La primera revolució industrial es fonamenta en la màquina de vapor i en l’energia derivada de combustibles sòlids com el carbó. A Catalunya va estar marcada per esdeveniments com la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Mataró, tot i que es pot considerar que el procés d’industrialització s’inicià poc abans de la Revolució Francesa, segons indica l’obra Atles de la industrialització de Catalunya, 1750-2010, de l’editorial Vicens Vives.
La segona revolució industrial es va produir amb la introducció de l‘energia elèctrica i la proporcionada pels combustibles líquids derivats del petroli. S’estableix la fabricació en massa i s’inicia l’era de l’automòbil. A més a més, sorgeix el primer moviment de DIY (do it yourself): el 1902 apareix el primer número de la revista Popular Mechanics i el 1909, el Meccano, el qual va ser també fabricat a Barcelona sota llicència amb el nom Metaling.
La tercera revolució industrial es produeix per la introducció de l’electrònica digital i les TIC. Els microprocessadors estableixen les bases de la digitalització, apareixen els primers PLC i en pocs anys es popularitza l’ordinador personal (PC). Un segon moviment DIY basat en les TIC es manifesta en la gran quantitat de revistes d’informàtica que als anys vuitanta i noranta es poden veure en els quioscos, així com en l’aparició del moviment open, que dóna lloc a l’open-source software.
Actualment estem entrant en la quarta revolució industrial, que té com a pilars els sistemes ciberfísics (CPS) i la Internet de les coses (IoT). Els CPS fa dècades que s'utilitzen en la indústria i els més avançats els ha desenvolupat la robòtica, la fabricació additiva (impressores 3D), la mecatrònica i l'automatització industrial. La interconnexió d’aquestes amb els objectes ciberfísics de nova generació constitueix la IoT. Un nou moviment de DIY anomenat maker està emergint, i integra els moviments precedents, com el mecànic (de la segona) i el TIC (de la tercera), en un sol moviment ciberfísic. Els senyors Renault (de la segona) i Jobs (de la tercera) tenien en comú que van començar en un taller domèstic a casa seva. Ara se n’espera una nova fornada.
La nova revolució industrial és en bona part una revolució del software, i es pot definir com un model sostenible de sistemes ciberfísics que produeixen sistemes al servei de les persones en un context de societat del coneixement.
El terme societat del coneixement va ser introduït per Peter Drucker l’any 1993, en un article en què ja va avançar l’evolució cap a una societat postcapitalista. En l’obra La sociedad de coste marginal cero, Jeremy Rifkin, economista nord-americà i assessor de la Comissió Europea, va més enllà i descriu com “una emergent Internet de les Coses ens està accelerant cap a una era de béns i serveis a cost molt baix, precipitant el meteòric ascens d'uns procomuns col·laboratius globals i l'eclipsi del capitalisme”.
Segons Rifkin, ara entrem en la tercera revolució industrial i no en la quarta. La raó és que, segons la seva hipòtesi, les veritables revolucions es produeixen quan hi ha un canvi simultani dels paradigmes respecte a l’energia i a la informació. En la primera revolució es dóna el binomi carbó i subscripcions a revistes (premsa escrita). En la segona revolució es dóna el binomi electricitat-petroli i mitjans de comunicació analògics com el telèfon o la ràdio. En la tercera revolució ja s’ha fet la part de la informació amb el fenomen de la digitalització i Internet, però falta la part energètica que s’orienta cap a les energies renovables.
En definitiva, pels enginyers europeus estem entrant en la quarta revolució industrial i pels economistes americans, en la tercera. Però hi ha unanimitat en el fet que les dues són la mateixa, tal com explica el mateix Rifkin en un article que forma part del llibre blanc de la indústria 4.0 publicat el setembre de 2013 per Gimélec, associació industrial francesa. La Comissió Europea evita la discrepància parlant de la “Nova Revolució Industrial”.
