El 2 de setembre de 2022, la meva mare va caure per un barranc. Amb una cama i els dos braços trencats, un trau al cap, encallada dins un toll, va treure el mòbil, va trucar emergències i, quan va sentir la remor dels bombers, va cridar ben fort per que la trobessin. Els mossos es feien creus que no hagués perdut el coneixement ni la sang freda. Des d’aquí, el meu agraïment a l’equip de rescat, i al del centre socio-sanitari on va estar tres mesos ingressada. Aquest temps li va permetre descansar del seu dia a dia i misèries habituals com a cuidadora del seu estimat company de tota la vida, el meu pare, malalt d’Alzheimer. Al fons del barranc, la meva mare va tornar a néixer, i encara que “quan es va despertar, el dinosaure encara hi era”, el parèntesi li va permetre replantejar-se les coses, dir adeu amb calma a una vida feliç que no tornarà ni s’oblidarà i decidir com afrontarà l’etapa que ara ve. Les seves circumstàncies personals no van millorar, però sí la manera com ella les viu.
He tingut la sort, els darrers quinze anys, de treballar per una fundació d’empresaris brillants, exitosos i compromesos amb Catalunya. He tingut pressió, llibertat, responsabilitat, ajuda, repte, aprenentatge, estima, suport i gaudi mentre posava tot el meu temps, esforç i habilitat professional al servei de la missió fundacional. Però, un dia, la música va deixar de sonar, i tot el que he fet des d’aleshores ho he fet per estima i lleialtat cap aquestes persones i el nostre objectiu comú, però sense il·lusió. Un cop fet el dol per la il·lusió perduda, vaig poder racionalitzar la situació i pensar en la següent etapa professional. Em vaig haver de fer les preguntes del manual: Què sé fer? Què vull fer? A qui li pot servir per a què? Com farà possible seguir mantenint la meva família? No ha estat fàcil, però he treballat molt i he rebut molta ajuda, i finalment ha arribat el meu renaixement professional.
És com una epidèmia: no paro de parlar amb persones de la meva edat que han canviat o volen canviar de feina. Les que ja ho hem fet, ho tenim molt clar: val la pena. Per molt imprescindibles que ens sentim, per molt de risc que representi el canvi, per molt bé que ho fem, no val la pena seguir donant temps, esforç, habilitat, voluntat i el nostre cor a una feina que no ens fa il·lusió. Encara que sembli impossible, existeix la persona (o persones) que reprendran aquesta feina i, a la seva manera, compliran els objectius. I tots els exemples que he anat recollint demostren que hi ha també un altre lloc on encaixem, on aportem un valor necessari alhora que aprenem coses noves i coneixem companys nous, clients, socis i competidors, tots ells enriquidors. En el meu cas, on hi havia il·lusió per millorar Catalunya, ara hi ha il·lusió per descarbonitzar-la. On hi havia satisfacció per haver conegut tots els racons, secrets i contactes rellevants d’una feina, hi ha la meravella que demà sabré coses que avui no entenc. On hi havia lleialtat, ara hi ha la satisfacció de veure l’anterior feina en unes mans millors que les meves i que tot el que he après els darrers quinze anys, serveix per molt.
Lector, lectora: voler és poder, si vols. No visquis sense il·lusió: fes el dol per la teva antiga vida, planifica la nova i reneix.
