Les pensions públiques sempre són un motiu de debat. Les diferents reformes, insuficients, no satisfan ningú i, fins que no hi hagi una reforma que alleugeri la despesa o incrementi l’ingrés significativament, no tindrem un bon resultat.
Fa pocs dies vaig assistir a una conferència del professor i escriptor Juan Ramón Rallo Julián, en relació als reptes futurs del sistema de pensions i les conclusions no són gens encoratjadores.
El govern ha trencat el pacte del 2013, revaloritzant les pensions més del 0,25%, sabent que no hi ha fons ni recaptacions suficients per a fer-hi front i esperant que en el futur la demografia ho arregli. La inflació dels últims mesos empitjora el pronòstic i en aquests entorns caldran tipus d’interès més alts, fet que implicarà la dificultat de tornar el deute d’un país tant endeutat com el nostre.
Entre els països de l’OCDE, només n’hi ha tres amb una taxa de substitució (pensió/últim salari) més alta que la nostra:
Espanya 73,9%, Luxemburg 76%, Itàlia 74,6% i Àustria 74,1%. Però de totes, la més insostenible, donada la demografia, és l’espanyola. Al ritme actual, al 2050 arribarem a la paritat de ‘1 persona treballadora -1 pensionista’.
Què es pot fer?
Actuar per la part d’ingressos: no topar la base màxima de cotització, però si la pensió màxima. Aquest fet tan impopular només implicaria una aportació del 0,5% del PIB, quan ara estem en una necessitat del 20% aproximadament. Incrementar les cotitzacions de totes les persones treballadores implicaria augmentar els costos laborals, cosa que reduiria l’oferta i comportaria taxes d’atur més altes i, finalment, seria contraproduent.
Actuar per la part de les despeses: incrementar els anys de 25 a 35 per a calcular la Base Reguladora implicaria una reducció entre l’1% i el 2% en termes de PIB, i incrementar l’edat de jubilació aportaria una reducció del 0,4% del PIB per cada any. Insuficient.
L’Estat és conscient d’aquest fet i està treballant en reformar tots els pilars del sistema de pensions: el 1r pilar (Públic), el 2n Pilar (Conveni Col·lectiu, Empresa, Autònom) i el 3r Pilar (Individual).
Pel que fa al 1r pilar, la llei encara està sent motiu de debat. En especial, per a les persones treballadores autònomes que sempre ha estat un col·lectiu complicat de gestionar a causa de la diversitat de necessitats i tipologies. El 2n pilar acaba de ser regulat amb l’aprovació, el 22 de juny, d’una norma molt debatuda i criticada, on encara resta pendent el desenvolupament reglamentari on s’aclariran molts detalls. I, per últim, el 3r pilar ha estat subjecte a reduccions dels límits fiscals d’aportacions en els dos últims exercicis a través dels pressupostos generals de l’Estat.
Certament, aquests pilars configuren el sistema que ens ha de permetre tenir una jubilació pública-privada suficient per garantir-nos el benestar, però sembla que els diferents actors es queixen de com s’ha desenvolupat tot plegat. S’ha desmantellat el sistema individual quan encara no estava desenvolupat el sistema complementari, i s’ha desenvolupat el sistema complementari quan el principal no està regulat. Aquest fet marca una manca de coherència i deixa insatisfet a tothom.
Cada vegada hi ha més països que obtenen una taxa de substitució elevada combinant les pensions públiques i privades, com Israel, que arriba a un 80%. Altres països arriben a tenir taxes privades de fins el 50%, gràcies al 2n pilar.
Els fons de pensions públics, de gestió privada i sense garantia de l’Estat s’han desenvolupat per donar solucions a Pimes i Autònoms, on les mutualitats de previsió social, com La Mútua dels Enginyers, tenim un paper rellevant, ja que permet estalviar a les persones treballadores autònomes, a través dels seus col·legis professionals/associacions, amb quotes de fins a 4.250 euros/any per consolidar un complement a la pensió en un col·lectiu que tant ho necessita. Així com desenvolupar sistemes de previsió complementaris per a les pimes des de la nostra especialització d’anys d’experiència.
