El seu gran amic Josep Maria Lloreda, màxim responsable de l’empresa KH Lloreda, li va dir un dia que era inconcebible que l’home hagués trepitjat la Lluna però que l’Isidre Esteve no pogués córrer un Dakar en condicions per culpa de les llagues per pressió. Aquella conversa va ser la gènesi d’un coixí intel·ligent que li ha permès disputar la cursa més dura del món però que, a més, està millorant la qualitat de vida de milers de persones amb mobilitat reduïda. Van haver de passar set anys perquè, amb el suport de la Fundació Isidre Esteve, aquella idea es convertís en realitat. Com diu el tòpic, una autèntica obra d’enginyeria. Aquesta vegada, un tòpic més cert i real que mai.
Ja fa uns mesos que el coixí intel·ligent és al mercat. Quin és el feedback que n’esteu rebent?
Estem molt satisfets de com està anant tot plegat. L’hem portat a dues fires a Alemanya, a IFEMA i també a Dubai. La reacció ha estat fantàstica a tot arreu. Tant els usuaris com els centres mèdics i ortopèdies que poden comercialitzar el coixí han quedat impressionats pel pas endavant que ha suposat respecte al que hi havia abans. Hem aconseguit passar del coixí d’aire estàtic al d’aire dinàmic, capaç de generar pressions regulables que redueixen el risc de desenvolupar úlceres per pressió. El 2009, vaig córrer el primer Dakar en cotxe, amb un coixí convencional. En arribar a casa, vaig haver d’estar un any i mig estirat al llit per culpa de les úlceres. Des que corro amb el coixí d’aire dinàmic, la pell queda intacta. El pas endavant pel que fa a qualitat de vida és molt gran.
“Volíem un coixí que fos molt fàcil d’utilitzar en el dia a dia. Tot es controla des del telèfon mòbil, a través d’una aplicació. Treballarem en futures versions que cobreixin encara més necessitats”.
Molta enginyeria en molt poc espai!
Realment és així. El concepte del coixí és el d’una base dividida en vuit zones, de més a menys crítiques. Una divisió consensuada pels metges que han intervingut en el disseny. Cada zona compta amb dues electrovàlvules i un sensor de pressió. A l’hora de programar-lo, segons les necessitats de l’usuari, s’estableix una pressió màxima i una mínima. El coixí sempre oscil·la entre aquests límits. Els sensors també estan preparats per ajudar a compensar els canvis de pressió ambientals, ja que no és el mateix estar a nivell del mar que a 2.000 metres d’altitud.
Electrovàlvules, sensors... Com a pilot, està avesat a aquesta terminologia però, d’entrada, pot semblar complicat...
Gens! Des del començament, hem treballat amb l’objectiu que el coixí no suposés cap problema a l’hora de fer-lo servir. Tant és així (i no podria ser d’una altra manera en els temps que vivim) que tot es controla des del telèfon mòbil, a través d’una aplicació. En un coixí com aquest això és més important del que sembla. Et posaré un exemple... Pot donar-se el cas que una de les zones s’espatlli i deixi de funcionar. Si no hi tens sensibilitat, no t’adonaràs que alguna cosa va malament fins que arribis a casa i vegis que en aquell punt tens un principi de llaga. L’aplicació detecta immediatament el problema i ens avisa. Segons el que s’hagi de fer, ho pot resoldre el mateix usuari. Si no, la mateixa aplicació ens posarà en contacte amb l’ortopèdia o el fabricant per assessorar-nos sobre com actuar.
El primer prototip va arribar l’any 2012. Quines diferències hi ha amb l’actual?
Pràcticament, només se’n manté la idea! En aquella primera versió, tot era molt gran. Els compressors, l’electrònica, tot era gegant. I feia més soroll. El vam estrenar a la Baja Aragón. Va ser una bona oportunitat per sotmetre’l a unes condicions extremes. Els resultats van ser molt bons, però llavors va venir el repte de miniaturitzar-lo perquè s’adaptés a una cadira de rodes lleugera, sense restar ni un bri d’autonomia a qui l’utilitza. L’usuari pot anar a l’ortopèdia com qui va al podòleg i en surt amb una plantilla feta a mida. En aquest cas, cada afectat per lesió medul·lar o mobilitat reduïda es fa fer un coixí completament adaptat a les seves necessitats.
Esport, medicina i enginyeria. Moltes disciplines convergint en un únic objectiu!
Penso que aquest és el gran valor de la història del coixí. Haver posat en comú grans quantitats de coneixement procedents d’àmbits diversos. La medicina especialitzada (representada per la Unitat de Lesionats Medul·lars de la Vall d’Hebron), la medicina esportiva (representada pel Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat) i les enginyeries industrial, electrònica i química (representades per KH Lloreda, DOGA i MENGIBAR) s’han hagut de posar d’acord per fer possible el coixí Nubolo, que és com es coneix en el mercat. Recordo amb emoció les reunions en què els metges demanaven noves solucions als enginyers i aquests sempre els responien amb un “sí, aconseguirem això que ens demaneu”. Així, pas a pas, amb el Josep Maria Lloreda com a gran puntal i el paraigu?es de la fundació, hem arribat on ens havíem proposat. Ara, els usuaris en tenen tres models a disposició, en funció del risc de patir llagues.
“El repte va ser miniaturitzar-lo perquè s’adaptés a una cadira de rodes lleugera, sense restar ni un bri d’autonomia a qui l’utilitza”.
El projecte està del tot acabat?
Amb les possibilitats que ofereix l’enginyeria, seria absurd donar-ho per tancat. Sempre hi ha marge de millora. El repte és reduir encara més la part electrònica del coixí i, a partir de les opinions que recollim dels usuaris, augmentar-ne les prestacions per cobrir encara més necessitats.
Aprofito per preguntar-li sobre el seu projecte esportiu... Ja pensa en el Dakar 2020?
I tant! Això no s’atura. Són quinze dies de cursa, però la feina dura tot l’any. Soc molt autoexigent i et confessaré que el 21è lloc del 2018 va ser un bon resultat, però el 21è del 2019 hauria pogut ser millor tenint en compte el cotxe de què disposàvem. Em vaig precipitar en uns quants punts a les dunes. Però això és aprenentatge... He augmentat el ritme i ara ens cal un cotxe que s’hi pugui adaptar sense aquests ensurts. Tenim diverses opcions sobre la taula, algunes molt atractives. Ja tinc ganes de tornar a competir.
