En els darrers anys, la innovació s’ha convertit en un concepte omnipresent en el discurs econòmic i industrial. Tanmateix, innovar no és només generar coneixement ni desenvolupar tecnologia. Innovar, avui, és una actitud que ens convida a ser capaços de transformar aquest coneixement en solucions útils, aplicables i competitives. I és, precisament, en aquest punt on la transferència de coneixement esdevé un element clau del sistema productiu.
Catalunya disposa d’un ecosistema científic sòlid, amb universitats, centres de recerca de primer nivell, i professionals altament qualificats que generen un coneixement amb un volum i una qualitat elevada. Malgrat això, persisteix una debilitat estructural: una part significativa d’aquest coneixement no arriba al mercat amb l’impacte necessari. El problema no és la manca d’idees ni de talent, sinó la dificultat per transformar aquest coneixement en solucions industrials viables, escalables i competitives. Per tant, el repte no és la manca d’idees, sinó la dificultat de convertir-les en productes, processos o serveis que funcionin en un entorn industrial real.
La transferència de coneixement no és un acte puntual ni un tràmit administratiu, no consisteix només a traslladar resultats científics cap a l’empresa. És un procés complex que exigeix entendre les necessitats de les empreses, assumir riscos tecnològics, validar solucions en condicions reals i garantir-ne l’escalabilitat. En molts casos, especialment en el teixit de pimes, aquests riscos són difícils d’assumir sense suport extern. Quan aquesta connexió falla, la innovació queda atrapada en laboratoris, informes o projectes que no arriben mai a generar impacte.
És en aquest context en què els centres tecnològics juguen un paper fonamental. Actuen com a pont entre la recerca i la indústria, traduint coneixement científic en tecnologia aplicada, reduint incerteses i facilitant la implantació de solucions innovadores. No substitueixen ni la universitat ni l’empresa, però connecten ambdues realitats amb una lògica d’impacte.
Aquesta funció és especialment rellevant en un moment de transformació industrial profunda com la que vivim actualment. La descarbonització, la digitalització, la gestió eficient dels recursos o l’adaptació a nous marcs reguladors requereixen canvis estructurals en processos i models productius. Aquests reptes no es resolen amb solucions genèriques, sinó amb tecnologia validada, criteri industrial i capacitat d’implementació.
L’experiència acumulada demostra que la transferència efectiva requereix temps, continuïtat i visió a llarg termini. Institucions com Leitat, que enguany celebra 120 anys d’història vinculada a la indústria, han pogut constatar al llarg de dècades que el valor del coneixement no rau només en la seva generació, sinó en la seva aplicació real. Des d’una primera solució tècnica per a la indústria tèxtil fins als actuals reptes en salut, energia o sostenibilitat, el fil conductor ha estat sempre el mateix: convertir coneixement en competitivitat.
"Disposem de coneixement, talent i capacitat industrial. El que cal és consolidar els mecanismes que permetin que tot això es connecti de manera eficient."
La transferència de coneixement no pot dependre únicament de la voluntat individual d’alguns actors. Necessita polítiques públiques estables, marcs de col·laboració clars i estructures que facilitin el pas del laboratori a la fàbrica. Sense aquesta visió sistèmica, el risc és generar coneixement excel·lent que no es tradueixi en progrés econòmic ni industrial. En un moment en què Europa debat la seva autonomia estratègica i la necessitat de reforçar la seva base industrial, Catalunya té una oportunitat clara. Disposem de coneixement, talent i capacitat industrial. El que cal és consolidar els mecanismes que permetin que tot això es connecti de manera eficient.
En definitiva, si volem una economia més resilient, competitiva i preparada per afrontar els grans reptes del present, hem d’entendre que la transferència de coneixement no és un element accessori del sistema d’innovació, sinó un dels seus pilars fonamentals. Convertir el coneixement en valor és, avui, una necessitat estratègica.
