Amb major o amb menor grau, crec que tots estem adonant-nos que aquesta segona dècada del segle XXI seguirà portant canvis importants en la nostra forma de viure i de conviure. Ja fa uns anys que això s’està produint, perquè volem fer front als reptes ecològics, demogràfics, sanitaris, sòcio-econòmics i polítics, i perquè alhora comptem amb uns grans avenços en el camp tecnològic. Fa pocs dies vàrem poder viure en el Mobile les grans novetats en la IA; més recentment estem rebent missatges desesperats sobre la sostenibilitat climàtica per part del Secretari General de la ONU i altres organismes polítics, i cada dia veiem vagues i protestes populars arreu del món. Estic convençut que els propers anys tot això encara es profunditzarà i s’accelerarà. Cal acceptar el repte i preparar-s’hi Penso que, fins a un cert punt, el paper de l’enginyeria en aquest canvi podria ser encara més gran del que va ser, i és encara, en l’etapa industrial. Però que cal que ella mateixa es renovi perquè se li exigiran noves actuacions i se li demanaran noves competències.
1.Les bases del benestar. Si aquests darrers segles s’han aconseguit grans augments en el progrés personal i col·lectiu ha estat gràcies a haver tingut accés a molts recursos naturals (minerals i energètics) aparentment quasi il·limitats; al fet que han crescut molt els nostres coneixements científics; a haver millorat la organització col·lectiva del treball; i a haver sabut fer servir la ciència per augmentar el benestar gràcies a noves eines tecnològiques. En quasi tots aquests aspectes hi ha tingut un paper clau la formació de les persones, i molt concretament les carreres científiques i les enginyeries. Els enginyers tenim ara la obligació de preguntar-nos què ens cal fer per poder assegurar que, en la nova etapa, la tecnologia pugui seguir sent tan útil com ha estat fins ara per a les nostres societats. Insinuo alguns pensaments al respecte.
2. Formació: Coneixements i capacitats. Hi ha una idea encara massa extensa de que la formació personal vol dir sobre tot adquirir coneixements. Jo penso que, sobre tot en el món tècnic, tant important com això és adquirir capacitats. La capacitat necessita del coneixement, però el coneixement per si sol no és suficient per assegurar el progrés. Dit amb altres paraules, la Recerca científica és imprescindible, però no té efectes visibles fins que no comporta Desenvolupament, Aplicació i Innovació. Cal també veure que els coneixements s’adquireixen escoltant, llegint o conversant, però que les capacitats només es poden adquirir actuant, resolvent problemes, i sovint, equivocant-se. Això vol dir que el que hem anomenat “períodes de formació” hauria d’estar pensat tenint en compte aquestes particularitats i hauria de suposar la transmissió de coneixements, però també adquisició de competències, tant escoltant les experiències de persones amb coneixement de la realitat com amb la vivència directa d’experiències reals per part dels que s’estan formant. Això vol dir que els períodes de “pràctiques” fora del sistema educatiu haurien de tenir un paper tan o més important que els de les “classes”. A més, els ensenyants haurien de ser majoritàriament persones capaces de transmetre coneixements bàsics però també experiències personals.
El meu record de l’època de formació en l’Escola d’Enginyers del carrer Urgell és molt bo. Una gran part dels professors eren enginyers que, a més de les classes, estaven exercint la seva professió, i la quasi tots els exàmens consistien, no en demostrar coneixements si no en plantejar i resoldre problemes. No sé si això és encara així, però caldria confirmar-ho. Tant a l’hora de decidir els continguts de l’aprenentatge i de valorar el seu aprofitament, com a l’hora de prendre decisions comparant currículums de persones, cal tenir-ho en compta.
3. Nous reptes i noves tecnologies. Crec que estem en un moment de gran dificultat perquè, per una banda, ens trobem amb uns reptes que son nous (recursos, sostenibilitat, dimensió global, i malestar per desigualtats). I per l’altre, amb la irrupció d’unes noves tecnologies (digitalització i IA) d’una gran capacitat per millorar les nostres vides però que la majoria de la societat encara no les coneix ni entén prou bé, cosa que fa que no en pugui treure prou profit, ni pugui prendre precaucions per defensar-se davant d’utilitzacions perilloses per la privacitat, la informació, i la llibertat.
Correspon en part a les professions tecnològiques, de totes les especialitats i dels diferents nivells, assegurar que els coneixements científics que s’estan produint en el país, i també arreu, siguin objecte d’una major “difusió” per tal de ser més coneguts i utilitzats, i sobre tot siguin més amplament “transferits” al sector econòmic per augmentar els nivells de talent i de competitivitat de les nostres industries i serveis, tant personals com d’empreses. Penso que la nostra Associació, el nostre Col·legi i la nostra Caixa, en col·laboració amb altres organitzacions professionals paral·leles estan, des de fa un temps, treballant en aquesta direcció. Ho recolzo i em satisfà molt, i m’agradarà veure que el treball s’intensifica.
