Richard Bandler, el creador del model de programació neurolingüística (PNL) va afirmar: ''Si un no fa servir el seu propi bus, no és massa important on projecti anar, perquè no hi arribarà de cap manera ".
I, no obstant això, es parla molt de les diverses maneres de ser eficaços com a persones i com a professionals: s'han escrit i s'escriuen pàgines i pàgines cada dia sobre com aconseguir-ho. Però de vegades s'oblida el més essencial: Quin és el teu objectiu professional? Com a màxim, el que tenim són "bones intencions", que és molt diferent d'un objectiu que tingui la potència de moure't de la cadira i impulsar-te per avançar de manera persistent.
I és que poques vegades aconseguirem un objectiu que no ens interessi massa. Un objectiu professional tindrà sentit per a tu, si t'atrau com un imant. Però cal distingir entre un objectiu que t'atrau de manera genuïna... i un miratge.
Un objectiu que mereixi el nom de tal estarà assentat en principis, en relacions causa-efecte, en les lleis immutables que governen l'univers. Però no ens servirà de res aquesta legitimitat racional, si es tracta d'un objectiu que no valores; que no respon a la teva escala de valors actual. "Actual" perquè les nostres preferències canvien amb el temps. Quan tens 28 anys, a l'hora de valorar el teu interès per un treball potser posis l'ull en:
- que en primer lloc consisteixi en una tasca que em proporcioni projecció futura
- que després, que em faciliti l'oportunitat de formar-me, d'aprendre, i d'acumular experiències interessants
- i, en tercer lloc, la retribució econòmica associada a aquest
En canvi, als 55 anys potser el que buscaré en una feina serà:
- Que em permeti mantenir-me saludable, fins i tot podent practicar algun esport assíduament
- Que possibiliti utilitzar les meves experiències, per efectuar una tasca el fruit influeixi positivament en els altres
- Que m'ofereixi l'oportunitat de retirar-me amb dignitat quan arribi el moment
Davant la qüestió dels propis objectius professionals, trobem bàsicament dues classes de persones. Unes diuen: "A mi no hi ha cap objectiu professional que m'atregui. Jo treballo per diners. Mai he sabut que és el que realment m'agradaria fer". Bé. És veritat. Tots necessitem diners per viure. Però que diferent és la teva vida quan el treball t'apassiona! Hi ha qui afirma: "És que jo sóc molt passiu i indiferent a tot". Probablement no hi ha ningú que estigui viu i raonablement saludable que no tingui alguna passió... Ni que sigui diminut.
A l'altre extrem, trobaríem persones que tenen tants interessos que el seu dilema és decidir a quin donar preferència. Aquests individus tenen tendència a una dispersió inoperant.
En essència, posar-se objectius és descobrir què ens motiva i què fem millor -cosa que gairebé sempre va junt-. Es tracta de trobar una carrera, o una manera i un lloc en què exercir-la, que ens sedueixi de veritat. Per aconseguir-ho no hi ha més remei que seguir un procés semblant a el següent:
- Arribar a una idea el més realista possible de quins són els nostres punts forts
- Adquirir un sentit de "missió", de destinació, de quin és el nostre paper en aquest món
- Decidir-se a recórrer una trajectòria professional, sobre la base de les nostres millors aptituds, i habilitats
Cal ressaltar que en allò de "trobar-una-feina-que-m'agradi" no s'ha d'assumir una actitud passiva i posar-se manera "a veure si això m'atrau"... A la vida laboral sovint es descobreix que la motivació no està en la feina en sí, sinó en l'actitud de la persona cap a aquesta feia. Algú va dir que "qualsevol cosa que valgui la pena fer, val la pena fer-la bé". I fer una cosa molt bé, és un poderós incentiu per a fer-ho amb freqüència.
Quan ja sabem què ens agrada i sabem fer, cal buscar l'ocasió de fer-ho... i després tractar de monetitzar el nostre esforç. Tot i la queixa freqüent que no hi ha oportunitats laborals, avui més que mai és possible ser retribuït a canvi de gairebé qualsevol activitat ... si s'és prou bo o bona en ella!
