El món sencer està prement l’accelerador de la recuperació social i econòmica després del pitjor daltabaix col·lectiu del darrer mig segle, generat per la COVID-19. No podem dir que tot ja ha passat però sí que es donen les condicions per controlar la pandèmia i cronificar-ne els efectes i, així, deixar espais per corregir mals funcionaments sistèmics que s’han fet evidents i recobrar el camí de l’activitat, creixement i progrés.
En aquest transitar, Europa va més lenta del que molts voldríem i pensem podria. No és el primer cop que una realitat política i econòmica com la que impregna el nostre continent es demostra poc àgil i efectiva a l’hora de conduir el seu propi present i futur. Potser és el preu d’estructures burocràtiques, distribuïdes, i poc travades, de desequilibris massa accentuats que no s’acaben de corregir o de pors i desconfiances mútues.
Però parlem del got mig ple: sembla que finalment estem decidits a superar la feble resiliència de l’economia europea i en particular de la seva indústria, i a fer realitat el compromís de lluita contra el canvi climàtic. Les claus que ens han d’assegurar un present i un futur col·lectiu que valgui la pena.
És cert que en aquests primers temps de recuperació postpandèmia, al costat dels instruments d’impuls i reconversió de les economies europees, ens trobem amb situacions de desajustos greus entre oferta i demanada i les seves conseqüents derivades en greus turbulències en els mercats i per tant en el preus. La crisi dels xips, dels contenidors, dels preus energètics, de matèries primeres, s’escamparan inevitablement durant un temps pel conjunt de les cadenes de valor. Però també ho podem veure com un impuls addicional a l’hora de prendre decisions, com ara l’acceleració del desplegament dels plans de transició energètica col·lectius i individuals, o dels hàbits de consum dels consumidors amb més consciència del poder de les seves decisions de compra.
És en aquest entorn en el que la robòtica haurà de seguir jugant un paper troncal, estratègic, com ja ve jugant des de fa tres dècades. Ara bé, més enllà de la component tecnològica de frontera, on més i millor es fa tangible la transformació digital en el món industrial -que anomenem indústria 4.0-, la robòtica té la difícil tasca de casar el món físic real -afortunadament imperfecte- amb el digital virtual -fredament perfecte-. Un repte, aquest, que fa que el seu creixement sigui encara lineal i no exponencial. I tanmateix ha esdevingut la “peça de lego” amb la que es construeix indústria.
La robòtica és la que fa possible la competitivitat de la nostres empreses manufactureres i per tant fa indústria, i ho fa via una major flexibilitat del sistema productiu, agilitzant la re-configuració de capacitats (produir els productes que cal produir) i aportant una notable capacitat de re-configuració (introduir i produir nous productes). És la corretja de transmissió entre el sistema productiu i la demanada del consumidor i de la societat. Primera cara.
La robòtica és la que fa possible la innovació en el disseny de productes en el món dels serveis, i per tant fa “nova indústria”. I ho fa via la integració i la hibridació de moltes altres tecnologies (la intel·ligència artificial, la sensòrica, el núvol, etc.). És el motor de la nova logística i intralogística, dels serveis automatitzats de neteja, desinfecció o gestió de residus, d’una cirurgia més precisa i segura, dels vehicles autònoms en un futur i de tants altres ginys que ja ens estan millorant el nostre dia a dia, en el món de la salut, del comerç, de l’agricultura, del transport, a l’entorn urbà i l’espai públic, en definitiva, arreu. Segona cara.
La robòtica és la que ella mateixa ha esdevingut una indústria. Una “categoria de l’economia”. I ho fa oferint l’oportunitat de portar les idees més innovadores i disruptives als mercats. Ja sigui competint des de l’start-up més petita, a la més gran de les corporacions. Un sector global en el que es juga amb les cartes de la innovació i la generació de valor. Tercera cara.
I el cantell? El cantell és el talent: la robòtica té “alguna cosa” que fa més fàcil atraure els joves -nens i nenes- al món de la tecnologia. Ens calen enginyers i enginyeres si volem que la nostra “estranya moneda de tres cares” es cotitzi a l’alça en un món globalitzat. I perquè quan ja estiguin preparats apostin per projectes d’aquí i ajudin a fer realitat les tres cares de la moneda. La robòtica és un instrument eficient per tal que no ens trobem amb l’absurditat d’estar formant-los durant anys perquè després marxin a altres indrets a aportar el seu talent! Donem als nostres joves enginyers i enginyeres entorns fèrtils, projectes atractius i un just reconeixement social i econòmic per afavorir que la robòtica sigui un dels pilars de la nostra nova economia en sortir d’aquesta crisi!
Però fins i tot en la robòtica vivim en una societat híper-diagnosticada. A hores d’ara tots creiem saber el que cal fer, però el que importa és el que de veritat es fa: allò que dia rere dia passa a les empreses, a les fàbriques, a les oficines i laboratoris d’arreu del país, que no és sinó el resultat de la barreja de decisions, treball i talent. Això és el que dijous 21 d’octubre -i per setena vegada- reivindicarem en la Nit de la Robòtica. La nit en que ens trobem els professionals del sector per posar la cara més humana al sector més tecnològic.
