Europa contempla amb certa preocupació com les previsions econòmiques per als propers anys s’estan revisant cada vegada més a la baixa. Tot i això, aquest refredament de l’economia arriba en un moment en què el mercat europeu de la construcció gaudeix de molt bona salut, amb l’indicador de confiança a nivells de 2007 i xifres de producció per sobre de les de fa una dècada en nou dels dinou països que aporten dades a l’informe semestral d’hivern Euroconstruct.
Si a tot plegat hi afegim les habituals inèrcies derivades dels processos de construcció, el creixement no sembla estar amenaçat tant el 2018 (2,8%) com el 2019 (2,0%). La previsió, a mitjà termini, contempla una continuació de la tendència positiva el 2020 (1,6%) i el 2021 (1,3%), però a ritmes inferiors als de l’economia i amb una reordenació en la manera que cada subsector contribueix al creixement.
En l’anàlisi per països, hi ha molt poques excepcions a aquesta desacceleració del sector. Com acostuma a ser habitual, hi ha diferències de comportament entre territoris, però els casos d’autèntica contracció són més excepcionals que aquells on es mantenen les possibilitats de seguir creixent. Així, en l’horitzó 2019-2021, només s’espera que tres països entrin en zona negativa, mentre que uns altres sis es veuen capaços d’avançar a taxes superiors al 3%. Observant el rànquing ordenat per taxes de creixement, pot resultar alarmant trobar a la cua mercats de gran volum com els del Regne Unit, Alemanya o Itàlia. Però, tant el cas alemany com el britànic són exemples de països que, en els últims anys, han tornat a màxims històrics de producció, de manera que els resulta cada cop més difícil seguir creixent, sense que això els converteixi en mercats problemàtics.
Situació i previsions a Espanya
L’economia espanyola també es ressent de l’alentiment econòmic global i entra en una fase de menor creixement. Amb el consum i les exportacions perdent tracció, i amb els famosos vents de cua extingint-se (preus del petroli) o en vies de fer-ho (finalització del QE), ja no es pot seguir mantenint el vigorós ritme de creixement del trienni 2015-17. La previsió contempla una desacceleració suau del PIB des del 2,6% del 2018 al 2,0% del 2021.
Després d’observar indicis de fatiga en bastants indicadors econòmics, cal preguntar-se si el sector de la construcció pot veure’s arrossegat per aquesta tendència. Òbviament, la construcció no és immune al refredament econòmic, però, fins ara, costa percebre alguna mena de reacció: l’ocupació a la construcció continua creixent més que la resta de sectors i, mentre els índexs de confiança del comerç i la indústria es degraden en el que portem de 2018, els de la construcció encara resisteixen. El creixement a curt termini sembla no estar amenaçat i hi ha prou cartera de projectes per esperar avenços de producció del 5,7% el 2018 i del 4,5% el 2019. El panorama a mitjà termini és més incert, atès que als anys 2020 i 2021 ja no es comptarà amb l’efecte tractor de les eleccions municipals del 2019 i ja podrien haver quedat coberts els buits d’oferta d’habitatge que tant han contribuït a treure al sector de la letargia. En absència d’altres nínxols de mercat que prenguin el relleu, el conjunt del sector s’alentiria al 3% (2020) i al 1% (2021).
Si el sector de la construcció espanyol porta quatre anys en positiu és conseqüència principalment de la recuperació de l’edificació residencial.
Si el sector de la construcció espanyol porta quatre anys en positiu és conseqüència, principalment, de la recuperació de l’edificació residencial. De moment, la demanda d’habitatge no presenta símptomes de tocar sostre i s’espera que tant el 2018 com el 2019 siguin anys de creixement robust (11% i 8,5%, respectivament). Malgrat això, hi ha raons per desconfiar que el mercat continuï creixent a aquest ritme, ignorant factors com l’escalada de preus a les zones de més demanda i altres riscos com l’encariment del crèdit i el progressiu esgotament del cicle d’oportunitat inversora. Després del precedent de la dècada passada, en la qual el sector va reaccionar molt tard davant del canvi de signe de l’entorn, és complicat preveure en quin moment pot arribar la inflexió, però si més no, podem anticipar que el replegament no hauria de ser traumàtic, ja que, en aquest episodi promotor, les quantitats absolutes de nou habitatge han estat extremadament modestes. Com a primer tempteig, plantegem un escenari en el qual l’any 2020 encara resta en zona positiva (3,5%), però el 2021 ja no (-3%).
