L’atzucac de l’energia, avui

L’energia és essencial per a tot, tant per al benestar de tots nosaltres, consumidors, com per a la competitivitat de la nostra indústria. Però també ha estat el punt de mira de la política i aquest fet ha portat el sector a un atzucac del qual ens costarà molt sortir.

[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"134","attributes":{"alt":"","class":"media-image","style":"line-height: 1.538em; height: 197px; width: 280px;","typeof":"foaf:Image"}}]]

Els inicis del sector energètic que es poden trobar documentats a les hemeroteques i en estudis sectorials, van portar-se a terme amb l’impuls de la iniciativa privada. El company Joan Carles Alayo Manubens, a la seva tesi doctoral i posterior publicació Evolució de la tecnologia de la producció i distribució d’energia elèctrica. Catalunya en el període de 1880 a 1920, deixa ben palès aquest fet tot documentant amb cura moltes i diverses iniciatives. En sentit contrari, finalitzada la Segona Guerra Mundial, la tendència dominant va ser la de nacionalitzar els sectors energètics i van haver de passar quaranta anys per tornar a trobar models que cedissin al sector privat certes activitats, per bé que l’Estat mantenia molt control sobre el conjunt. A Europa, aquesta tendència queda recollida cap a finals dels anys noranta en les primeres directives sobre electricitat i gas que els estats membres transposen amb diferents entusiasmes a lleis nacionals. Avui en dia, els vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea han de respectar aquestes normes sobretot en aquells aspectes que afecten el mercat interior, és a dir, els intercanvis transfronterers.

Avui en dia, els vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea han de respectar aquestes normes sobretot en aquells aspectes que afecten el mercat interior, és a dir, els intercanvis transfronterers.

Malauradament, aquell esperit inicial dels noranta pel qual certes activitats es deixaven per ser desenvolupades per la iniciativa privada, ha quedat, sobretot a Espanya, molt malmès com a conseqüència de com s’ha fet el trànsit de la política a la regulació. La tendència dominant avui és la intervenció. Poc ha durat aquell plantejament inicial que deia que la millor assignació de preu als recursos era el mercat. La recent desautorització del resultat de les subhastes CESUR són una prova sagnant de tot plegat. Per política energètica s’entén bàsicament la combinació o cistella tecnològica energètica i l’esquema de governança. Ara fa uns vuit anys, la política energètica europea i espanyola va establir una discriminació positiva basada en subsidis i prioritats de despatx suportada pels criteris derivats de l’amenaça, l’escalfament global i el canvi climàtic. La regulació, que hauria d’haver acompanyat aquesta nova política energètica, no es va portar a terme adequadament i el resultat de tot plegat ha estat l’ominós dèficit tarifari, uns trenta mil milions d’euros, tres anys pendents de pagament pels consumidors domèstics. Aquest dèficit és el resultat d’una intervenció administrativa que lluny d’ajudar els consumidors, els ha deixat a mercè de l’arbitrarietat del govern de torn. L’exemple de la invalidació de la darrera subhasta CESUR és la gota que fa vessar el got. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), ens regulador no independent del qual el Ministeri d’Indústria s’ha dotat per actuar de validador de les seves pròpies decisions, li ha fet pam i pipa i diu que no hi veu manipulació. Quina vergonya! Però malauradament som en un terrible atzucac. Si el dèficit tarifari es porta a tarifa, la competitivitat de la nostra indústria se’n ressentirà. Si no es pagués, la garantia real del deute afectaria l’honorabilitat del regne d’Espanya. Quin nyap! No esperem que, a partir d’ara, la iniciativa privada sigui qui continuï assegurant les inversions futures. La inseguretat jurídica recomana desinvertir! L’últim que apagui el llum.