En dies de trobades familiars i sopars d’amics com els que vivim, no és estrany trobar-se amb moltes converses que acaben... a la Xina. Tot i que a darrera hora ha entrat en les converses Veneçuela. Quan parlem de la Xina parlem del seu paper en el context geopolític actual, en la lluita – o no- contra el canvi climàtic i, no cal dir-ho, en el seu lloc a la cursa per les noves tecnologies. I justament la Xina ha convertit Veneçuela, en les darreres dècades, com a un dels seus socis prioritaris, un país amb una de les majors reserves de petroli del món i abundants minerals, clau per garantir el subministrament energètic i matèries primeres per sostenir el seu creixement industrial.
Certament, no sabem com acabarà aquesta relació, però si tornem a la Xina no podem negar que és un país punter i que tota aquesta situació que ens pot resultar incòmoda, se n’afegeix una altra que, des del meu punt de vista, ens hauria d’amoïnar molt més. Molts joves estudiants d’enginyeria al nostre escullen el gegant asiàtic per fer-hi estades, intercanvis o el màster, o els projectes finals de carrera. I molts diuen que no volen tornar. Ho he constatat en el meu entorn proper i contrastat amb altres fòrums on m’he trobat diversos exemples que donen arguments sòlids a aquesta decisió que ens hauria de fer reflexionar.
Ja fa temps que la fuga de talent és un problema a casa nostra. Les empreses, aquí, no acaben de trobar els perfils tècnics que necessiten perquè els més preparats han agafat ofertes d’altres països on s’han sentit més valorats – en salari, sobretot, però també des d’altres òptiques- i no han pogut dir que no. Alemanya, Gran Bretanya, Estats Units... Ara és la Xina. I què s’hi troben per voler-s’hi quedar? Doncs un país, com deia, capdavanter en noves tecnologies que situa els enginyers i les enginyeres al centre i que aposta pel desenvolupament tècnic com a motor de progrés en un marc de projectes transformadors i a gran escala, en espais i entorns adequats, amb grans inversions i una planificació estructural i amb els llums llargs. I aposta també per lideratges “enginyerils”: des de fa més de dues dècades els seus presidents tenen formació en enginyeria, i no sols això, la Xina tendeix a promoure professionals amb formació tècnica i científica als nivells més alts de govern, una estratègia que reflecteix la prioritat que dona al desenvolupament industrial, la tecnologia i la planificació d’infraestructures. L’enginyeria hi té, doncs, el pes que aquí els joves troben a faltar.
"Les organitzacions han de fer un gir perquè aquests joves enginyers i enginyeres que surten de les nostres escoles se sentin atrets pels projectes d’aquí."
Evidentment, hi ha moltes coses que no voldríem copiar de la Xina. Ni voldríem, ni hauríem de copiar. Però queda clar que aquesta situació ens ha de fer veure que les nostres organitzacions – públiques i privades- han de fer un gir perquè que aquests joves enginyers i enginyeres que surten de les nostres escoles se sentin atrets pels projectes d’aquí. Potser podem estudiar què funciona i adaptar-ho a Europa i, sobretot, a Catalunya que necessita una fórmula pròpia. Però primer, cal creure-s’ho. I per començar, prendre nota i veure què busquen els joves i què troben aquí i allà. Viure experiències a l’estranger sempre és beneficiós, tant per la persona i la seva trajectòria com per l’ecosistema que l’acull. També ho és el seu retorn: deixar que centenars de joves desenvolupin la seva carrera fora ens fa perdre competitivitat.
Catalunya és un país amb un fort tarannà industrial i ho hem de continuar sent. Per fer-ho, necessitem tot aquest talent, el més jove, el necessitem motivat i amb ganes de tirar endavant nous projectes. Implicat i compromès. A Enginyeria i indústria, talent i lideratge vam recollir les competències i rols que ha d’assumir aquest talent i em va sorprendre molt la dada que només un 9% dels professionals es reconeix totalment compromès ¿amb què? Aquí tenim un problema que cal resoldre, i que ben segur que com a enginyers i enginyeres hi podem incidir.
Estem en un món canviant, incert, competitiu en el qual els professionals i les empreses hem de respondre amb agilitat. Hem d’aprendre i desprendre, actualitzar-nos constantment i tenir, per tant, una voluntat d’evolucionar al llarg de la vida. Són els deures dels professionals. Però resulta que només un de cada tres enginyers sembla ser conscient d’aquesta màxima i necessitat d’actualitzar els seus coneixements. Alguna cosa s’ha de fer per trencar la tendència i aquí, venen els deures de les organitzacions i els qui la dirigeixen.
"Cal un lideratge bidireccional capaç d’escoltar i veure què vol el talent per oferir la innovació i les condicions adequades perquè els joves – i també sèniors, perquè no?- no escullin altres llocs per anar a treballar."
El lideratge és la brúixola que porta direcció, cultura i narrativa a una organització. I el lideratge té la clau de volta per crear entorns atractius que permetin captar el talent preparat, fidelitzar-lo i, alhora, fer-lo comprometre amb els nostres propòsits com a organització. Cal un lideratge bidireccional capaç d’escoltar i veure què vol el talent per oferir la innovació i les condicions adequades perquè els joves – i també sèniors, perquè no?- no escullin altres llocs per anar a treballar. Això pot passar per condicions laborals millors, per exemple, però també per altres mesures que tot i semblar contradictori, pot ajudar a aquesta fidelització: exigir, també, resultats al talent. Això anima el talent a donar-ho tot. Potser seria l’inici d’un gir en la tendència actual?
Des de la meva posició com a presidenta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya i al costat del degà del Col·legi, ens comprometem a continuar seguint les disrupcions tecnològiques, com ja fem, però també a apostar i promoure aquest lideratge lligat a projectes amb llums llargs, de grans inversions per a grans infraestructures, amb planificació i, sobretot, tot allò que faci possible el progrés i sobretot un progrés ambientalment sostenible i socialment just. Des de les nostres institucions acceptem aquest repte que ens ha de portar els líders que el nostre país necessita. I vosaltres?
