Fa poc més d'una dècada encara podia llegir-se i sentir-se en certs fòrums que no existia tal cosa com la política industrial. En aquells moments la política industrial, almenys a Europa, consistia essencialment a assegurar un cert grau de lliure competència per ajudar al funcionament eficient dels mercats i de les cadenes logístiques globals, minimitzant la intervenció pública. Els principis de l'avantatge comparatiu dels països, és a dir, que cadascú es dediqui al que millor sap fer "comparativament" als seus veïns, imperaven com a manera d'assegurar el creixement de l'economia i la competitivitat.
Tota aquella visió, en certa mesura liberal i globalitzadora de la política industrial, ha quedat arrasada pels canvis en la geopolítica mundial, que al seu torn deriven de la profunda transformació tecnològica que estem vivint. La pandèmia que va venir després a més va parar fàbriques i ports, i va alterar la planificació i la disponibilitat de tota mena de components, particularment dels electrònics que en gairebé la seva totalitat tenien, i tenen, origen a la Xina i Taiwan. La trista guerra a Ucraïna i els problemes de subministrament energètic i altres derivats, han suposat la gota que ha fet canviar el paradigma de pensament sobre la política industrial europea.
Des de fa uns anys, l'exercici professional m'ha portat a conèixer el teixit empresarial del país veí, França. Allà, en un país tradicionalment preocupat pel "Fabriqué en France", aquests canvis són encara més visibles. S'anuncien polítiques billonàries de repatriació d'indústries crítiques, d'inversió en les noves indústries de la descarbonització, i de foment de la inversió estrangera, sempre que sigui capital d'expansió o de nova implantació, i no la venda dels actius empresarials existents. El govern Macron, amb el Président al cap, està desgranant les accions associades a l'ambiciós objectiu de reindustrialització, per recuperar la quota de la indústria perduda en el total de l'economia gala, que es xifra en 12 punts del PIB. Aquest pla, denominat curiosament en anglès "Buy France" o també "Choose France" s'articula en 4 eixos. És a dir, assegurar la competitivitat macroeconòmica de la indústria francesa. Facilitar les inversions en les indústries verdes, així com en les basades en la innovació tecnològica i la intel·ligència artificial. Repatriar, com dèiem, les indústries crítiques, incloent entre altres medicaments i semiconductors. I tenir cura de la implantació territorial i educativa, fomentant la formació professional.
Totes aquestes polítiques de reindustrialització del país tenen a França un pes específic en el debat públic i en el comportament dels consumidors francesos, que contrasta amb la realitat dels plans industrials més al sud dels Pirineus. Clarament la globalització ha preocupat i ocupat molt més a França del que ho fa i ho ha fet aquí.
És indubtable que una major sensibilitat per la fabricació nacional i per la verticalització de les cadenes industrials és desitjable i fins envejable respecte a la situació i els plans gals. Encara que en altres matèries, com en energies renovables aventatgem als nostres veïns.
En aquest sentit, l'anunci dels plans Next Generation europeus ha cridat l'atenció d'institucions i empreses com el que mira al manà del cel. Tot i que, precisament per la falta de bons i actualitzats plans de reindustrialització, la seva arribada a l'economia real està sent més complexa i lenta del desitjable.
En definitiva, en pocs anys hem passat de cuidar pel funcionament dels mercats globals, a una competició mundial per la pura sostenibilitat econòmica. Segurament el vell principi Aristotèlic que en el terme mitjà hi ha la virtut sigui aplicable a aquesta situació. Ni era cert que la millor política industrial és la que no existeix, ni ara és cert que els diferents governs i administracions públiques puguin fer i desfer polítiques industrials “aussi facile que ça”, que, com en els casos de Corea del Sud o de Taiwan, han requerit de dècades de consistència en les polítiques públiques, siguin energètiques, fiscals o financeres i de col·laboració publico-privada.
Vivim en un món complex, on l'eficiència econòmica, la sostenibilitat, la llibertat individual i la millora de la justícia social requereixen polítiques també complexes i multinacionals. I aquest, el domini de la complexitat, és precisament el nostre punt fort en aquesta Europa que es vol reindustrialitzar i tornar a trobar el seu lloc en el mapa competitiu global. Confiem en això.
