La desigualtat salarial entre homes i dones està vivint un moment sense precedents en la història recent. I és clar que, quan no és temps de bonança, les disparitats s’agreugen.
Dades publicades recentment pel col·lectiu d’Unió General de Treballadors ens expliquen que, durant l’any 2017 a Catalunya, la disparitat sobre el salari mitjà anual entre homes i dones es va situar en un 23,03%, més d’un punt per sobre de la mitjana estatal. Dit d’altra manera, les dones guanyaven aleshores anualment de mitjana un 23% menys que els homes. Addicionalment a aquesta dada, si li afegim el factor edat a l’estadística, trobem que la diferència salarial encara s’amplia més al llarg de la vida laboral, essent el punt màxim salarial de les dones al voltant dels trenta-cinc anys, mentre que pels homes se situa als cinquanta-cinc anys. Aquesta última diferència és, doncs, un clar resultat del fenomen del terra enganxós.
Aquest fenomen, molt relacionat conceptualment amb el terme de sostre de vidre - limitacions en les dones per ascendir a càrrecs de més responsabilitat en la carrera professional, fa referència a la gran implícita i oblidada disparitat en les tasques i càrregues de la llar que culturalment s’associen a les dones, i que clarament impedeixen el desenvolupament de la seva carrera professional en igualtat de condicions envers els homes. En molts casos, a més a més, aquesta disparitat salarial acaba per abocar la dona en una reducció parcial o total de la seva vida laboral.
Si, a més a més, traslladem aquestes dades a l’escenari actual de pandèmia mundial, quin resultat ens queda? Quin ha estat l’impacte real de la pandèmia sobre el sexe femení? I més concretament, sobre el fenomen del terra enganxós?
Segons un estudi portat a terme per l’associació UN Women incloent dades de divuit països representant tots els continents, el 60% de les dones afirmaven que la càrrega de treball a la llar els havia augmentat des de l’inici de la pandèmia, en comparació amb un 54% dels casos reportats per homes. Més concretament, la disparitat més gran es veia reflectida en l’àmbit de la cuina, on les dones reportaven haver notat un increment del 32% respecte a un 18% reportat pels homes. A aquesta dada, li segueixen les tasques de neteja (45% en dones versus 35% en homes) i les tasques de la compra (25% en dones versus 22% en homes). Tanmateix, l’estudi revelava que les dones havien afegit una càrrega total de 5,2 hores de mitjana per setmana a les tasques de la llar, a diferència de les 3,5 hores extres reportades pels homes. L’escenari que deixa la pandèmia, i més concretament aplicat al fenomen que ens ocupa, és doncs realment alarmant, tot i que malauradament ja no sorprenent. Amb aquesta perspectiva, i tal com conclouen les dades, es preveu un futur pessimista sobre la feina aconseguida fins ara amb relació a la igualtat d'ambdós sexes.
Llavors, què podem fer per mitigar l’efecte? Es necessiten respostes de caràcter transformador, exigents, efectives i visibles, tant a nivell micro com macro, per tal d’apaivagar aquesta situació. Es necessita consciència de caràcter individual i col·lectiu. Es necessiten mesures i polítiques de protecció social, expansives i inclusives. Es necessita la implicació total de tots els agents i es necessiten ganes per seguir treballant i avançant cap a un objectiu comú: igualtat d’oportunitats entre homes i dones. El futur de les generacions que venen està a les nostres mans, lluitem-lo!
