Les claus de la crisi COVID-19

La crisi econòmica derivada de la Covid-19 ha estat qualificada com la pitjor registrada en els darrers 100 anys i, certament, no havíem viscut en el model econòmic una disrupció tan gran com aquesta crisi sanitària, que està reptant a les autoritats públiques d’arreu del mon. Tampoc era previsible un impacte tan aterrador per l’economia com és una contracció del PIB de l’entorn del 10%, i una probable destrucció de teixit empresarial que encara se’ns fa difícil avaluar, tot depenent del reinici de la maquinaria econòmica convivint amb la Covid-19.

Les respostes de les autoritats públiques encapçalades pels Bancs Centrals ha estat intensa, assumint la necessitat d’incrementar la liquiditat als mercats financers per reduir el risc sistèmic associat a una caiguda històrica de les borses internacionals i un increment molt notable de les primes de risc sobirà i corporatiu per l’aversió al risc dels agents financers. Addicionalment, la regulació financera -que va estar dissenyada arrel de la crisi financera del 2008 i que ha estat molt exigent en el reforçament del capital de les entitats financeres, mitjançant la creació de “buffers” de capital i una normativa prudencial de valoració de la qualitat dels actius del sistema bancari-, ha estat temperada per tal de que el sistema bancari disposi de les capacitats necessàries per aportar finançament al sector empresarial i les famílies. Ara bé, és necessari que els avenços reguladors estiguin recolzats per mesures valentes en política fiscal, sobretot mitjançant programes d’avals al sector empresarial per absorbir els impactes de la recessió econòmica que tenim per endavant.

A més, la monetització directa del deute és una mesura que no descartem en el futur a l’entorn europeu, seguint la iniciativa de l’administració americana i superant tabús a l’espai europeu per evitar els possibles riscos de col·lapse de l’economia europea.

Aquesta crisi ens està posant de manifest la inqüestionable necessitat de repensar, no només el perquè hem arribat a aquesta crisi inesperada que malmet paradigmes que havíem assumit, sinó que també ens obliga a focalitzar-nos en conceptes que ara considerem claus per emergir de la recessió econòmica, tot endegant un model econòmic més eficient i socialment més equilibrat.

Canvi de paradigmes

Finalitza el context econòmic del “estancament secular” dels darrers 15 anys on hem vist que l’economia s’ha caracteritzat per un baix nivell de creixement  del PIB, d’una inflació per sota els objectius dels Bancs Centrals i per un creixement de l’endeutament arreu del món que en l’occidental ha estat protagonitzat majoritàriament pels Estats. Per altra banda, la millora de la productivitat ha estat inferior al creixement econòmic i, en l’entorn social occidental, una marcada concentració de la riquesa associada a una fragilitat de l’ocupació i de la infraestructura empresarial; on les pimes, autèntic pulmó d’Europa i del nostre país, han estat les mes desfavorides. Val a dir que en els darrers 10 anys empreses i famílies al nostre país han millorat la seva estructura econòmica, havent reduït substancialment el  seu endeutament, mentre que les administracions publiques han fet tot el contrari.

Finalitza el context “d’hiperglobalització”, que ha provocat que la deslocalització industrial sigui extrema, generant una dependència de les cadenes de subministres globals que l’actual crisi de la Covid-19 qüestiona. La recomposició de les cadenes de subministrament, on el factor localització guanya pes, evitant les externalitats negatives d’uns sistemes de transport poc sostenibles, es alhora una oportunitat per a les PIMES locals i potser per a una re-industrialització llargament anhelada.

Finalitza el context de la mobilitat extrema. El confinament ha posat en evidència el valor de les inversions en les TIC al permetre que les empreses hagin pogut mantenir bona part de la seva activitat reorganitzant les tasques laborals, a través del treball en remot, fent palès el que poden aportar a la nova economia des de la perspectiva empresarial, professional i social.

Finalitza el regnat indiscutible dels combustibles fòssils com a motor econòmic i s’accelera la transició cap a una economia verda. Els sectors lligats a la combustió de carboni han registrat l’ajust més sever a les seves valoracions borsàries, que si bé cal atribuir-la a una caiguda extraordinària de la demanda y a una oferta molt inelàstica motivada per factors geopolítics, també coincideix amb l’evidència dels beneficis, inclosa la salut, d’una atmosfera respirable gaudint d’un entorn més sostenible. No és casualitat que simultàniament la Comissió Europea, seguint una estratègia keynesiana per impulsar la reactivació econòmica, potenciï l’ambició del European Green Deal, amb unes inversions en infraestructures orientades a la sostenibilitat capaces de mobilitzar fins a 1 trilió d’euros aquesta dècada, per assolir els objectius de carbon-neutral el 2050.  

Finalitza, per tant, el model corporatiu que posa com a únic objectiu la consecució de beneficis i es fa mes evident que els objectius empresarials han d’aportar valor als diferents stakeholders i que aquelles empreses amb una sòlida qualificació ESG, i per tant una Governança enfocada a la sostenibilitat i el compromís social, seran las guanyadores. A més, aquestes empreses i els sectors més arrelats a les necessitats essencials per al sosteniment social tenen el suport de la societat com observem cada dia a les 20h als balcons de les ciutats.

En les darreres setmanes aquesta tendència, vers la inversió socialment responsable, ha estat destacada donat que les valoracions dels fons d’inversió socialment responsables, que inverteixen en empreses amb les millors qualificacions ESG, han registrat un millor comportament respecte a la resta, assolint en aquestes difícils jornades dels mercats financers fluxos positius d’inversió i creant valor per als inversors atès que l’índex S&P 500ESG ha tingut un rendiment superior al S&P 500.

El futur està per escriure però és evident que aquesta crisi, que no té origen financer però si conseqüències substancials, requereix que trobem noves maneres de crear valor  mitjançant l’agenda 2030 i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS’s) en l’eix de la solució, sent conscients dels sacrificis i l’esforç que caldrà fer els propers 2 o 3 anys per recuperar-nos de la recessió econòmica i de les seves conseqüències financeres.

Tenim al nostre abast, no sols l’oportunitat de tenir cura del nostre planeta i de la nostra societat per tal de ser mes resilients en front dels virus -siguin sanitaris o econòmics-, sinó també de superar l’estancament secular avançant cap un model de creixement mes inclusiu, sostenible i eficient. Ara bé, per avançar caldrà que la resposta a la crisi global es fonamenti en la cooperació global. La magnitud del repte és un bon incentiu per avançar en aquesta direcció. Esperem que no calgui incrementar el dolorós tribut per avançar en aquesta direcció pel bé de tots.

Joan Cavallé, Director General de Caixa d’Enginyers

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.