El mercat no residencial també té motius per seguir creixent (la recuperació no s’ha iniciat tan aviat com el de l’habitatge), però també per sentir-se amenaçat (és més sensible al deteriorament econòmic i menys procliu al risc). La previsió intenta conciliar tots dos extrems i planteja un escenari de creixement cada vegada menor (del 4% de 2018 al 2,5% de 2021), però sense arribar al descens d’obres d’habitatge, tenint en compte que hi ha nínxols de mercat el potencial dels quals encara no s’ha esgotat, com les oficines i la logística. No queda clar si els recents anuncis d’increment de la fiscalitat a les empreses es materialitzaran i, en cas que ho facin, si tindran un efecte dissuasiu sobre la inversió.
L’excés de dependència de l’habitatge de nova planta a l’estat Espanyol pot passar factura al sector.
L’any 2019 marca un abans i un després per a l’enginyeria civil. Les eleccions municipals i autonòmiques de la propera primavera han proporcionat un alleujament temporal a aquest subsector, evitant que el 2017 fos un any perdut i afavorint una lleugera recuperació de la producció el 2018. El problema dels propers anys no és només la recaiguda de l’obra municipal, sinó que la depenent del govern espanyol es veu compromesa per diversos flancs. D’una banda, el precari equilibri del pressupost públic podria ser l’avantsala de nous sacrificis d’inversió en obra pública per poder quadrar els comptes. A més, segueix sense estar clar què farà l’Estat amb les autopistes fallides o en aquelles on els contractes de concessió expiraran en breu. Si n’acaba assumint la gestió, minvarà la capacitat d’inversió. Hi ha també incertesa sobre el desenllaç del programa públic-privat de construcció de carreteres (PIC), però apostem perquè se n’acabin notant els efectes el 2020 (3,5%) i el 2021 (4,5%). Això sí, abans caldrà superar un 2019 en clau d’estancament (1,5%).
SITUACIÓ I PREVISIONS A EUROPA
Els canvis més manifestos de l’any 2019 en endavant es produiran en l’edificació residencial de nova planta. Si, en els últims quatre anys, ha estat el mercat que més ha aportat al creixement del sector europeu de la construcció, en els tres següents serà el que menys hi contribueixi. El final del crèdit barat és un factor rellevant, però per si mateix no explica aquest canvi tan brusc de mercat capdavanter a mercat estancat.L’edificació no residencial de nova planta es troba en una situació diferent en comparació a l’habitatge. Pel que fa al passat immediat, mentre l’habitatge ha experimentat un període d’alta activitat que ara es pretén corregir, el no residencial deixa enrere un episodi de creixement molt més curt i moderat, a causa d’una menor demanda (sobretot de tipus públic) que s’ha pogut proveir, en bona part, amb estoc ja construït. Quant al futur immediat, els promotors ja estan observant amb escepticisme com es comencen a degradar els indicadors de confiança d’alguns sectors com la indústria i el comerç. Els nínxols de mercat que concentren les millors perspectives són els edificis destinats a la sanitat (símptoma que la promoció pública desperta en alguns països) i els destinats al comerç (un possible efecte col·lateral de l’increment generalitzat del turisme).
L’enginyeria civil podria suplir, en part, el buit creat per l’estancament de l’habitatge de nova planta. La producció provinent de la construcció d’infraestructures ha crescut signifi cativament el 2018 (5%) i s’espera un 2019 força similar (4,5%), atès que la recuperació econòmica s’està traslladant (amb un decalatge temporal) als pressupostos públics i els fons estructurals europeus tornen a estar operatius, sobretot als països de l’Est. La major part d’aquest creixement provindrà de les infraestructures de transport, amb una aportació substancial des del nínxol del ferrocarril. Les companyies elèctriques segueixen sense recuperar el ritme constructor dels darrers anys, encara que la pujada dels preus de l’energia podria contribuir al replantejament de les estratègies inversores.
