Amb el virus o sense, la indústria com a motor

Ens trobem a les acaballes de l’any 2020, un any que no oblidarem mai. Mirem al calendari amb ganes de canviar d’any, com si el virus hagués de caducar igual que fan els productes alimentaris i els medicaments. I amb aquesta il·lusió poc ens adonem que també, definitivament, estem canviant de dècada.

La darrera dècada ha presentat tres factors clau que tindran un gran impacte en els propers anys per la indústria catalana. D’una banda, històricament ha sigut una dècada que va començar amb una crisi financera mundial. Aquest detall ha tingut molt d’impacte ja que ha condicionat la capacitat de creixement i desenvolupament de tots els sectors econòmics, especialment l’industrial.

L’any 2019 el sector industrial va contribuir amb el 19,3% al valor afegit brut total de Catalunya, un punt i mig per sobre del valor que significava al 2010. Hom podria concloure que s’ha resistit l’envestida, però seria un error ja que no s’han recuperat els llocs de treball que hi havia abans de la crisis. A més, el valor es queda per sota de l’objectiu que la Comissió Europea i el Govern de la Generalitat havien fixat (20%). I encara més lluny del 26’9% que representava a l’any 2000.

El segon factor clau ha sigut la digitalizació. S’ha evidenciat un augment rellevant de l’ús i l’aplicació de les tecnologies digitals al sector industrial. A mitjans de la dècada va irrompre el concepte “indústria 4.0” que ja ens ha acompanyat fins ara. I ben segur que encara en sentirem a parlar durant uns quants anys més. El món digital i el món industrial s’han unit i ja treballen com un de sol. Però parem atenció perquè la digitalització també ens ha canviat la manera com ens comportem com compradors i/o usuaris de productes i serveis.

I finalment, el tercer factor clau és l’augment de l’interès social per la sostenibilitat i el medi ambient. La nostra societat és conscient que cal canviar el comportament i els models de negoci per aturar la degradació del nostre planeta. Sistemes de recuperació energètica, economia circular, materials neutres, etcètera són exemples de conceptes que han crescut durant aquesta dècada. Fins i tot amb canvis legislatius que obliguen a reduir les emissions de gasos contaminants, entre d’altres. Això porta a plantejar models productius de proximitat, fent front a la tendència deslocalitzadora que va tenir lloc durant la primera dècada del mil·lenni.

Aquests tres factors són determinants per entendre el canvi del model industrial i productiu a Europa, i per tant també a Catalunya. Un exemple s’observa en el sector automoció que ha viscut -està vivint- un canvi de paradigma absolut. Recentment, l’Observatori de la Indústria, creat a partir del Pacte Nacional per a la Indústria, ha publicat una anàlisi de l’evolució de la indústria catalana entre els anys 2008 i 2018 que permet entendre millor, amb dades econòmiques de tot el període, l’evolució i la realitat actual.

L’estudi també analitza l’evolució de la productivitat i la competitivitat de la indústria catalana durant aquest període. De les conclusions, en destaco aquí dues de positives: la indústria catalana és més sostenible que abans de la crisis i el seu grau de digitalització està per damunt de la mitjana europea.

El tancament de la dècada coincideix aquest cop amb l’acabament del marc financer plurianual de la Unió Europea 2014-2020. Haurem d’esperar per tenir dades definitives de com haurà anat el repartiment i el seu impacte territorial i econòmic. Mentrestant, un nou període s’obrirà aviat: el 2021 – 2027. El que sabem fins ara em fa ser optimista respecte a la indústria. Al març la Comissió Europea va publicar l’estratègia “Un nou model d’indústria per Europa”. Segons s’esmenta, “Europa necessita una indústria que sigui més ecològica i més digital, sense deixar de ser competitiva en l'escena mundial”.

I d’ençà fins ara, hem vist com s’afegien partides pressupostaries als programes europeus destinades a assolir els objectius que allà s’hi estableixen. Fet que s’ha vist més reforçat quan la pròpia Comissió Europea ha posat en marxa el pla de recuperació econòmica i resiliència (Next Generation EU) on obliga als estats a executar plans, projectes i iniciatives de rellevant impacte pel sector industrial.

A hores d’ara sabem que tant el Ministeri d’Indústria del Govern d’Espanya com el Departament d’Empresa de la Generalitat de Catalunya també s’han fet seus aquests objectius. El repte és que la gran quantitat de diners que arribin de la Comissió Europea es destinin a projectes de transformació digital i transició ecològica del sector industrial. I s’ha de poder fer de manera àgil, eficient i sense deixar-se a ningú fora. La indústria catalana la formen majoritàriament pimes.

Per un costat s’observa que tenim un sector industrial català actiu, que s’està adaptant al canvi de model d’industrial. Però arrossega febleses importants i enquistades al comparar-lo amb el d’altres regions: baixa inversió en recerca i innovació, manca de professionals qualificats, mercat laboral... I per l’altre, s’anuncien polítiques industrials amb significatives dotacions pressupostaries (destacant que les europees seran sostingudes fins d’aquí a set anys) que apunten a reptes concrets que també han sigut identificats per la indústria catalana.

Aquesta alineació favorable que es presenta a les portes de la nova dècada, es veurà atenuada si no es corregeixen els errors que s’han comès en els períodes anteriors i les experiències viscudes recentment. La rapidesa d’adaptació de la societat i la indústria no és la mateixa que mostren les administracions públiques, encara massa lentes a l’hora de fer canvis per adaptar-se als nous temps. Caldran també dotacions pressupostàries que s’ajustin al pes i rellevància que té per la nostra societat el teixit industrial. Hi ha d’haver coherència entre la importància de tenir un sector industrial fort i les polítiques públiques que ho faciliten.

En aquest escenari, caldrà col·laboració generosa i oberta entre els propis actors industrials (grans empreses, pimes, associacions,...). I òbviament amb els altres agents que directa o indirectament impacten positivament en el manteniment i creixement del teixit industrial del territori (agents socials, entitats de formació, representants socials, universitats, centres tecnològics,...). Dit d’una altra manera, les cadenes de valor industrial han de donar lloc a entramats de valor.

Vam iniciar la dècada que ara tanquem amb cert pessimisme i desil·lusió. Algú dirà que la propera també la iniciem malament per això de la pandèmia. Prefereixo aferrar-me als indicadors positius i a l’entorn favorable que es presenta per començar la nova dècada amb optimisme i il·lusió. Bona dècada industrial a tothom!

The content of this field is kept private and will not be shown publicly.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.