L’enginyeria de les emocions

Fa uns dies em va arribar un missatge especial. La UPC em comunicava que la meva adreça del domini @upc.estudiant.edu deixaria d’existir al cap de quinze dies. Gairebé vint-i-dos anys després de començar la carrera i catorze després d’acabar-la deixaré de tenir adreça electrònica d’estudiant. Tot i així, segueixo aprenent dia a dia coses noves, tant tècniques com de caire més social. És per això que avui parlaré de coses que no vaig aprendre a la carrera.

Després de tants anys de professional de l’enginyeria segueixo patint un o dos cops a l’any malsons referents als estudis. Em desperto a mitjanit amb una sensació estranya, somniant que he fallat per tercera vegada l’examen d’electromagnetisme i que m’expulsen de la carrera. Ja no puc, doncs, arribar a aconseguir el meu somni de ser enginyer, de fer d’inventor com somniava de petit. És un somni que es repeteix any rere any, la marca d’uns estudis que van costar i em van transformar com a persona.

Al dia a dia potser no es nota. Però hi ha moments que em paro a pensar sobre la meva manera de fer, la manera de ser i veig com el fet de ser enginyer em condiciona, tan sigui positivament com negativa.

Quan a casa parlem del que falta, dels inconvenients, de possibles reparacions o d’allò que no ens agrada del nostre pis, de seguida em poso a buscar solucions, idees de com millorar la situació, com planejar una remodelació, com valorar si l’inconvenient és prou molest com per posar-hi fil a l’agulla o potser és una cosa amb menys prioritat i la podem posar a la llista dels to-do’s per l’any que ve. De vegades aquesta manera de fer és prou efectiva, però de vegades m’atabalo, perquè no tot té una solució immediata o senzilla, o perquè la discussió familiar no té com objectiu buscar solucions si no parlar de què volem fer amb el pis exactament. És llavors quan he de sortir de la meva pell d’enginyer i passar a l’acció amb la intel·ligència emocional.

En altres moments soc jo el que faig de quality manager i discuteixo si el pla del cap de setmana és prou exacte i precís per acontentar a tothom, analitzant si el temps meteorològic és propici, la durada i la dificultat adequada a les capacitats del “personal”. Proposo una alternativa més ambiciosa o amb més activitat, perquè així els més petits s’esbravin i al vespre vagin a dormir cansats i contents i nosaltres puguem passar una estona tranquils. Però les dues propostes de pla de cap de setmana acaben sent dos projectes que competeixen per guanyar, fins que al final acabem acordant un pla entremig que satisfaci els desitjos de tots o en gran part.

I és que al cap i a la fi, no només som enginyers sinó també persones, amb els nostres nervis, sentiments i emocions. De tant en tant va bé recordar-ho i relaxar-se, quan no trobem una solució adequada a un problema tècnic, logístic o constructiu concret. Quan tot i les dificultats seguim intentant buscar la perfecció, la fórmula exacta que quadra la solució del problema, el disseny òptim en cost, esforç i temps, va bé mirar-se al mirall i respirar profundament.

Quan hi reflexiono, veig que a través dels anys, una gran part de la meva autoestima em ve d’haver realitzat projectes ambiciosos, d’haver aconseguit èxits professionals i personals, d’haver solucionat problemes més o menys complicats. Llavors em pregunto, busquem problemes per solucionar, perquè aquests ens aportaran aquests autoestima? O encara més, creem problemes on no n’hi ha per poder-los solucionar? Des d’un punt de vista filosòfic això seria terrible...

En Jordi Guix ja ho deia: els enginyers treballem per projectes. Objectiu, durada, complexitat, costs… Molts dels projectes ens arriben sense demanar-los i només els hem de gestionar i executar, d’altres ens els busquem nosaltres mateixos i els agafem en una fase més concepcional. Però més enllà de si volguts o no, en general ens agrada la nostra feina i molts de nosaltres portem el fet de ser enginyer una mica com una vocació innata de la que n’estem orgullosos.

Això en sí és bo. L’orgull professional, si va acompanyat d’humilitat personal, pot ser una bona combinació per estar content, per tenir una vida feliç, sempre i quan el binomi “salut i peles” ens acompanyi. Tot i així, amb les deformacions professionals adquirides hi ha moments que cal desconnectar l’enginyer i connectar amb les persones. Quan una conversa privada deriva cap a problemes que no tenen solució, o es parlen de qüestions no per arreglar-les, sinó pel fet simplement de parlar-ne. És en aquestes situacions on s’ha d’aplicar la matèria que mai ens van ensenyar a l’escola d’enginyeria: l’empatia.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.