Text: Francesc Soler
Enginyer industrial per la Universitat de Waterloo (Ontario, Canadà), Xavier Vallvé és director de Trama TecnoAmbiental, una empresa de consultoria i enginyeria internacional. L’especialitat principal és la generació d’energia renovable distribuïda, combinada amb la gestió i l’eficiència energètica a les regions en desenvolupament. Justament en la darrera edició de la Diada de l’Enginyer, el jurat va atorgar-li el Premi a la Creativitat pel projecte Electrificació rural a través de microxarxes solars híbrides a illes remotes de Ghana, focalitzat en la generació elèctrica mitjançant renovables. A nivell col·legial, Vallvé és un dels responsables de la Subcomissió d’Energies Renovables.
Es va llicenciar a finals dels setanta i va fer un màster en renovables al Canadà. El 1986 va ser un dels creadors de TTA. En quines circumstàncies li sorgeix l’interès per aquest àmbit?
Als anys setanta, arran de la crisi energètica, va ressorgir entre els estudiants d’enginyeria com jo un interès especial per les renovables com no s’havia produït des del segle anterior. La visió d’una energia ubiqua i respectuosa amb el medi ambient que, mitjançant una tècnica relativament intermèdia, permetés fer projectes ens va portar a obrir el despatx als vuitanta, malgrat que la crisi ja s’havia superat. Com que no hi havia consciència ambiental i les polítiques tampoc contemplaven les renovables, aquells primers anys ens vam focalitzar a crear aplicacions d’alt valor afegit, encara que la solució tecnològica fos cara perquè hi havia poca competència en la manufactura dels béns d’equip.
Ens en pot posar algun exemple?
M’agradaria citar-ne dos de molt significatius per a nosaltres. Pel seu caràcter pioner i perquè els vam haver de desenvolupar quan encara no existia un marc reglamentari interpretant els codis tècnics i reglaments de l’època. En primer lloc, l’electrificació de més de 500 masies catalanes que, a les portes dels Jocs Olímpics del 92, encara anaven amb espelmes. Tot i que la Generalitat no va mostrar gaire interès en el projecte, vam aconseguir fons europeus per portar-los electricitat. A banda del benefici que va comportar a nivell social, ens va permetre adquirir molts coneixements pràctics sobre bateries i autogeneració. I, en segon lloc, la integració de la tecnologia fotovoltaica en l’edificació. En concret, a la façana fotovoltaica de la biblioteca pública de Mataró que, a més, possibilita l’aprofitament tèrmic. És una projecte precursor del que avui es coneix com a edificació sostenible.
Quina és la situació actual?
Tot i que les bases tècniques amb què treballem actualment són les mateixes que als vuitanta i els noranta, quan realment es va innovar a nivell metodològic en el terreny de les renovables, sí que hi ha, però, alguns elements que hi tenen un impacte molt transcendent.
A nivell positiu, en primer lloc, el reconeixement, per part d’alguns països, que calia incloure les renovables en l’àmbit de les polítiques industrials. Aquesta decisió ha augmentat la producció de béns d’equip que n’augmenten la capacitat de generació i n’abarateixen el cost. Per exemple, avui dia, els equips d’energia solar fotovoltaica valen una quarta part que abans. En segon lloc, la major eficiència dels aparells receptors, que fa que es puguin satisfer les mateixes necessitats amb la meitat d’energia. I, en tercer lloc, el fet que molts aparells d’ús quotidià com ordinadors, telèfons, robots de neteja, etcètera, ja incorporen el seu propi sistema d’acumulació (bateria). Per tant, tenint present l’increment de la capacitat de generació, la major eficiència dels aparells receptors i la incorporació de bateries, estem molt a prop de crear l’habitatge amb un consum energètic de pràcticament zero.
A nivell negatiu, el principal problema amb què ens trobem a l’hora de generalitzar l’autogeneració és la rigidesa d’un sistema polític centralista i homogeneïtzador. En països com Suïssa, on, en bona mesura, tot depèn de la normativa municipal, els és molt més fàcil adaptar el marc reglamentari a les noves necessitats i incorporar tota la innovació que permet la transició energètica.
“Hi ha una gran diàspora d’enginyers formats aquí que van haver de marxar arran del canvi legislatiu del 2009”.
Parli’ns del concepte microxarxa elèctrica local.
És una visió que s’està imposant en alguns països i que es concreta en microxarxes a nivell de barri o poble que tenen generació renovable, consumidors i acumulació. Tot gestionat d’una manera intel·ligent. Unitats que podran arribar a ser autònomes encara que estiguin interconnectades en una mena de federació de microxarxes. Pot semblar una idea de futur, però el cert és que s’està avançant molt ràpidament en aquesta línia.
També a casa nostra?
Europa, sens dubte, s’està quedant enrere i em remeto a les dades d’un estudi que vaig dirigir per IRENA (Agència Internacional de les Energies Renovables). Si ens fixem, concretament, en el nombre de patents que es registren a nivell mundial en aquest camp (convertidors electrònics, acumuladors, dispositius de control...) sorprèn el poc pes que hi té Europa en comparació amb els Estats Units, Canadà o l’Àsia (Corea del Sud, Japó...). A nivell europeu, a més, la majoria pertanyen a centres de recerca. La conclusió a què vam arribar és que on hi ha un sector elèctric més desregulat, hi ha més patents, perquè les empreses hi veuen la possibilitat de fer negoci a curt termini. Per contra, la forta regulació del sector dissuadeix a les empreses d’invertir en innovació.
Quin paper juga la subcomissió d’Energies renovables del Col·legi en aquest sector?
En primer lloc, és important que hi sigui perquè, en el camp de les renovables, hi ha una gran diàspora d’enginyers i enginyeres que es van formar aquí i van haver de marxar fora arran del canvi legislatiu del 2009. Sortosament, la major part dels integrants de la subcomissió som enginyers en actiu que compartim molt coneixement entre nosaltres i en fem difusió a tot el col·lectiu mitjançant jornades de portes obertes a tota la professió.
De què se sent més satisfet, com a enginyer?
He tingut la sort de pertànyer a la primera generació d’enginyers que, després de formar-nos en renovables, ens hi hem pogut dedicar professionalment. Si bé es cert que hi va haver uns anys de frustració en veure que allò que tècnicament funcionava no acabava d’implantar-se per manca de consciència, ara sí que puc dir que, a nivell internacional, s’estan prenent seriosament les renovables i el seu avanç és imparable.
