La finalitat de les empreses, pel que fa als productes, és aconseguir la millor relació qualitat/preu, beneficis i el respecte del medi ambient. Les normes i disposicions legals, les tecnologies, el mercat, la competència i la innovació han establert uns nivells de qualitat, fiabilitat i seguretat excel·lents. Els preus són cada vegada més baixos, el disseny més atractiu i la durada supera els 10 anys en condicions normals d'ús. Com a exemple, un frigorífic d'un compartiment de 80 litres i un petit calaix de fins a -6º C costava 1.000€ de 2019 el 1968.
La durada (durabilitat) dels productes
L'obsolescència programada o conspiració dels fabricants per a aconseguir més ingressos mitjançant la fabricació de productes amb una vida curta, és un insult per als enginyers que ens dediquem a la innovació i la qualitat. El nostre objectiu és aconseguir la millor relació qualitat/preu, compatible amb una durada mínima raonable per a evitar l'obsolescència tecnològica i seguir l’evolució de les famílies. Avui dia, a Europa, aquesta durada mínima s’ha establert en 10 anys. Aquesta durada, com la paradigmàtica de les 1.000 hores d'una bombeta incandescent, no és més que una regla de joc com que els partits de futbol durin 90 minuts. Afirmar que va ser una conspiració dels malvats empresaris industrials en el seu afany de lucre, és una idea que ha tingut un èxit sorprenent. Només s'explica pel molt que la gent detesta la indústria, probablement, per causes que es remunten a el segle XIX. I ara diem que la indústria és el que ens permetrà remuntar la crisi.
La durada també depèn de la utilització del producte, el seu manteniment i les exigències del consumidor. Prestacions i estètiques contínuament millorades, innovacions radicals o canvi en les seves necessitats poden fer que l'usuari consideri comprar un aparell nou, encara que el vell funcioni sense problemes. Ningú està obligat a rebutjar un producte perquè apareix una versió nova.
Reparabilitat, reutilització
En principi, gairebé tots els aparells són reparables. El problema és el cost de les reparacions.
Els enginyers investiguen com dissenyar i fabricar aparells més fàcilment reparables i reutilitzables. De moment resulten més cars. No sembla que el consumidor prefereixi pagar un preu immediat més alt per tenir un aparell reparable en un futur, quan potser ja és tecnològicament obsolet. Molt probablement quan el consumidor és interrogat digui que prefereix reparar el seu producte avariat a substituir-lo per un nou. Implícitament dona per descomptat que la reparació tindrà un cost molt inferior al producte nou i un nou model no li donarà més satisfacció que el reparat. Depèn del valor del producte, la seva antiguitat i el cost de la reparació, però no sol ser el cas.
De moment el mercat de segona mà és residual. La diferència entre un producte nou i un de segona mà, no obsolet, moltes vegades no supera el 20%. Per a productes amb un preu de l'ordre de 1.000 € el consumidor prefereix pagar l'import d'un producte nou que està garantit per a un mínim de dos anys, li durarà més de 10 i incorporarà les últimes innovacions. Qui compraria o repararia avui dia un televisor de raigs catòdics (CRT) o fins i tot amb pantalla de plasma? Els automòbils són un cas a part.
El concepte obsolescència programada és una ofensa per als enginyers que busquen assegurar a l'usuari la millor relació qualitat/preu durant 10 o més anys.
No hi hauria cap problema a doblar aquesta durada mitjançant normes i disposicions legals, si aquest fos l'objectiu de la societat. És clar que es podria continuar acusant els fabricants d'obsolescència programada (ara a 20 anys) i els governs haurien de prohibir la innovació per a evitar que el producte quedés funcional o estèticament obsolet abans d'aquests 20 anys.
Resulta indignant que, al mateix temps que s'acusa els empresaris de l'obsolescència programada, els poders públics pressionen als usuaris d'automòbils i de vegades de grans aparells domèstics, perquè els facin ferralla als deu anys, estiguin o no en bones condicions d'ús. Teòricament és per a la millora del medi ambient, indirectament obsolescència tecnològica forçada per llei. No es pensa en l'energia que es necessària per a construir el nou aparell i en la contaminació que provocarà la construcció del nou i l'eliminació dels residus del vell.
