Com a conseqüència de la pandèmia, entre altres, la formació ha estat i està en constant evolució i ha donat lloc a una generalització de la formació en línia. Les limitacions de mobilitat hi han ajudat. De fet, durant les èpoques més dures de la COVID-19, els cursos formatius van passar d’un 100% presencials a un 100% en línia: el confinament a nivell mundial no va deixar alternativa.
Fa no massa anys, aquesta modalitat de formació era molt minoritària. En canvi ara, està clar que ha vingut per quedar-se i que permet que molts enginyers i enginyeres, també tècnics, puguin continuar ampliant els seus coneixements, en un moment de canvis constants, afavorint la conciliació familiar amb l’estalvi de temps de mobilitat. Per això, en el període postCOVID i la readaptació de les activitats a la normalitat, la represa de les accions, també les formatives, presencials, no ha implicat el final de la formació virtual.
La formació híbrida, doncs, aquella que es pot cursar segons les necessitats del participant, presencial o on-line, és la millor aposta per continuar donant serveis formatius als professionals de les empreses que ho necessiten, bé per ampliar coneixements, bé per reciclar-se.
Però això ha comportat una sèrie de canvis en la manera de plantejar les classes i a fer un esforç addicional per part del professorat. Primer, perquè ha hagut de formar-se per conèixer les eines a través de les quals s’imparteixen les formacions. Segon, perquè ha hagut d’adaptar el contingut a la nova modalitat de classes. L’esforç ha suposat millores en el contingut, ara molt més dinàmic i participatiu; alhora ha ajudat a incrementar el nombre de participants en els cursos.
Segons les dades del Centre de Formació i Ocupació d’Enginyers Industrials de Catalunya, la tendència actual és la coexistència entre els dos tipus de formació, virtual i presencial, en tots els programes.
