Una quinzena de treballadors vestits de blanc es mouen amb precisió per la planta entre premses, enlinadores i palets plens a essar de taps corona. És el torn de tarda. En total, la fàbrica dóna feina a quaranta persones. Tot i l'estrèpit de milions de taps metàl·lics sortint de les màquines, ells fan la feina sense immutar-se. Porten les orelles protegides, aïllades. És l'activitat diària en aquesta empresa familiar fundada l'any 1923. Segons Josep M. Planas, gerent i besnét del fundador: "La nostra fàbrica és la més important en l'àmbit espanyol en volum de facturació i en actualització de maquinària, i l'única de capital propi. L'altra fàbrica de taps corona està a Madrid però és propietat d'un grup polonès".
El tap corona el va inventar William Painter l'any 1892 als Estats Units, però no es va comercialitzar arreu del món fins al 1911. Mentre l'inventor d'origen irlandès revolucionava la indústria del segellat d'ampolles de vidre, un jove anomenat José Combalía i Guasch treballava a Esmaltería Española a Barcelona i estiuejava a l'Empordà. L'any 1923, uns amics empresaris amb negocis a Amèrica li van parlar dels moderns taps corona i José va decidir obrir la seva pròpia empresa.
El negoci va fer fortuna i, noranta anys més tard, continua produint a bon ritme. L'actual gerent explica que "la supervivència del tap corona es deu al fet que és l'únic que garanteix la total estanquitat i inviolabilitat del producte". I matisa: "S'han fet tota mena de proves, però res no l'ha superat". Segons Planas, només hi ha unes trenta fàbriques d'aquestes característiques al món: "El tap corona és un producte amb un marge del benefici molt ajustat, poc atractiu per als inversors. Dedicar-s'hi suposa reinvertir la majoria dels guanys a renovar-se per mantenir la competitivitat. És més una feina que un negoci, i això explica que la majoria de la tentena de fabricants que hi ha siguin empreses familiars".
José Combalía produeix uns 4.500 milions de taps corona a l'any. Si els poséssim un darrere l'altre, podríem envoltar el planeta terra tres vegades.
Tot i que fabricar taps sembla una cosa aparentment senzilla, el procés productiu és complex i està molt tecnificat. El director industrial de José Combalía, l'enginyer industrial Xavier borque, explica el procediment de treball que segueixen: "El nostre procés começa a partir de la llauna d'acer amb baix contingut en carboni que prèviament s'ha litografiat mitjançant línies òfset amb el logotip del client. El pas següent és la formació del tap corona en premses de doble efecte i que fan un 290.000 taps/hora, en les quals es controla per SPC l'adequació de mides".
Un cop el tap de llauna està perfectament emmotllat, cal acabar-lo amb la junta plàstica a la part interior. Segons Borque, "l'enlinadora és la peça de tecnologia més avançada del procés de fabricació". I continua: "Està preparada per formar la junta en 5.000 taps per minut, a raó de més de 83 unitats per segon. La matèria primera arriba en forma de gransa, i en un temps rècord es fon, s'extrudeix, es dosifica amb precisió i mitjançant un punxó refrigerat es conforma i, gràcies a un procés d'inducció magnètica, s'adhereix al tap de llauna".
Tota la producció de José Combalía està controlada a través d'un sistema de visió artificial per ordinador que "assegura la qualitat del producte amb precisió centesimal", apunta Borque. Tot i que externament siguin iguals, hi ha molts tipus diferents de tap corona en funció de la utilitat a què es destinen. Les mesures estan definides per la norma DIN 6099, que assegura la universalitat del sistema i indica com han de ser els vint-i-un plecs del tap.
Text: Montse P. Creus[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"255","attributes":{"alt":"","class":"media-image","style":"height: 70px; width: 100px;","typeof":"foaf:Image"}}]]
