L’activitat d’ICL Iberia Súria&Sallent es remunta al descobriment de la potassa al municipi de Súria l’any 1912. Durant un segle, diferents iniciatives empresarials públiques i privades han explotat l’anomenada Conca Potàssica Catalana. Davant de les inquietuds suscitades al voltant de l’impacte ambiental de la seva activitat, el 2011 l’empresa aprova l’inici del desenvolupament del Pla estratègic Phoenix, que preveu el desenvolupament industrial de la conca minera del Bages, per fer sostenible (ambientalment, socialment i econòmicament) la mineria potàssica i evitar que situacions conjunturals o estructurals puguin portar a un fi nal inesperat. El 2014, es concreten les inversions del pla estratègic i ICL unifi ca les marques de totes les empreses del grup. El 2017, s’inicia un període transitori per al tancament ordenat del centre de Sallent i l’inici d’un camí cap a la mineria sostenible.
En el Pla Director que s’aplica a les instal·lacions de Súria i de Sallent s’inclouen mesures de restauració ambiental que es poden diferenciar en dos blocs. Un primer de mesures correctives i un segon paquet de mesures de seguiment i control necessaris per conèixer l’estat i l’evolució del medi i determinar l’eficàcia de les mesures de correcció.
La gestió de l’aigua en els dipòsits salins gestionats per ICL implica la utilització combinada de mesures correctives tant de caràcter general, com metodologies correctives d’àmbit específic. Com a primera mesura correctiva de caràcter general, es disposa de dues xarxes de canals perimetrals per a cada dipòsit. Les xarxes estan formades per un canal extern excavat en el terreny natural, amb l’objectiu d’evitar l’entrada d’aigua dolça de l’entorn cap als dipòsits, i una xarxa interna de canals de làmina PEAD i/o formigó, per tal de recol·lectar totes les aigües salines que circulen pel nivell més superficial del dipòsit. Per captar les aigües que circulen a la base del dipòsit, es disposa, a més, d’un sistema de drenatge intern, que va ser instal·lat a l’inici dels dipòsits. A més, en les noves zones d’aportació es realitza una impermeabilització de la base que assegura, en tot moment, l’estabilitat i el drenatge per captar totalment les aigües salines generades.
[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"2168","attributes":{"alt":"","class":"media-image","typeof":"foaf:Image"}}]]
Com a mesures de caràcter específic, s’ha aplicat primer un adequat programa de recerca per al disseny de pous, rases-drenatge i drenatges californians en aquells punts on s’ha detectat que hi ha risc que les aigües salines entrin en contacte amb el medi hídric local. Un cop dissenyades i construïdes les mesures de caràcter específic, les aigües salines captades, juntament amb les obtingudes a partir de les mesures de caràcter general, són caracteritzades des del punt de vista hidroquímic i comptabilitzades amb comptadors volumètrics. S’envien a la planta de processament de la potassa, on poden ser aprofitades en part per al procés industrial. La resta s’envia al mar Mediterrani a través d’un col·lector de salmorres. El col·lector és una infraestructura pública de 128 quilòmetres de longitud que discorre per diferents municipis, on els usuaris paguen en concepte d’amortització, manteniment i ús. El col·lector es va posar en funcionament a principis dels 90 amb l’objectiu d’evitar l’abocament de les plantes de tractament, mines i dipòsits salins, a la llera dels rius Llobregat i Cardener i, per tant, evitar l’afecció al medi hídric. L’aigua que envia ICL al col·lector representa un 15% del volum total circulant i suposa per a l’organització un cost aproximat de 1,2 milions d’euros a l’any. L’efluent d’ICL que va al col·lector es barreja i dilueix amb l’efluent de diferents plantes de potabilització i depuradores d’aigües residuals abans de ser abocada al mar a través d’un emissari submarí.
