La rivalitat entre el col·lectiu dels enginyers i el dels arquitectes, és com un ballet entre la funcionalitat i l'estètica.
La històrica rivalitat entre enginyers i arquitectes ha estat el teatre d'una dansa complexa, una simfonia entre dues disciplines que, tot i compartir l'objectiu de construir el món que ens envolta, sovint es troben encreuades en visions divergents. Aquesta rivalitat, lluny de ser un obstacle, ha estat una força motriu que ha donat lloc a algunes de les obres més notables i innovadores de la nostra arquitectura i infraestructura.
De fet, si ens situem uns quants segles enrere, en el que es refereix a l'edificació, aquesta separació entre enginyer i arquitecte no existia. Era la mateixa persona que s'ho resolia tot. Amb els anys, i l'especialització, es van crear els dos bàndols; uns que en general tenen per objectiu l'optimització de tot, i els que l'aparença és molt important.
Divergència en l'enfocament
Una de les principals causes de la rivalitat radica en l'enfocament inherentment diferent que tenen enginyers i arquitectes davant d'un projecte. Mentre que els arquitectes es delecten en la creació artística i conceptual d'edificis, els enginyers se submergeixen en el món de la funcionalitat i la seguretat estructural. Aquesta divergència pot generar friccions, ja que els arquitectes poden sentir que les seves visions són coartades per les restriccions pragmàtiques dels enginyers, mentre que aquests últims poden veure que els arquitectes no sempre tenen en compte les limitacions tècniques i econòmiques dels seus dissenys.
Aquesta tensió, no obstant això, ha dut a molts a veure-la com una oportunitat per a la creació d'equips més forts, on la diversitat d'enfocaments es converteix en una font d'enriquiment mutu. Les solucions més exitoses solen sorgir quan aquestes dues perspectives aparentment contradictòries es fusionen amb harmonia.
La col·laboració com a clau
Malgrat les diferències, la col·laboració entre enginyers i arquitectes és indefugible i vital per a l'èxit d'un projecte de construcció. Les dues disciplines han d'entendre que la comunicació efectiva és el fonament de la resolució de diferències. La comprensió mútua de les limitacions i objectius de cadascuna de les disciplines pot conduir a solucions més equilibrades, on la forma i la funció es converteixen en aliats en lloc de rivals.
La competència creativa com a motor d'innovació
La rivalitat també ha estat un impuls cap a la innovació. La competència per destacar en el món de la construcció ha inspirat enginyers i arquitectes a buscar solucions creatives i tecnològiques que redefineixin el panorama arquitectònic i estructural.
Històricament, algunes de les obres mestres més impactants han sorgit de desafiaments i competicions entre aquestes dues professions. La Sagrada Família de Barcelona, amb la seva arquitectura monumental i les solucions estructurals innovadores, és un testimoni de com la rivalitat pot conduir a l'excel·lència.
La necessitat d'equilibri
En conclusió, la rivalitat entre enginyers i arquitectes, lluny de ser una batalla interminable, hauria de ser vista com una simbiosi necessària. La dansa entre la funcionalitat dels enginyers i l'estètica dels arquitectes és el que dona lloc a ciutats fascinants i infraestructures que combinen l'eficàcia amb la bellesa. La clau rau a trobar un equilibri entre les dues disciplines, ja que aquesta unió és la que dona vida als nostres entorns construïts i defineix la manera com vivim i experimentem el món que ens envolta. Així i tot, alguns es capfiquen en mantenir a ratlla les competències d'uns i dels altres (LOE), i fins i tot menyspreant les capacitats i habilitats de cada disciplina... I això no va de si ets del Barça o del Madrid, on difícilment canviaràs d'equip i la rivalitat és evident per ser en què s'han d'enfrontar tant si com no, sinó que som com una colla castellera, on cada element és necessari per fer el castell sense pensar si la "pinya" és menys que el folre o les manilles.
