en la planificació dels trajectes i la recàrrega de combustible.
Reglamentàriament, amb la ITC-REBT-52 s’ha facilitat el disseny de la infraestructura de punts de càrrega vinculada, és a dir, els punts de xarxa per a recarregar la bateria a potència normal (uns 3,7 kW) allà on el vehicles passin més temps estacionats. Però, per incentivar un major ús del vehicle elèctric per a la mobilitat quotidiana privada principalment calen també punts de càrrega d’oportunitat a llocs on el vehicle pugui romandre poques hores, de potències mitjanes (fins 22 kW), i punts de càrrega amb elevades potències (fins 50 kW) per a càrregues d’emergència que durin uns minuts. Sense aquesta infraestructura de recàrrega, en el seu conjunt, la implantació dels vehicles elèctrics no s’accelerarà.
