Relocalització i desglobalització no són exactament el mateix, encara que algunes vegades s’utilitzen indistintament. La primera, la relocalització, consisteix en tornar a situar la producció en la ubicació on es trobava abans de traslladar-la. És el procés que reverteix la deslocalització que va produir-se fa uns anys. La segona, la desglobalització, és el procés de reducció de la interdependència i la integració de cadenes de valor, comerç i activitat econòmica entre països i regions de tot el món. Tots dos són termes clau per comprendre alguns dels esdeveniments que ens han sacsejat els darrers anys i també per identificar i preparar-se algunes oportunitats que van prenent forma.
A finals dels 80, les cadenes de valor van començar a integrar-se, unificar-se i plantejar-se amb una visió global efectiva, en un procés de caire econòmic, tecnològic, polític, social i cultural que comença a les acaballes de la Guerra Freda i que se simbolitza amb la caiguda del Mur de Berlín el novembre de 1989. Era la globalització. Avui la tendència és just la contrària. Després de la pandèmia, de les sotragades logístiques en el transport marítim, de les intermitències en el subministrament de components estratègics, de la crisi dels microxips, de l’escalada sostinguda de la inflació, de l’escassedat d’algunes matèries primeres i recursos i, amb el colofó del conflicte d’Ucraïna, els països i les empreses han vist xarbotada la seva posició al tauler mundial i l’economia s’ha començat a fragmentar. Relocalitzar és la decisió que prenen, -la reacció-, de moltes empreses de sectors diversos per donar un nou sentit i més resiliència a les seves cadenes de valor. Per garantir-se subministraments, per reduir costos de transport disparats i guanyar estabilitat i competitivitat. També és l’estratègia de bona part de països i regions que haurien preferit tenir la producció a prop i una economia més consistent i menys dependent per afrontar aquest escenari de turbulències. La desglobalització n’és un dels efectes.
La indústria és una font de riquesa. Els països del nostre entorn amb més PIB industrial són alhora els que tenen economies més sòlides. Relocalitzar la indústria, reindustrialitzar, genera cadenes de valor properes que són també cadenes transmissores de prosperitat, genera llocs de treball tècnics i tecnològics de valor afegit, fixa talent, crea nova activitat econòmica i nous centres de decisió amb sensibilitats i cultura de proximitat. Potser nosaltres ho hem après en els darrers temps justament quan ho hem trobat a faltar però, Xina, Taiwan o Corea de Sud ho tenien clar ja fa uns anys quan van decidir industrialitzar-se.
Avui som incapaços de tornar a la Lluna amb la tecnologia que vam utilitzar el 1969 i a inicis de la dècada dels 70 i que va permetre que fins a 12 astronautes, en diferents missions, trepitgessin el nostre satèl·lit. Vivim uns anys d’ebullició tecnològica, on la tecnologia és un factor diferencial de la indústria i les empreses en són alhora usuàries i proveïdores. Procuren integrar-la amb encert per ser més competitives i també es dediquen a desenvolupar-ne de nova, a innovar i portar-la al mercat en forma de nous productes, processos i serveis. Per integrar noves tecnologies, per relocalitzar indústria al nostre territori, cal també nou coneixement tecnològic. El coneixement a la indústria és sinònim de valor afegit.
Que torni la indústria és una oportunitat estratègica dels propers anys que tenim com a territori. Una oportunitat de prosperitat compartida i també una oportunitat perquè torni amb sensibilitats, compromisos i propòsits renovats, amb el medi ambient, amb les persones. Hem d’estar preparats per atraure indústria i per fer-ho és essencial disposar d’un ecosistema consistent que l’acompanyi, amb els talents necessaris, amb capacitats científiques i tecnològiques diferencials, amb fortaleses contrastades per a la innovació aplicada i amb sentit de mercat, amb expertesa en formació tècnica i itineraris d’especialització laboral estructurats. Actius que permetin a les empreses incorporar el capital humà que necessiten. En definitiva, el talent que multipliqui la tecnologia i la inversió.
