El confinament ens va agafar a tots amb el peu canviat, d’un dia per l’altre estàvem tancats a casa i adaptant-nos a marxes forçades a dosis mai vistes abans de teletreball, i fent equilibris impossibles per conciliar vida familiar i professional. Mentre intentàvem habituar-nos ràpidament a les diferents eines digitals necessàries per tele-reunir-nos, començàvem a comprendre que el que estàvem vivint canviaria la nostra forma de viure, les nostres relacions, les nostres prioritats, i el que aquí ens ocupa, la nostra forma de treballar.
Molts dels nostres clients van tancar les fàbriques, i els que no, ja no els podíem visitar. S’havien acabat de cop les posades en marxa, les reparacions in-situ, les formacions presencials, les visites tècniques, i les comercials ... però continuàvem tenint una necessitat imperiosa de continuar venent els nostres robots, per sobreviure com empresa, i per què d’altra banda eren més necessaris que mai per automatitzar encara més la producció en els sectors essencials.
De la nit al dia l’oferta de webinars es va multiplicar, vinga tots a produir continguts interessants, som-hi tots a demostrar ràpidament que continuàvem actius i engrescats, dos o tres cada setmana, de tecnologia, d’aplicacions, en diferents idiomes, en horaris de matí i de tarda. No va estar malament, ens vam mantenir ocupats, vam millorar les nostres habilitats de comunicació davant la càmera i vam generar tots plegats una pila enorme de PowerPoints que segurament podrem fer servir durant anys. Però no em puc ni imaginar com vàrem arribar a estressar els clients que només intentaven quedar bé amb tots els seus proveïdors.
Unes setmanes més tard el món mica en mica es va anar reactivant, amb por, amb respecte, amb prudència, i amb ganes d’accelerar i retornar a nivells pre-covid d’activitat. Va ser i encara està sent intens, perquè infinitat de necessitats de tot tipus es van reactivar de cop exactament en el mateix moment. Tots havíem parat i tots ens vam posar a caminar de nou plegats. La sensació era que la demanda del mercat d’atenció tècnica, d’assessorament i consultoria, i de formació havia augmentat, però va resultar que no, que simplement tots els clients es van posar en funcionament a la vegada. I ràpidament ens vam haver de reinventar per poder donar resposta a tot plegat.
De fet va ser més una ràpida adaptació cap a la utilització d’eines que ja coneixíem però que no havíem utilitat encara a discreció.
No podíem anar a les plantes de producció a reparar robots. Així que vam multiplicar les connexions remotes i vam desenvolupar a marxes forçades guies tècniques de diagnosi i de reparació, per a ser utilitzades pels propis usuaris finals.
No podíem fer formacions presencials a clients, ni nosaltres podíem anar-hi, ni ells podien desplaçar-se a les nostres aules de formació. Així que ens vam inventar les formacions virtuals, és a dir amb robots “reals-virtuals”, tot i que sembli una contradicció.
Els robots industrials són molt de hardware i encara més de software, per tant podem instal·lar el software en servidors al núvol i fer-ho accessible mitjançant IPs públiques. El resultat és que els estudiants poden interactuar amb un “robot real al núvol”, en temps-real, és a dir solucionen amb el robot exercicis proposats pel professor en aquell mateix moment.
Els avantatges són enormes, alumnes de diferents països, que en molts casos no s’haguessin plantejat mai viatjar per una formació presencial tenen accés directe a la nostra tecnologia, els robots queden disponibles després de la formació per a continuar practicant, el professor i l’alumne poden veure el mateix robot, en el mateix moment, mirant a dues pantalles diferents, ...
I no només es pot instal·lar un robot al núvol, sinó que pots instal·lar-hi molts si vols, de fet al “cel” hi ha espai per a molts núvols. Així que pots tenir 1, 2, 10 i més robots en servidors remots i també pots instal·lar el software de gestió de flotes de robots i connectar-ho tot. I a partir d’aquí hem pogut organitzar formacions complexes de gestió de flotes de robots mòbils col·laboratius ... però no només això.
Un cop ho tens tot muntat, aquesta instal·lació pot passar de ser una eina de formació a ser una eina de simulació. Si bé en general no disposem d’ordinadors personals capaços d’oferir la potència de càlcul necessària per a tants robots virtuals, el núvol sí que ens ho permet, i sense limitació.
Així que podem simular situacions de projectes reals amb molts robots i el corresponent software de gestió de flotes, i visualitzar quin aspecte tindran els robots navegant per una planta de producció per on de moment encara no hi han estat, i dimensionar el número de robots necessaris... i no només això.
També podem començar a avançar en la posada en marxa, tot i que de moment els robots encara no s’hagin subministrat. Podem començar a treballar sobre un mapa d’una instal·lació real programant ja robots virtuals per a traslladar posteriorment aquesta programació a robots físics. Això és la “pre-commissioning”, reduint significativament el temps de posada en marxa mentre els robots encara s’estan fabricant.
Aquests són alguns exemples d’eines i maneres de fer que ja teníem a la nostra disposició però que la pandèmia ha fet que les incorporéssim al nostre dia a dia de forma intensa i accelerada. I no hi ha dubte, mantindrem l’ús d’aquestes eines quan tot això passi, ja que incrementen la nostra eficiència, ofereixen millors solucions als nostres clientes, ens permeten arribar més lluny i a més gent ... i ens ajuden a conciliar millor la nostra vida familiar.
