Al llarg de les darreres dècades ha crescut indubtablement la percepció col·lectiva sobre la necessitat d'aplicar uns criteris més exigents de sostenibilitat ambiental, social i bona governança a les empreses – el que històricament havíem conegut com a RSC (responsabilitat social corporativa) ha evolucionat cap a l'ESG (la tríada Environment, Social and Governance) fins a transcendir l'esfera de les bones praxis recomanades i convertir-se en poc menys que una obligació que condiciona des de l'accés a finançament corporatiu fins a la possibilitat de vendre a determinats clients. Una part de les normes ESG venen imposades pel mercat, és a dir, no són d'imperatiu legal, però dificulten la continuïtat dels negocis en cas de no compliment perquè són els mateixos proveïdors o clients qui ho exigeixen com a part de les seves polítiques. Una altra part s'han convertit en obligacions regulatòries a partir dels desplegaments fets durant les primeres dues dècades del segle XXI.
Les nostres societats generalment han entès aquests canvis com un element essencial pel progrés positiu, pel bé comú. És evident que, davant la constatació d'un canvi climàtic que avança exponencialment, cal descarbonitzar el nostre entorn i això implica substituir combustibles fòssils per energies renovables, per electrificar la mobilitat, disminuir els plàstics d'un sol ús, plantejar-nos com podem assolir una cadena alimentària menys intensiva en recursos naturals... Les economies occidentals s'han mogut a una velocitat més elevada que Àsia, Àfrica i els països emergents en aquest camí. De manera molt especial, Europa ha pres una posició de lideratge moral i efectiu en tots aquests canvis corporatius i industrials, impulsant qüestions com el programa de drets de CO₂ (ETS: Emissions Trading System, pel qual diversos sectors industrials han de pagar una quota arreu de la Unió Europea des de l'any 2006 per cada tona de CO₂ que emeten), la mort regulatòria de la generació d'electricitat a partir de combustibles fòssils o la taxa als envasos plàstics d'un sol ús.
El progrés ESG a dues velocitats – Occident i sobretot Europa ràpidament i liderant el camí, Àsia i països emergents tot darrere – planteja reptes per a la competitivitat de la indústria europea. És un equilibri problemàtic en tots dos sentits: en primer lloc, per a Europa resulta cada vegada més complex exportar els seus productes i serveis a tercers països de tant en tant aquests productes tenen un cost major ja que s'han utilitzat energies renovables per fabricar-los, s'hi ha incorporat la fiscalitat verda al seu cost i s'ha treballat amb una major sensibilitat social amb relació a les polítiques d'inclusió i gestió de les plantilles.
"El progrés ESG a dues velocitats planteja reptes per a la competitivitat de la indústria europea."
Per altra banda, els ciutadans europeus tenen la temptació de satisfer les seves necessitats amb productes importats d'altres geografies que són molt més barats, i la diferència de preu és cada vegada més evident. Aquests productes importats sovint han tingut un menor grau d'atenció a la sostenibilitat ambiental i una política d'inclusió laboral molt més laxa, per no dir inexistent. En aquest sentit, s'ha parlat molt de la dura competència del cotxe elèctric xinès, amb preus agressius, que ho posa difícil a la indústria automobilística europea atrapar el tren de l'electrificació en condicions de cost equivalents. Però aquest és només un dels molts sectors subjectes a aquesta disrupció – no és el primer, i previsiblement tampoc serà l'últim.
La solució a aquesta disjuntiva és delicada. És fàcil que la urgència del moment porti a adoptar posicionaments proteccionistes, i les tendències polítiques que vivim les societats occidentals i que tendeixen cap a un creixement dels populismes fan que aquesta pressió sigui encara més intensa. Per evitar moviments reactius a aquesta doble velocitat d'implantació dels criteris ESG i fins i tot un rebot social que porti a desfer el camí que ja hem construït, resulta més necessari que mai que la indústria europea gaudeixi d'un terreny de joc equilibrat. Això passa, d'entrada, perquè les polítiques de fiscalitat verda, com el pagament per tona de CO₂ emès a cada fàbrica d'Europa, tinguin el seu equivalent per als productes que arriben importats a les nostres fronteres – un sistema que tot just ara sembla que pot començar a caminar amb el nom de CBAM, però que arriba divuit anys després que entrés en vigor el mercat europeu de drets d'emissió de CO₂ i que encara no engloba a tots els sectors productius.
També demana garantir que els ciutadans europeus tinguem eines per diferenciar el grau de compliment ESG dels productes que comprem, entenent que sovint podrem escollir una opció més econòmica amb menys sensibilitat ambiental i social o una alternativa una mica més costosa però amb uns estàndards superiors. En aquesta línia, fa anys que es discuteix la possibilitat de replicar l'experiència del Nutri-score (etiqueta de tipus semàfor en una escala des d'A, color verd, fins a E, color vermell) per a facilitar que cadascú de nosaltres exerceixi el seu poder de compra i pugui premiar als productors més curosos.
