Els mals resultats pel nostre país, Catalunya, que ha donat a conèixer l'informe PISA han portat a plantejar-se quins poden ser els motius de què el nivell dels enquestats no sigui el que tots desitjaríem. Penso, i no estic sol en aquesta opinió, que un dels factors és que s'ha perdut o no s'ha potenciat prou la cultura de l'esforç.
Segons el diccionari de la llengua catalana de l'IEC esforçar-se és desplegar la pròpia força física o moral per vèncer una resistència, per aconseguir quelcom vencent dificultats. I, dic jo, com que de dificultats segur que ens en trobarem i reptes a assolir sempre n'hi ha d'haver, cal, com en totes les disciplines, tenir-ho present i entrenar-ho per desplegar aquesta força sempre que calgui. I seria bo que això es fes ja des de l'ensenyament primari.
Com a professionals de l'enginyeria, professió que juga un paper predominant en l'economia productiva, aquesta força moral és imprescindible. Moltes vegades va acompanyada de l'acceptació del risc. Controlat, mesurat, però present en més d'una decisió. Són aquests factors els que han convertit Catalunya en un país industrial malgrat que mai ho hauria estat pels seus recursos naturals. I són els que ara mantenen i innoven en aquest teixit industrial i fan créixer un conjunt d'empreses emergents que ens han de permetre tenir un lloc en el nou model econòmic i social que ja no és de futur sinó de present. Un model econòmic que, tot i ser hereu del passat, cal construir tenint present que l'home no és l'amo de la natura, com deien els corrents de pensament dominants quan es va produir la revolució industrial, sinó que en forma part i ha de respectar-la.
A més de l'actitud d'esforç personal cal que es creï un terreny de joc propici que per un costat no generi falta d'esperança en el futur (sous baixos, dificultat de trobar un allotjament digne...) i per un altre no frustri les iniciatives i no penalitzi als que, acceptant un risc assumible, no assoleixin els objectius que s'havien marcat. Terreny de joc que ha de comprendre les facilitats administratives, les possibilitats de finançament, l'acompanyament, si cal, en les primeres etapes d'un projecte... En la definició d'aquest entorn, d'aquest ecosistema, les nostres institucions, Associació i Col·legi, han de jugar un paper actiu. Cal aconseguir que les diferents administracions les considerin un element indispensable a l'hora de definir polítiques que tinguin un efecte en allò que ha de ser l'objectiu fonamental: el benestar de les persones.
Parlant de benestar, si s'ha estimulat i entrenat la cultura de l'esforç, el seu exercici no hauria de comportar patiment, ans al contrari. Quan es van vencent dificultats, la satisfacció personal que comporta constatar que s'ha estat peça activa en un procés determinat, col·labora al benestar personal. I si no s'assoleixen els objectius, queda la satisfacció d'haver-ho intentat. És més, com que l'esforç es dedica a allò que ens agrada, mai hauria de ser patiment sinó un gaudi. És el mateix que passa, salvant totes les distàncies, amb l'esforç físic, del que també parla la definició de l'IEC. Si no s'ha descuidat la forma física, després d'un esforç per assolir un cim, per exemple, se sent un gran plaer.
Es pot argumentar que un esforç important dedicat a un objectiu t'obliga a renunciar a altres. Això pot ser cert, però, en qualsevol cas, la vida és plena de situacions que obliguen a escollir. I una cultura de l'esforç ben entesa mai hauria d'empobrir, ans al contrari, la qualitat de vida personal.
Segur que tothom pensa en casos d'èxit que ens estimulen. A tall d'exemple m'agrada molt l'eslògan del Mag Pop "Res és impossible" que, encara que tingui un bon percentatge d'utòpic, empeny a plantejar-se reptes. I ell és un bon exemple que si te'ls planteges pots arribar a Broadway des d'un barri del Barcelonès.
Segur que són molts els professionals de l'enginyeria que aconsegueixen i continuaran aconseguint fer possibles coses que poden semblar impossibles. Però si no s'estimula des de petits la cultura de l'esforç, segurament no seran tantes com haurien pogut ser.
